Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Priorité

mllauger | 30 Juliol, 2015 10:14

D'aquests senyals que hi per les carreteres de França, miraré de dur-ne un grapat per anar posant les nostres cruïlles literàries, politiques, associatives, professionals, i fins i tot per les familiars si cal...

 

 

Cinc novel·les per a l'estiu

mllauger | 27 Juliol, 2015 10:33

(publicat a l'AraBalears, 25/7/15)

 

Josep Pla va dir, en una frase que s’ha fet famosa, que llegir novel·les una vegada fets els quaranta anys és una cosa de ximples. Pla hauria d’haver-se aturat a pensar que el verí és la dosi, i que llegir-ne fins a una cada mes tampoc no fa mal. Aquesta és, aproximadament, la posologia que a mi em va bé. M’agrada tant llegir versos, i m’agrada tant llegir coses diverses que podríem englobar amb l’etiqueta “no ficció”, que no acab de trobar temps per a aquests llibres que ens conten la vida i miracles de persones que no existeixen. Molta gent entén que “llegir” vol dir, sobretot, llegir narrativa, més específicament novel·la contemporània. Jo, en canvi, m’he trobat moltes vegades llegint-ne una i pensant que què faig, seguint les peripècies de tota aquella gent, quan podria estar llegint bons versos, bons assajos o bons llibres d’això que ara en diuen “literatures del jo”. Us he de reconèixer una cosa, però: de tant en tant una novel·la em captiva, em submergeix en una atmosfera embolcallant que és impossible trobar en lectures d’altra mena. Llavors em dic que n’hauria de llegir més, i fins i tot em ve una enyorança vaga, i feliçment transitòria, d’haver intentat fer carrera de novel·lista. Ho reconec: una novel·la que sap transportar-nos és una experiència lectora incomparable i una mirada única a la naturalesa humana.

 

Tot aquest preàmbul és perquè ha arribat l’estiu, i la gent té més temps per llegir, i de vegades volen consells lectors per a les vacances. Jo, sense que ningú m’ho hagi demanat, us diré cinc títols que us podrien ajudar a passar un estiu encara millor. Van unes advertències prèvies: com que, segons he confessat, som un lector discret de novel·les, potser l’atzar d’allò que m’he topat pel camí hi pesa molt. No són novetats, però són novel·les o bé del segle XXI o bé dels darrers anys dels segle XX: novel·la contemporània, que és el que sembla que fa més lectura d’estiu. És una selecció de cinc títols sense altre criteri que el record de l’arravatament lector de què us parlava, com un repòquer de novel·les llegides d’ençà que vaig complir l’edat en què segons Pla ja no n’hem de llegir més.

Són aquestes, per ordre alfabètic d’autor o autora: D’autres vies que la mienne (Vidas ajenas, en castellà), d’Emmanuel Carrère; Never let me go (No em deixis mai), de Kazuo Ishiguro; Atonement (Expiació), de Ian McEwan, Delirio, de Laura Restrepo, i Austerlitz, de W.G. Sebald. Una vegada feta la tria, puc intentar cercar elements comuns, necessàriament molt vagues, que em permetin dir com són les novel·les que m’agraden. No són ni novel·les breus ni patracols interminables: es mouen entre les 250 i les 450 planes. Diria que cap d’elles cau en aquella sobrecàrrega argumental que acosta moltes novel·les al fulletó, però sí que compleixen amb aquella teoria d’E. M. Forster segons la qual allò que empeny el lector de novel·les és el desig de saber què passa després. Diria, també, que cap d’elles nega el dolor de l’existència (al contrari: més aviat totes cinc en fan la dada bàsica del món al qual s’enfronten), però cap no s’hi rabeja amb delectança empantanegadora. I diria, finalment, que a totes cinc hi ha una mirada cap al gènere humà imbuïda d’aquella qualitat per a la qual no sé trobar una paraula millor que aquesta tan antiga: la pietat. A totes cinc les criatures que no existeixen són criatures amb sang que roda com la nostra, que tenen, en la intempèrie de la vida, el mateix fred que de vegades tenim nosaltres i que cerquen aixopluc allà mateix on el cercam nosaltres. Totes cinc, naturalment, són novel·les que es poden llegir a la platja, que no necessàriament exigeix embulls nòrdics de lladres i serenos ni ombres de porno britànic ni misteris de càtars i templaris.

Benvolgut Ali Lmrabet

mllauger | 19 Juliol, 2015 08:02

(publicat a l'AraBalears, 18/7/2015)

 

Benvolgut Ali Lmrabet,

Llegesc en els papers que tornes a estar en vaga de fam. No te’n falten, de motius, per denunciar els atropellaments que comet el regne de Marroc contra la llibertat d’expressió i, més encara, contra la teva persona. El 2005, quan ja havies estat a la presó i ja havies fet una vaga de fam, et varen condemnar a passar deu anys sense exercir la teva professió de periodista. Ara que han passat els deus anys, et neguen la renovació del document d’identitat i del passaport per fer de tu, com has explicat, un “sense papers” al teu propi país. És, naturalment, una decisió que no té altre objectiu que impedir-te tornar a escriure i publicar al Marroc. Per això t’has plantat a la plaça de Nacions Unides de Ginebra i per això mires de cridar l’atenció del món sobre el teu cas i sobre com s’entenen les llibertats una mica més al sud de Gibraltar. Ets un esperit crític que molesta el règim. Voldria que sentissis el meu suport i la meva solidaritat.

Ara, deixa’m que et conti una cosa. Fa un parell d’anys vaig publicar en un blog uns versos satírics contra un governant nostre. Llavors, algú em va respondre que el temperament antidemocràtic del subjecte era massa greu com per fer-ne broma. La idea que hi havia al darrere és que riure’ns de governants impresentables ens proporciona un alleujament que ens allunya de l’actitud de confrontació rigorosa que mereixen. És la mateixa idea que hi ha darrere aquella llegenda, que jo diria que és falsa, segons la qual, en els temps de la Unió Soviètica, els acudits crítics contra la nomenklatura eren llançats des d’instàncies properes al Politburó del PCUS, que hi veia una inofensiva vàlvula d’escapament per a la insatisfacció de la població. Crec que dels acudits de Franco també s’ha dit alguna vegada una cosa semblant. A mi m’agradava respondre a aquesta teoria amb el teu cas, perquè la teva història demostra dues coses. La primera, que la sàtira molesta el poder, que tem el seu poder corrosiu: si no fos així, no t’haurien enviat a la presó. La segona: que la rialla de l’humorista pot ser perfectament compatible amb l’enfrontament més vigorós i més enèrgic contra el poder: si no fos així, no hauries fet una vaga de fam. També podríem recordar, tornant als dies i als paisatges soviètics, el poeta rus Óssip Mandelstam, sant màrtir de la burla contra els dictadors: un poema satíric contra Stalin el va portar a Sibèria i a la mort. No: als sàtrapes no els fa gràcia que es fotin d’ells.

L’humor és una cosa molt seriosa, l’humor és una bona manera d’impugnar el poder, i la defensa de l’humor mereix actituds heroiques com la teva d’ara. Segur que estam d’acord en tot això. Jo et volia escriure, però, per dir-te una altra cosa: que et cuidis. Entenc les raons de la vaga de fam, però l’autoimmolació té alguna cosa que no m'agrada. Si em permets una altra batalleta personal, et contaré que aquí no fa gaire un activista va fer una vaga de fam per una qüestió que mereixia tots els esforços de contestació, i a mi, ves per on, em va agradar veure com un bon amic s’hi referia recordant la lletra d’una cançó de George Brassens: Mourrons pour des idées, d'accord, mais de mort lente.

Aquesta batalla, al cap i a la fi, la guanyaràs. Tornaràs al Marroc i tornaràs a escriure, o tornaràs a dirigir una publicació valenta, que vulgui i sàpiga dir la veritat, que denunciï els atemptats contra les llibertats i que, si convé, es rigui dels poderosos. El teu país ho necessita. El teu país, per tant, et necessita. Segur que el teu gest d’ara servirà perquè hi hagi gent d’arreu del món que t’acompanya amb el seu alè i amb la seva vigilància. Jo, en la mesura de les meves possibilitats, estic a la teva disposició. Però cuida’t.

 

Poesia de revolta

mllauger | 17 Juliol, 2015 08:08

(publicat a L'altra mirada)

La poesia és una arma carregada de futur, deia el famós poema de Gabriel Celaya, que també parla de poesia per al pobre, poesia necessària com el pa de cada dia. A casa nostra, la veu sacerdotal de l’Espriu, a “Inici de càntic en el temple”, ens comminava a mantenir-nos fidels per sempre més al servei d’aquest poble: un vers famós, usat no fa gaire en una sessió d’investidura. Els poetes han dit mil vegades que la poesia parla sempre dels mateixos temes, de les tres o quatre qüestions eternes que ens interpel·len de veritat com a homes i dones: l’amor, el pas del temps, la mort. A la llista hi hauríem d’afegir els anhels col·lectius, entre els quals el de llibertat és el que els sintetitza tots.

L’editorial Ara Llibres acaba de publicar el volumet Llibertat! Poemes de revolta, que forma part de la sèrie d’antologies temàtiques que prepara Jaume Subirana, un dels catalans amb més versos que li ballen pel cap. En els lliuraments anteriors ens ha donat, entre d’altres, antologies de poemes de Nadal, de poemes d’amor (“per dir que sí”), de poemes per acomiadar els que ens deixen i de poemes amb àngels. En aquesta ocasió, com diu el subtítol, poemes de revolta. El volum arriba amb una portada de Pol Millieri que evoca aquells cartells de combat d’ara fa devers un segle, i amb un pròleg del diputat de les CUP David Fernández, que es mostra sorprenentment literari i que sap lligar aquest anhel mil·lenari de llibertat amb batalles tan del present com la dels desnonaments o la de les dones kurdes de Kobane.

Les antologies de Subirana sempre saben combinar poemes cèlebres (els que els lectors de poesia esperarien en aquella antologia) i poemes que ho són molt menys, poemes clàssics i moderns, poemes catalans i de fora, poemes d’autor consagrat i d’autor de consagració incerta. Aquí hi ha els grans clàssics de la revolta, com La Internacional, La Marsellesa o aquell vell himne que ens enviava a tots a les barricades. Hi ha alguns dels grans noms de la poesia engagé: Espriu, Pere Quart o Brossa, entre els catalans (tres maneres ben diverses, per cert, d’expressar en versos el desig de llibertat), o Paul Éluard, Bertold Brecht o Mario Benedetti, entre els del panorama global. Hi ha cançons, com Strange fruit, potser la més corprenedora del s.XX.  I hi ha les veus catalanes d’ara mateix, que certifiquen que la poesia que va més enllà del que és estrictament personal és ben viva i s’expressa, també, de formes ben diverses: des de la bella divisa que parla de la veritat del crit, que trobam al sonet de Carles Torner, fins a aquella llibertat, potser més íntima, que es veu com un bocí de cel vist des del laberint vital, al poema de Sònia Moll.

La poesia és una Casa de Misericòrdia, va escriure Joan Margarit. És una manera de dir que les paraules, fetes música i evocació, ens ofereixen un refugi davant les insensateses de la vida. Ho han dit més poetes, i crec que molts de lectors de poesia en tenim l’experiència. Però la poesia és un medicament vital d’ampli espectre, i les seves virtualitats no s’esgoten en aquesta capacitat de donar consol. La poesia també pot ser, per a qui s’indigna davant la injustícia o vol contribuir a fer un món més lliure, una bona dosi d’estimulant. Combustible d’alt poder calorífic. Paraules, per tornar al poema de Celaya amb què començàvem, que són crits al cel i actes a la terra.

El cisell precís de Pere Gomila

mllauger | 11 Juliol, 2015 08:32


Perquè un decasíl·lab sigui bo no basta que tingui deu síl·labes, ni tan sols basta que la distribució accentual sigui la reglamentària. Els bons decasíl·labs flueixen amb una música que hi ha poetes que tenen al cap, poetes que segur que no compten amb els dits.

Són decasíl·labs com el d’aquest “Mirador del Toro”, del magnífic recull Geografies del vent, que acaba de publicar a Arrela el menorquí Pere Gomila. Una declaració d’amor al seu país petit, recorregut topònim rere topònim, i una melangiosa reflexió sobre la pèrdua. Poesia feta a poc a poc, construcció minuciosa d’un to de veu “amb el cisell precís de la paraula”. 

 

Mirador del Toro

 

El color empal·lidit. Fotografia

d’esquena al mirador. La lluentor

d’uns ulls adolescents, l’ample somriure

dibuixat contra el temps. I ja silenci.

L’àmfora cega enllotada pel fons.

 

I tan sovint al mateix mirador

hem suspès el moment perdent la vista

sobre el contorn precís del camp estès,

els caminois perduts, el complicat

laberint de la pedra, el límit blau,

absorts i traspassats com en el rés

del penitent que, a peu descalç, espera

el més incert prodigi o paga un deute,

confosos en la llum com qui penetra

en la profunda coma del secret.

 

Sovint també des d’altres miradors,

absorts així sobre el temps devastat

giram els ulls. Penombra d’un paisatge,

els límits certs, el buit de la frontera

i el vent entre la pols dels qui caigueren.

 

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS