Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

maggie and milly and molly and may

mllauger | 30 Setembre, 2015 16:28


Celebrem el Dia de la traducció amb una versió del "maggie and millie and molly and may", d'aquest curiós poeta, e.e. cummings.
 
Que sant Jeroni, cappare de torsimanys, em perdoni les traïcions, que en aquest cas, més enllà de la literalitat o no, també ho són de fesomia literària.
 
 

la mara i la maria

i la mar i la marta

baixaren a la platja

un dia per jugar

la mara descobria

petxines que cantaven

amb dolçor que li feia

oblidar tots els mals

la maria va fer-se

amiga d’una pobra

estrella de cinc puntes

com cinc dits fatigats

i a la mar la seguia

una cosa feresta

que bufava bimbolles

caminant de costat

la marta tornà a casa

amb un mac de pell llisa

tan petit com la terra

i tan gros com plorar

car perdis el que perdis

(un tu, o un jo, el que sigui)

som nosaltres mateixos

que trobem a la mar

 
 
 
 
 

Planeta Esperança

mllauger | 29 Setembre, 2015 22:29

 

La Unió Astronòmica Internacional té en marxa una votació mundial per donar noms a un grapat d'exoplanetes, que són planetes que fan voltes a estrelles que no són el Sol. Volen noms per a planetes de 20 sistemes.

En el sistema "mu Arae" hi ha la possibilitat de batejar un planeta amb un mot català: Esperança. En realitat, és portuguès, i forma paquet amb Lusitânia, Caravela, Adamastor i Saudade, perquè es voten junts tots els noms dels planetes d'un sistema, juntament amb el de l'estrella. Però Esperança és un mot català, al cap i a la fi, potser ben indicat per a aquests temps.

La llàstima (sense ironia: la gran literatura mai no ha de deixar d'agermanar-nos) és que combatem, entre d'altres, amb el pack Cervantes-Quijote-Dulcinea-Rocinante-Sancho. Val la pena intentar-ho, en qualsevol cas.

Va, votau.

 


 

Diu el bisbe de València...

mllauger | 24 Setembre, 2015 14:21


 
Diu el bisbe de València,
arquebisbe cardenal,
que per enfrontar-se al mal
dels que tenen la indecència
de voler la independència
s'ha de resar sense fi.
Catalans, ja està bé així,
no els duguéssiu la contrària:
ells que vagin fent pregària
i vosaltres feu camí. 
 
 
 

La paraula contrària, processada

mllauger | 20 Setembre, 2015 06:33

(publicat a l'AraBalears, 19/9/15) 
 

Fins fa uns mesos, no havia llegit res d’Erri de Luca. Tampoc no és tan estrany: ja us havia dit en un altre article que no som un gran lector de narrativa. Ara, ja puc dir que n’he llegit dos llibres, triats per l’atzar de la disponibilitat: En el nom de la mare i Els peixos no tanquen els ulls, dues novel·les breus intensament líriques. Us en recomanaria la lectura sense cap reserva. Vaig voler llegir De Luca arran de la història del seu processament, acusat d’incitació a la violència, per unes declaracions a un diari digital. I si he volgut començar així aquest escrit és per tornar a mostrar aquest efecte curiós que tenen els atacs a la llibertat d’expressió: són, per a un autor o un llibre, una campanya de promoció que cap editorial no aconseguiria amb milers i milers d’euros. Don les gràcies, doncs, als magistrats italians que m’han conduït a aquesta descoberta literària.

La història del procés a De Luca té a veure amb les obres del tren d’alta velocitat que volen fer entre Torí i Lió. El projecte va topar des del començament amb una forta oposició per part de la població afectada. El rebuig al nou tren és especialment bel·ligerant a la Vall de Susa, al Piemont italià, i a la propera Vall d’Aosta, un dels nombrosos territoris de cruïlla europea, a migjorn de la massa imponent del Mont Blanc. La Vall d’Aosta gaudeix d’un estatut d’autonomia especial dins Itàlia, té una identitat cultural mig francesa i mig italiana, i és l’únic territori que concedeix una certa protecció a l’arpità o francoprovençal, una llengua d’uns 150.000 de parlants estesos en una àrea que també inclou Lió i Grenoble, a França, i Ginebra i Neuchâtel, a Suïssa. I perdonau la digressió lingüística, però són coses que a molts ens agraden.

Els activistes de NoTav de les valls d’Aosta i de Susa afirmen que aquesta és una obra cara i inútil, i amb perills ambientals que no només tenen a veure amb l’impacte paisatgístic, sinó amb l’alliberament d’amiant de les muntanyes que han de ser perforades. Erri de Luca, escriptor amb llarg historial d’home compromès, va fer-se solidari amb aquesta lluita. En paraules seves, a la Vall de Susa l’estat es comporta com un tirà, mentre que la gent de la vall “lluita en legítima defensa de la seva salut i la seva mare terra”. “No tenen una altra vall de recanvi”. Davant el moviment ciutadà de resposta, “l’estat recorre a una ocupació militar, com si fos un territori estranger”.

El setembre de 2013 Erri de Luca va manifestar a l’edició italiana del Huffington Post que les obres del tren d’alta velocitat havien de ser sabotejades. L’empresa francesa LTF, responsable del projecte, el va demandar per incitació a la violència. La fiscalia de Torí va admetre a tràmit la denúncia i ara està processant De Luca, que podria ser condemnat a una pena d’entre un i cinc anys de presó. Amb motiu del processament, l’escriptor va publicar l’opuscle La paraula contrària, una vibrant defensa de la llibertat d’expressió que ha esdevingut un gran èxit editorial i que podeu trobar en català (Sembra Llibres). De Luca hi explica que ell no ha fet altra cosa que opinar i que només algú amb molta vocació de repressor pot entendre que “sabotejar” implica necessàriament una acció violenta.

El processament de De Luca ha cobert algunes de les seves primeres passes i ha patit, típicament, algun ajornament. El proper dilluns 21 de setembre, d’aquí a dos dies, serà reprès a Torí. És un bon moment per recordar aquesta història. Tornarem a veure hashtags de suport. Ben entrat el segle XXI, i en un dels països fundadors de la Unió Europea, encara cal dir que voler condemnar per expressar opinions significa tornar dècades enrere i que la paraula contrària, la paraula que s’enfronta al poder, no pot ser processada.

 

Beril·li, tel·luri, bismut

mllauger | 13 Setembre, 2015 10:30

(publicat a l'AraBalears, 12/9/15)

El juliol de 2013, Oliver Sacks va publicar un article en què saludava la seva entrada a l’edat del mercuri. Dit així, sona esotèric, però ell ja explica el seu costum d’associar cada edat amb l’element químic que té el mateix número a la taula periòdica. Així, els 79 eren l’edat de l’or, i els 80, la del mercuri, una etapa que Sacks veia com una promesa de felicitat. És un article ple d’emocionat amor a la vida, que prefigura els que va publicar en els seus darrers mesos de vida.

Oliver Sacks, al final, s’haurà fet més famós per un grapat d’articles de comiat a The New York Times que per les fantàstiques hores de diversió que ens han donat els llibres en què ens il·lustra sobre els misteris de la ment humana. Potser és injust, però tampoc no ho deu ser del tot: són un parell de textos esplèndids, i més val que la societat de les repiulades s’enamori d’això que no dels darreres de Kim Kardashian. El primer gran impacte va ser l’article de febrer d’enguany, en què Sacks anunciava que se li havia diagnosticat un càncer de fetge del qual no se’n sortiria. Per què va ser tan llegit, rebotat, comentat i admirat, aquell escrit? Jo diria que perquè ens mostra un home que arriba al seu final i s’hi enfronta de la manera com (potser ho descobrim llegint-lo) ens agradaria a tots arribar-hi: amb una certa recança però amb serenitat, amb gratitud pel que ha viscut i amb la seguretat d’haver tengut, com diu ell, “una vida bona i útil”. Oliver Sacks, que s’acosta a la mort sense cap expectativa de vida més enllà, ens fa recordar la lliçó d’un altre descregut il·lustre: el gran Bertrand Russell, que explica que el secret de la felicitat radica en l’entusiasme pel món, en la sortida de l’esfera íntima, en el gust per fer coses. Enfront de tanta de gent que ens convida a entotsolar-nos per cercar una felicitat que s’amaga dintre nostre com una font secretíssima, Russell i Sacks ens diuen que el goig de viure és a fora, a l’univers exterior.

El juliol, Oliver Sacks publicava un altre article de gran ressò, ‘La meva taula periòdica’, en què retornava al motiu d’aquell article de dos anys enrere. Escriu aquesta nova reflexió, diu, des l’edat del tal·li, que són els 81, a punt d’entrar en l’edat del plom, els 82, i amb la certesa que no arribarà a l’edat del bismut, els 83. Però conserva l’entusiasme i la gratitud per la vida. I recorda la infantesa: guarda una petita peça de beril·li, l’element número 4, com a testimoni del temps d’obrir els ulls al món.

Sacks no va arribar, efectivament, a l’edat del bismut. De fet, va morir molt poc després de travessar la frontera del temps del plom. Encara, però, va tenir temps de deixar-nos un article més, en què el científic sense creences religioses evoca amb emoció la seva infantesa en un ambient familiar de judaisme ortodox. Evoca, sobretot, la tranquil·litat dels sàbats, aquella festa que commemora el descans a què es va lliurar el creador després de sis dies de feina intensa. Al final del text, arriba la comparació que el lector ja intuïa: “Noto que els meus pensaments se’n van cap al Sàbat, el dia de descans, el setè dia de la setmana, i potser també el setè dia de la nostra vida, quan un pot sentir que ha fet la feina que havia de fer i pot, en bona consciència, descansar”.

Escric aquestes ratlles (ho acab de mirar) des de l’edat del tel·luri. Faig un cop d’ull a aquesta taula que no havia tornat a mirar des dels setze anys, i veig els noms que Oliver Sacks donaria les edats que tinc per davant. No sonen malament: cesi, bari, praseodimi, prometi, samari… Fins i tot poden semblar una invitació suggeridora, no? Ara només es tracta de recórrer-los prou bé com per poder dir, pels volts del plom o del bismut, que hem fet la feina.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS