Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Pactar és sexy

mllauger | 26 Maig, 2015 16:03

 
 
Viure és pactar. Els enamorats, quan no van sufocats de passió, pacten. Pares i fills pacten. Professors i alumnes, no diguem. La meva vida, com la teva, és un pacte continuat entre anhels i possibilitats. El pacte no és relació comercial. No exclou la generositat, però tampoc l’exigència. Pactar és sexy.
 
 

Els fars

mllauger | 25 Maig, 2015 21:43

(publicat a AraBalears)
 

Mon pare, que era enginyer i feia feina a Obres Públiques, coneixia tots els torrers de Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, Dragonera, Cabrera i un grapat d’illots. Temps enrere, esser l’encarregat de fer funcionar un far era una tasca heroica. És possible que alguns de vosaltres conegueu el mollet que hi ha davall del cap de Formentor, i les escaletes excavades a la roca que salven els 210 metres de desnivell fins al far: per aquí és per on es pujaven les provisions per al torrer i el combustible per a la llanterna, quan no hi arribava cap carretera. Un apunt que va encara més cap enrere: segons conta la pàgina ‘Fars de les Illes Balears’, del Ministeri de Foment, durant la construcció d’aquest far, cap a 1860, s’hi feia feina diumenges i festius, i el bisbe, assabentat, va fer que s’hi alçàs un altar perquè els treballadors poguessin complir amb el precepte religiós. En l’època en què mon pare els conexia, els torrers dels illots (de Dragonera, d’Alcanada, de l’illa de l’Aire, de Tagomago) vivien en un règim d’aïllament gairebé absolut: el seu contacte amb la civilització era una barca setmanal o quinzenal que els portava el correu, el menjar i algun paquet de la família. I si feia mal temps, no hi havia barca. Sovint, i aquest record m’ha quedat gravat, la soledat els feia mig trabucar. Val a dir que mon pare també ens contava històries menys líriques, de funcionaris espavilats que aprofitaven les cases dels torrers per al seu estiueig.

Els fars han estat molt productius, literàriament parlant, des del far de la fi del món de Jules Verne (que també fa sortir el far de la Mola de Formentera a la seva novel·la de ciència-ficció Hector Servadac) fins a aquell altre far que feia somniar els personatges de la novel·la de Virginia Woolf, passant per tants d’altres. El meu far preferit de la literatura és de Luis Cernuda, el poeta solitari que en un dels seus millors poemes va donar veu a un d’aquests torrers. Al ‘Soliloquio del farero’, la soledat és fecunda, com un espai íntim de protecció i de creixement: “Cómo llenarte, soledad, / sino contigo misma”. És una talaia des d’on es fa llum per als altres, des de la tranquil·litat de la distància: “Soy en la noche un diamante que gira advirtiendo a los hombres, / por quines vivo, aun cuando no los vea”. El torrer com a símbol del solitari solidari, de l’artista.

Fa temps que els fars estan automatitzats, i a mesura que els torrers, o farolers, o farers, o faroners, es jubilen, deixen de tenir un curador permanent i exclusiu. I naturalment, surt gent amb idees per incorporar-los al gran negoci turístic en què s’ha convertit tota la nostra terra. El Ministeri de Foment té un pla per convertir els fars espanyols en hotels: ‘Faros de España’, es diu, com si fos el nom d’un pasodoble. Un far de Galícia i dos d’Alacant ja estan tramitant la seva reconversió en hotels. A les Illes, on hi ha una trentena de fars, sembla que l’Autoritat Portuària ja ha rebut catorze peticions. Afortunadament, també surt gent que respon, com els amics de Salvem Portocolom o els d’Amics dels Fars. La seva divisa és senzilla, diàfana: ús públic. Els fars, almenys per a la gent amb imaginació o amb estimació pels temps passats, no han deixat de ser uns llocs mig de llegenda. I han de ser per a tots. La gran guerra entre l’espai públic i l’espai privatitzat hi té una batalla singular, que hauríem de guanyar. S’hi poden fer moltes coses, als fars. A mi, ara mareix, se m’ocorre una exposició permanent, en tres o quatre llengües, sobre els fars i la literatura. A Portocolom, a Formentor, a l’illa de l’Aire o a Tagomago.

 

"Resurrecció", de Vladimir Holan

mllauger | 21 Maig, 2015 12:19

 

No tenim temps de conèixer tots els poetes. De vegades, però, un sol poema, trobat una mica a l’atzar, ens diu que un nom que fins ara era un eco llunyà és el d’un gran poeta. Llegiu aquest impressionant “Resurrecció”, del txec Vladimir Holan:

 

¿Que després d’aquesta vida ens hàgim de despertar un dia

al paorós estrèpit de trompetes i clarins?

Perdona, Déu, però m’aconsola pensar

que l’inici de la resurrecció de tots nosaltres, els difunts,

serà anunciat pel simple cant del gall…

 

Després ens quedarem encara un moment ajaguts…

La primera que s’aixecarà

serà la mare… La sentirem

encendre el foc en silenci,

posar en silenci l’aigua a bullir

i agafar plàcidament de l’armari el molinet de cafè.

Serem de nou a casa.

 

 

(traducció de Jaumre Creus; trobat a: Josep Maria ESQUIROL, La resistencia íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat, Quaderns Crema, 2015)

 










 

Auschwitz a l'aula

mllauger | 19 Maig, 2015 13:28

(publicat a AraBalers, 18/5/15)

 

Us va agradar, La llista de Schindler? Jo la vaig veure quan la varen estrenar i no l’he tornada a veure. No record que m’entusiasmàs, però tampoc que em desagradàs especialment. Ara, que hem commemorat el 70è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz i de Mauthausen, i que ha sortit a diverses llistes com la pel·lícula de l’Holocaust per antonomàsia, ha coincidit que m’he trobat amb dues opinions molt autoritzades que la dejectaven obertament. Norman Manea, escriptor jueu romanès que va passar alguns anys d’infantesa en un camp de concentració, conta com el va incomodar la inversemblança dels personatges o l’aura kitsch de tota la pel·lícula. W.G. Sebald va manifestar, en una entrevista, que no la podia veure sense pensar que tots aquells extres anirien a beure, quan s’interrompés el rodatge, la seva coca-cola. Manea i Sebald hi veuen l’exemple d’una detestable indústria cultural sortida entorn de la memòria de l’Holacaust, i apunten a la idea que aquest record és tan sagrat que fer-ne una aproximació artística de baixa qualitat, o un producte cinematogràfic dissenyat per rebentar les taquilles, és una vulgarització insuportable: literalment, un sacrilegi.
 
És una idea que entra bé als bons degustadors de l’art. Però de vegades la vida fa les coses més complexes. Durant el primer trimestre d’aquest curs, amb un grup d’alumnes de Secundària, vàrem llegir a classe El noi del pijama de ratlles, aquella la novel·la de l’irlandès John Boyne que fa uns anys va ser un best-seller. Artísticament, i considerada com a literatura per a adults, o com a literatura sense més, és un producte de segona o tercera categoria. Si l’hem de jutjar per coses com la inversemblança dels personatges, o l’aura kitsch, diria que és bastant inferior a la pel·lícula de Spielberg. El cas, però, és que El noi del pijama de ratlles em va proporcionar una més que satisfactòria experiència com a professor. La vàrem llegir a classe, un capítol cada setmana, i els alumnes esperaven el dia que tocava lectura. Els va enganxar més que les típiques novel·les juvenils de sexe, droga i rock and roll. Millor encara: els va commoure. Precisament és aquesta emoció fàcil el que la fa menyspreable, diria aquí Sebald. Potser sí, però què voleu: no és fàcil veure alumnes tocats per una novel·la històrica sense templaris ni codis secrets. A mi també em va agradar infinitament més Austerlitz, però potser cada cosa juga el seu paper. I, per descomptat, els meus alumnes varen aprendre més del nazisme amb la ficció de John Boyne que amb qualsevol llibre de text.
 
“Però profe, això ja no passa, no?”. Aquest jove lector alertava, sense saber-ho, d’un perill real. El risc d’explicar els horrors del règim nazi és fer creure que l’Holocaust, com a “manifestació del Mal en estat pur”, no té relació amb res que hagués passat abans o després, com si fos el producte d’una peculiar mutació genètica que es va esdevenir en unes coordenades espacials i temporals irrepetibles. “No passa exactament el mateix, però passen coses que s’hi assemblen una mica”, crec que vaig improvisar. Diria que no em vaig equivocar. Per respecte a les víctimes (i, molt especialment, als jueus) cal preservar el sentit de la singularitat d’Auschwitz i del que significa. Però hem de saber explicar que un tal Stalin (que apareixia a les fotos de la desfilada amb què Putin commemorava l’altre dia l’alliberamernt de Mauthausen) va fer coses per l’estil. I parlar de Pol-Pot, o d’Àfrica Central, o de la Bòsnia dels anys 90, o del que succeeix avui mateix amb els cristians de l’Iraq en les àrees dominades per l’Estat Islàmic, que l’altre dia relatava Bru Rovira en una crònica esfereïdora. I dir que potser hi ha una espurna d’Auschwitz a les violències d’escala més petita. Si no serveix per a això, de què serveix parlar-ne a l’aula?

 

Quatre paraules de Xènia Dyakonova

mllauger | 17 Maig, 2015 10:37


Xènia Dyakonova, catalana nascuda a Sant Petersburg el 1985 i guardonada amb premis de poesia russa, acaba de treure el preciós volum Per l’inquilí anterior. Ben editat per Blind Books i molt ben il·lustrat per Miquel Pang Ly. Hi trobareu lirisme i humor barrejats, amb un toc de nonsense, en versos ben fets i en delicades estampes en prosa: un regal per als que ens agrada més la gràcia que la solemnitat i que els escarafalls.

 

Carta d’amor 5

 

M’he inventat una oració:

perdona’m, salva’m, t’ho agreixo.

Sense saber-ne la raó,

contínuament la repeteixo.

 

Quatre paraules valen més

que l’esperança d’un reialme.

Quan prenc la vida de través,

em fan recuperar la calma.

 

A casa, al metro i al carrer

em persegueixen i m’apressen.

Un dia amb elles pujaré

a veure aquell a qui s’adrecen.

 

Tinc el destí al meu davant,

i al meu darrere distingeixo

la fe que diu xiuxiuejant:

perdona’m, salva’m, t’ho agraeixo.

 

 

 

1 2 3  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS