comentaris, versos, perplexitats, troballes
mllauger | 29 Juny, 2015 10:31
(article publicat a l'AraBalears, 27/6/15)
A les escoles i als instituts, aquesta setmana ha estat la de les avaluacions finals. En una sessió de dilluns passat, en un institut de l’extraradi de Palma, tretze alumnes obtenien el graduat en Educació Secundària. Res de particular si no fos perquè eren tretze de tretze: un gens habitual èxit del cent per cent. Era un grup de diversificació curricular, que, per als qui no sou del gremi docent, és un programa de dos anys (3r i 4rt d’ESO) per a alumnes que, en un grup ordinari, s’haurien trobat amb dificultats potser insalvables per assolir el títol. Els grups de diversificació són més reduïts que els altres i tracten tota l’àrea de ciències i tota la de lletres de manera més global. Aquest programa és un dels que funcionen millor de l’arquitectura de l’Ensenyament Secundari que teníem fins ara: un motiu, pel que es veu, suficient perquè la LOMQE se’l carregui. La nova norma el substitueix per un altre d’èxit molt més dubtós, en el qual els alumnes podran aspirar a un títol de Secundària de segona categoria, passant, sempre, per una revàlida unificada que deixa sense sentit el caràcter del programa de via diferenciada d’accés al graduat.
Tornem als nostres tretze magnífics. Són, ni més ni menys que de cinc nacionalitats diferents: espanyola, equatoriana, marroquina, gambiana i camerunesa. D’entre els primers, n’hi ha d’ambient familiar catalanoparlant i castellanoparlant, i un de "mestís"¸ és a dir, amb una cama gitana i una de paya. Amb mi, tots parlaven català. Entre ells, majoritàriament no, però més del que us pensau. El catàleg de situacions personals que els col·locaven en posició de desavantatge donaria per a un parell d’articles més. L’alumne marroquí, per exemple, va arribar al centre amb 12 anys, des d’una zona rural del Rif, després de quatre anys de desescolarització: el seu títol de Secundària és un miracle de l’escola pública. Hi havia una alumna que feia sovint cara de son perquè compartia llit amb nebodets de dos o tres anys. Una altra no es podia permetre cap sortida escolar que suposàs un desemborsament, per petit que fos. D’acord, tots tenien mòbil, però ja se sap que avui en dia aquesta és la segona necessitat a cobrir, després de l’alimentària.
Divendres (demà divendres, per a mi, que escric l’article, o ahir divendres per a vosaltres que el llegiu), els tretze flamants graduats, juntament amb els alumnes dels altres grups de 4rt d’ESO, faran la festa de graduació. Aquestes darreres setmanes, la preocupació per les notes s’alternava amb els dubtes respecte de la indumentària que havien de triar per a la vetllada. Les pel·lícules americanes han propagat aquesta moda, que en la nostra època hauríem trobat impensable, de celebrar l’ocasió amb americanes i vestits llargs. En tot cas, és un senyal que estan contents. Ells mateixos ho deien en el discurs que preparàvem a classe per a la festa: durant anys, cada matí els ha costat aixecar-se i cada migdia els ha costat arribar a les tres sense dinar, però ara estan satisfets. Han après coses, i sobretot confien més en ells mateixos. Molt més que fa tres anys, quan estaven mig perduts en un 2n o 3r d’ESO i se’ls va seleccionar per al programa de diversificació.
Sentim parlar molt de fracàs escolar, justificadament, sense dubte: l’escola s’enfronta a problemes d’una magnitud gegantina i té pocs recursos per fer-hi front. Però també hi ha èxits escolars. També hi ha vegades que l’escola pública funciona com a instrument de creació d’igualtat d’oportunitats. Per a molts d’alumnes, és l’única opció d’escapar d'un destí que sembla escrit. Als del Ministeri, aquesta funció de l’escola al servei de l’ascensor social no els agrada i fan passes per carregar-se-la. La bona notícia és que d’aquí a no gaire ja no comandaran. Esperem que en vénguin uns altres de més assenyats.
mllauger | 24 Juny, 2015 22:14
El llenguatge va néixer a les illes. Ho diu Jean-Jacques Rousseau. Que ho sapigueu.
“Ciertas revoluciones del planeta desgajaron y trocearon en islas porciones del continente. Es concebible que entre unos hombre de tal suerte avecinados y obligados a vivir juntos debió formarse un idioma común antes que entre los que vagaban libremente por los bosques de tierra firme. Es así muy posible que, después de sus primeros intentos de navegación, algunos de estos insulares introdujeran entre nosotros el uso de la palabra, y es por lo menos muy verosímil que la sociedad y las lenguas tuvieran origen en las islas y se perfeccionaran en ellas antes de ser conocidas en el continente.”
Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes
(Alfaguara Clásicos)
mllauger | 21 Juny, 2015 19:40
(publicat a l'AraBalears, 20/6/15)
L’ametler florit és un dels emblemes de la mallorquinitat. L’Escola Mallorquina en va fer el seu tòpic literari per excel·lència: cap altra imatge era millor per a les seves postals d’una ruralia feliç, cristiana i un pèl melangiosa. Llorenç Villalonga, per caricaturitzar el bucolisme poètic mallorquí, va inventar la poetessa Aina Cohen, que recitava versos sobre la “simfonia rosada” dels “ametlers en primavera”. La pobra no sabia que els ametlers floreixen a l’hivern: els seus arbres eren tòpic fossilitzat en estat pur. Una definició enginyosa del mallorquí de soca-rel podria dir que és aquell que, quan veu ametlers florits per Sant Antoni o per Sant Sebastià, mormola que “de flor de gener, no n’omplen es paner”. Els de la meva edat recordam quan per les carreteres de l’illa hi havia, al costat dels anuncis de “nitrato de chile”, els del perfum nostrat: Flor d’ametler. He consultat internet, i la colònia encara existeix. Però els cartells ja no hi són. Sigui com sigui, la devoció a la flor blanca nacional no desapareix, i s’adapta als nous temps: d’ençà d’un grapat d’anys, a Facebook hi ha el grup ‘La flor d’ametler m’alegra l’hivern’, que cada any coneix una bella floració fotogràfica.
Ara, els ametlers es troben en perill per mor del declivi de les poblacions d’abelles que s’encarreguen de pol·linitzar-los. La desaparció de les abelles és un problema ecològic planetari sobre el qual fa temps que alerten les organitzacions ecologistes globals i que ha merescut una portada del ‘Time’. Ens quedam sense l’abella, aquest símbol de laboriositat dolça en el qual es va voler emmirallar Maria Antònia Salvà: “Somniant, somniant, ma vida hauré passada / volant pel vell pinar i per la flor del bruc./Ma tasca ha estat només d’abella enlluernada / o closa dins el buc”. Si el món, o si el nostre bocí de món, quedàs sense abelles, tota la rica càrrega de significats que aquest insecte ha anat adoptant en les històries populars i en les lletres quedaria reduïda a literatura mitològica o fantàstica.
Sí, un món sense abelles seria un món immensament més pobre, però els nostres governants, ara afortunadament en funcions, no pensen tant a cercar causes com a dissenyar solucions tecnològiques: en aquest cas, importar borinos del gènere Bombus, que quedaran encarregats de les tasques de pol·linització. Aquests borinos, diuen les cròniques, són animals híbrids, i per tant incapaços de reproduir-se de manera natural. Potser no són animals del tot: els llibres de text en què vàrem aprendre biologia explicaven que la capacitat de reproducció era un dels trets que definien els éssers vius del regne animal. És veritat que sempre hem tengut mules, que són híbrids estèrils, però la saviesa popular sap que són bèsties maleïdes: la mula va ser castigada a l’esterilitat quan va donar l’esquena al Bon Jesús, a la cova de Betlem.
Qui vulgui fer ametles, per tant, cada any haurà de comprar borinos, que arribaran en vaixell, ben tancats a les capses que prepararan a les grans naus metàl·liques on els crien. Una imaginació nodrida per a pel·lícules de catàstrofes de sèrie B podria fantasejar amb una errada de laboratori que, un any, ens envia una invasió de borinos carnissers que escampen el pànic entre la població. En canvi, un observador de les lleis que regeixen la circulació dels doblers pel món veurà com el nostre tambor d’ametla nadalenc i els nostres bessons de diumenge capvespre queden una mica més enganxats a la maquinària econòmica mundial, com esdevenen peces de l’engranatge de la industrialització de tot. Borinos de tot a cent. Quan els Bombus ja hagin substituït les nostres abelles de sempre, passejarem per fora vila més tranquils, perquè sembla que no solen picar. Tampoc no fan mel, és clar.
mllauger | 18 Juny, 2015 10:53
Llibertat! 50 poemes de revolta és el títol de la darrera antologia poètica temàtica de Jaume Subirana. En aquesta ocasió, hi trobareu des de Paul Éluard, Joan Brossa, Pere Quart o José Agustín Goytisolo fins a himnes tan carregats d'història com la Internacional, la Marsellesa o aquell que ens commina a anar a les barricades, passant pel "Diguem no" de Raimon i per una versió catalana de "Strange fruit", potser la cançó més corprenedora del segle XX.
L'amic Jaume té aquesta concepció democràtica de les antologies, que situa, al costat dels grans clàssics, noms com els de Gemma Gorga, Sònia Moll (dues molt bones poetes: no us perdeu ni Mur, de na Gemma, ni I Déu en algun lloc, de na Sònia) i el d'en Llauger.
La meva aportació, al costat d'una traducció de R.W. Emerson, és un poema que diu l'enyorança de quan els himnes de revolta eren fàcils. Es diu "Himnes", i pertany al llibre La gratitud.
Himnes
Em faria feliç escriure un himne.
Amb homes que es revolten
perquè senten dins seu la llibertat
com qui sent en la nit
les ones removent un fons de pedres,
i amb homes al carrer
que troben altres homes
i s’adonen de cop que són germans.
¿Quin temps fa que ens menjàrem aquell fruit
de l’arbre de confondre el bé i el mal?
Un àngel amb l’espasa
de foc ens barra el pas
del vell jardí on els homes canten himnes.
mllauger | 14 Juny, 2015 22:56
He fet un estudi que demostra que a la consciència se li aplica aquella llei científica segons la qual presumim d’allò que no tenim. La metodologia de l’estudi és senzilla: es tracta de teclejar al Google la frase “Tenc la consciència molt tranquil·la”. Convé fer-ho amb algunes variants elementals: amb morfologia verbal del català central i del català nostrat, amb l’adverbi “molt” i sense, en català i en castellà. Una vegada que es pitja la tecla “Enter”, apareix una aclaparadora galeria de personatges amb la consciència en pau. Cristóbal Montoro, per exemple, va declarar que la tenia tranquil·la, després de la detenció de Rodrigo Rato. També n’ha presumit Jaume Matas, mallorquí resident a Segòvia. El president del govern de Melilla, imputat per un presumpte contracte fraudulent, va dir que tenia, a més de la consciència tranquil·la, “les butxaques cristal·lines”. Una exdelegada d’Ocupació d’Andalusia, acusada de frau en ajudes a la formació, en fa una petita variació: “i les mans netes”. També han recorregut al mantra, entre molts d’altres, Rafael Blasco, exconseller de sanitat de la Generalitat Valenciana, el seu president Alberto Fabra, l’andalús Manuel Chaves, l’exalcalde de Sabadell Manuel Bustos i Jordi Pujol. Podríem estudiar la incidència d’altres oracions que pertanyen a l’univers semàntic de les consciències tranquil·les. Una és “No em penedesc de res”, i la va pronunciar, per exemple, Luis Bárcenas quan va sortir de la presó. Una altra és “Tornaria a fer el mateix”: la va dir Darren Wilson, el policia que va matar un jove negre a Ferguson, Missouri, el passat mes d’agost. Tancaré el paràgraf aclarint que no conec aquests casos en profunditat i que, per tant, no puc pressuposar la culpabilitat de tota aquesta gent de consciència impol·luta. No em negareu, però, que n’hi deu haver almenys tres o quatre amb motius per tenir-la una mica més remoguda.
L’experiment se’m va ocórrer després de llegir el paràgraf següent: “És perillós tenir la consciència tranquil·la. No som ètics perquè fem el bé o perquè complim les nostres obligacions o deures, sinó perquè no ho podem fer. La resposta ètica no permet tenir la consciència tranquil·la, perquè no sabem si ha estat una resposta adequada i, en qualsevol cas, perquè no serà mai una resposta prou bona”. Pertany a La lectura com a pregària, un interessant recull de pensaments i fragments filosòfics publicat no fa gaire pel professor de filosofia Joan-Carles Mèlich. La consciència, aquesta veu interior que deu venir de Sòcrates i de sant Pau, aquest recordatori continu que algú podria estar mirant (en gran frase de no sé qui), no pot representar el trist paper del lacai que ens té panxacontents, sinó que ha de ser l’agulló que fa que ens moguem incòmodes abans de dormir. Joan-Carles Mèlich sembla dir-nos que la consciència o és corcó o no és. Tot molt judeocristià i molt del sentiment de culpa, direu alguns, però els que han començat a parlar de consciència són tots aquells.
Vistes així les coses, l’envejable tranquil·litat espiritual de què gaudeix aquest pomell de pròcers no és altra cosa que la línia horitzontal que registren els sismògrafs quan les plaques tectòniques es troben en repòs absolut. L’encefalograma pla, que es diu. El silenci que ressona a l’altre costat d’un telèfon que ha quedat despenjat en una casa buida. Potser han sentit parlar d’una cosa a la qual els altres anomenen la consciència i, com que no n’han notat mai ni el pessigolleig més lleu, confonen la seva tranquil·litat amb la seva inexistència. La frase que millor ho retrata és prou coneguda, però aquí resulta insubstituïble. És de l’escriptor polonès Stanislaw Jerzy Lec, gran mestre de l’aforística, i diu: “Tenia la consciència neta: no la feia servir mai”.
M'agraden els versos, l'estiu i els dolços, no sé si per aquest ordre. M'agrada allò que va dir Auden: que tenim el deure, no el dret, de ser feliços. També crec que el més important és no creure massa en la nostra importància: Ferrater va escriure que la vida és sempre, per a tots, una lliçó de modèstia.
« | Juny 2015 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 |