Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Rhinoceros (el naufragi)

mllauger | 26 Octubre, 2015 09:24

 

En l'article que vaig publicar dissabte a l'AraBalears, us parlava del majestuós rinoceront d'Albert Dürer.

El que no hi explicava, però, és que, arribat a Portugal, encara el varen embarcar cap a Roma i...

Bé, aquí ho teniu, en versió seva in  en vers.

 


 

Rhinoceros

 

       Estret de Portovenere, gener de 1516
 


Sóc un rinoceront, i qualsevol
que no sigui un virrei cap de fesol
 
pot veure que, amb la còrpora que duc,
no em plaurà que em recloguin dins un buc.
 
Quin malson, aquells mesos de maror,
de portar engrillonat cada garró!
 
I tot pel disbarat colonial
de dur-me des de l’Índia a Portugal!
 
I després, el monarca té el rampell
de tornar-me a embotir dins d’un vaixell.
 
Mar endins, m’assebento que el nou pla
és dur-me de regal al Vaticà.
 
És llavors quan em dic: -Aquest fustam
no aguanta un contraatac del meu banyam!
 
Moriré amb dignitat, i me’n duré
un botí de carnús de mariner.
 
I els llibres parlaran, m’és ben igual,
d’un naufragi per mor d’un temporal.
 

 

 

Rinoceronts

mllauger | 25 Octubre, 2015 08:17

(publicat a l'AraBalears, 24/10/15)
 
El passat 22 de setembre va ser el Dia mundial del rinoceront. D’entre les imatges que varen circular per les xarxes socials, en destacava la majestuositat del rinoceront d’Albrecht Dürer, potser un dels millors animals que s’han dibuixat mai. El maig de 1515, després de més de 1.000 anys sense que cap rinoceront trepitgés sòl europeu, va arribar a Lisboa un exemplar de rinoceront indi. El soldà de l’Índia l’havia regalat al governador portuguès Alfonso d’Albuquerque, que va voler fer-ne un present al rei Manuel I: ja se sap que els virreis no miren prim amb les despeses quan es tracta de fer la pilota. Dürer no va veure mai l’animal i en va fer el gravat a partir dels esbossos que li varen arribar de Portugal. El resultat és una bèstia mig real i mig fantàstica, amb escates a les potes i el tronc recobert d’unes cuirasses que el fan semblar una gran màquina de guerra. El rinoceront de Dürer, però, té el cap baix i la mirada trista, com si l’artista endevinés la melangia d’un destí d’animal solitari i captiu o com si intuís que aquella fortalesa militar ambulant no podria fer res contra aquesta inigualable arma de destrucció massiva que és l’estupidesa humana.

Perquè els rinoceronts s’acaben. De les tres espècies asiàtiques, n’hi ha dues en seriós perill d’extinció, el rinoceront de Java i el rinoceront de Sumatra, amb menys de cent exemplars cadascuna. El rinoceront indi, l’espècie d’una sola banya a la qual pertanyia la gran bèstia que va viatjar fins a Lisboa, sobreviu en un grapat d’àrees protegides de l’Índia i Nepal. De les dues grans espècies principals africanes, la població dels rinoceronts blancs se situa al voltant dels 20.000 exemplars i la del rinoceront negre al voltant dels 3.000. A l’Àfrica, però, les polítiques de protecció estan perdent la guerra contra la caça furtiva. L’any passat, un exemplar era caçat cada vuit hores. Els furtius són perseguits, però el guany estratosfèric de la seva activitat els empeny a arriscar-se. Als mercats asiàtics de Vietnam o de la Xina, una unça de pols de banya de rinoceront pot valer fins a 5.500 dòlars, és a dir, cinc vegades més que una unça d’or o una mica més que una unça de cocaïna. Les extraordinàries virtuts afrodisíaques que s’atribueixen a la banya de rinoceront expliquen aquesta cotització. Així doncs, la preocupació dels éssers humans asiàtics de sexe masculí per la flaccidesa de l’apèndix que els penja entre les cames és darrere la desaparició d’aquestes belles bèsties. Potser repartint pindoletes blaves ho podríem començar a arreglar.


La història de Sudan és especialment colpidora. Sudan és el darrer exemplar mascle de rinoceront blanc del nord, una de les dues subespècies de rinoceront blanc. La lenta desaparició d’aquest animal està perfectament documentada, com quan es coneixen els noms i els llinatges dels darrers parlants d’una llengua. Sudan viu en una reserva de Kènia sota vigilància. En queden quatre femelles, dues en captivitat (una a la República Txeca i l’altra a San Diego) i dues que viuen a la mateixa reserva on viu el patriarca. Els que el vigilen diuen que les mira amb desig i que, fins i tot, fa intents de cavalcar-les, però que als seus 42 anys la fisiologia ja no dóna més de si. A més, sembla que elles també han ultrapassat l’edat fèrtil. Hi ha una ironia melancòlica en aquesta història d’una bèstia que ja no troba la virilitat, que podria salvar la seva espècie de morir a mans d’una altra espècie preocupada per la seva virilitat. Mil·lennis i mil·lennis de mutacions fortuïtes han anat dissenyant, a cops d’atzar i de selecció del més apte, aquest prodigi que és un dels mamífers més grossos del planeta. Una història de sang i de pulsió per reproduir-se que probablement acabarà d’aquí a pocs anys, quan es mori un darrer exemplar que rebrà l’atenció de periodistes que hi veuran un bon motiu per a la pàgina de curiositats del dia.


Aquests sí que viatgen!

mllauger | 20 Octubre, 2015 19:07

 (publicat a l'AraBalears, 16/10/15)

L’altre dia vaig veure el capítol ‘El viatge’ del programa de televisió Amb filosofia, sàviament conduït per Emili Manzano i Xavier Antich. Amb filosofia és un dels millors exemples de com una televisió pública amb vocació de servei pot fer bona programació cultural. Fa ben poc, s’han començat a emetre els capítols de la segona temporada, cadascun dels quals serveix per a mitja horeta de descans intel·ligent i per a unes quantes mitges horetes de rumiar idees. Al començament del programa, els dos codirectors mantenen un breu diàleg introductori. En el cas del capítol de què us vull parlar, va servir perquè Xavier Antich assenyalàs que en molts dels relats fundacionals de les diferents cultures, el relat hi ocupa un lloc central: és el cas del Popol Vuh dels maies, de l’antiquíssim poema sumeri de Gilgameix, del també mil·lenari Mahabharata o dels “nostres” relats immortals de l’Èxode o l’Odissea.

El programa, com molts sabeu, s’organitza entorn de les reflexions de quatre o cinc pensadors entrevistats per a l’ocasió. En aquesta ocasió eren la filòsofa Marina Garcés, el pedagog Gregori Luri, el filòsof francès Frédéric Gros i el sociòleg britànic John Urry. Els talls de veu es van succeint amb fluïdesa, en un to amb un punt casual, molt ben vestits d’imatge i de música. Els quatre pensadors parlen la relació entre el viatge exterior i el viatge interior, del viatge a peu com a viatge genuí, de la relació entre el viatge i el retorn a casa, o de la contradicció entre l’oferta de la indústria turística actual i la vertadera experiència del viatge. Surten coses tan interessants com el record de l’experiència nietzscheana de l’etern retorn, impossible sense la pulsió caminadora de l’alemany, o com la proporció inversa que existeix, segons Urry, entre la distància a què viatjam i la immobilitat a què se’ns sotmet durant el trajecte.

“Tot està preparat perquè viatgem sense trencar amb res”, diu Marina Garcés. La indústria del turisme s’especialitza a vendre experiències que no tenen res a veure amb allò que originalment dóna sentit a un viatge, que no pot ser altra cosa que establir un trencament, o una distància almenys, amb les nostres maneres de cada dia de ser al món o de veure el món. Gràcies a l’estandarització de l’experiència de viatjar, explica Garcés, el turisme contemporani ens garanteix la possibilitat d’anar-nos-en i de tornar a casa sense qüestionar-nos res de la nostra vida.

Cap al final, Marina Garcés diu la que jo seleccionaria com la frase del programa. Tots els capítol del programa Amb filosofia permeten fer aquest exercici mental tan saludable: una vegada transcorreguda la mitja horeta, pensar quina frase, o quina idea, ens ha semblat més sorprenent o suggeridora. En aquest capítol, jo triaria aquesta de quan Garcés diu que, en el nostre món d’avui, el “viatge radical”, el viatge en el sentit fort de la paraula, només el fan els emigrants. Ells fan el salt, ells aterren en un món que els és nou i diferent. Si enllaçam la idea amb la llista inicial de viatges fundacionals, les comparacions vénen totes soles. ¿Qui fa, com el poble jueu que fuig d’Egipte, una llarguíssima travessia pel desert? ¿Qui enfronta la seva fragilitat, com aquell guerrer que tornava des de Troia cap a Ítaca, a tots els perills de la mar?

Marina Garcés acaba la seva intervenció en un to gairebé de sorpresa pel seu propi descobriment. No sé si es tracta d’una idea que ja havia elaborat o escrit, o si és el diàleg establert durant l’enregistrament que ho fa possible: parlant d’idees és com vénen les idees. En la darrera frase de la filòsofa s’hi deixa sentir l’eco d’un esbalaïment: “Aquests sí que viatgen!”.

 

Un Nobel per a Svetlana Aleksiévitx

mllauger | 11 Octubre, 2015 16:52

(publicat a l'AraBalears,  10/10/12)

Els savis de l’Acadèmia sueca tenen el costum de donar el premi Nobel de literatura a un autor de qui no hem llegit ni un sol llibre. A mi em passa pràcticament cada any. Vull començar amb aquesta confessió perquè ningú confongui aquest article amb el de l’espavilat que aprofita el premi sorprenent i de nom exòtic per mostrar que s’ho ha llegit tot. El fet és que m’interessa parlar de Svetlana Aleksiévitx i explicar per què crec que és una bona notícia que hagi estat la guardonada d’enguany. Tampoc no pretenc passar per un especialista en la bielorussa: el meu coneixement es redueix a la imponent Veus de Txernòbil, que aquesta setmana mateixa comentava per a la revista L’altra mirada.

M’agrada, en primer lloc, que el Nobel hagi estat per a una dona. Seria absurd pretendre una elecció amb quotes de gènere, és clar, però és de justícia anar equlibrant un marcador que ara mateix, amb aquest premi de 2015 inclòs, se situa en un contundent 101 a 14 a favor dels escriptors amb cromosomes XY. M’agrada, també, que hagi anat a algú que ha estat perseguit per una dictadura i que s’hi ha enfrontat amb determinació. I m’agrada especialment que hagi estat per a una dona que ha viscut exiliada durant molts d’anys en ciutats de la xarxa internacional de ciutats refugi per a escriptors perseguits. Aquest premi Nobel revaloritza la feina d’una llista de ciutats que inclou Barcelona i Girona. Palma, per cert, va formar part de la xarxa, i n’hauria de tornar a formar part. Tot això pot sonar a defensa dels criteris diguem-ne polítics a l’hora de la tria, però tampoc no és fàcil creure en els criteris literaris químicament purs. A més, i això és el més important, Svetlana Aleksiévitx fa literatura de primera categoria: en cap cas les circumstàncies de conjuntura política l’han enfilada a un palmarès que no li pertocaria per criteris únicament literaris.

Un altre motiu per saludar la concessió del premi Nobel a Svetlana Aleksiévitx, aquest sí d’índole ben literària, és que el guardó se’n va a una autora que fa llibres d’aquests que la premsa cultural posa al calaix de la ‘no ficció’. Les notícies parlen d’una “periodista”, i tampoc no és una definició incorrecta, sempre que no impliqui la seva exclusió del terreny de la literatura. Veus de Txernòbil, per parlar del que conec, és una mostra d’un gènere que es veu que és ben habitual de l’autora: el gran reportatge construït segons el model polifònic del 'collage' de testimonis, o el cor de veus. El Nobel a Aleksiévitx pot ser llegit com un reconeixement del fet que les lletres del segle XXI trenquen les fronteres entre gèneres, o entre ficció i ‘no ficció’, o entre literatura i periodisme. Molt bona part de la literatura més interessant del moment se situa en aquests territoris fronterers. La pell de la frontera, de Francesc Serés, o El regne, d’Emmanuel Carrère, per parlar de dos llibres molt recents, en són una bona mostra. El premi Nobel de literatura de 2015 ha venjat una mica la memòria del mai guardonat Ryszard Kapuściński.

No podreu comprar, encara, cap llibre de Svetlana Aleksiévitx traduït al català. Aviat, però, en tendrem un. L’editorial Raig Verd va anunciar no fa gaire que encetava una col·lecció d’assaig que durà el meteorològic nom de Ciclogènesi. El primer lliurament de la col·lecció serà Temps de segona mà: la fi de l’home roig, de Svetlana Aleksiévitx. És una investigació, construïda també sobre els fonaments de molts d’anys de parlar amb gent diversa, sobre els últims vint anys de la història de Rússia i sobre l’enfonsament del comunisme. Les petites editorials independents, una vegada més, se situen en l’avantguarda cultural. Aquest llibre, jo ja el tenc apuntat a la llista dels Reis.

Exoplaneta Esperança

mllauger | 05 Octubre, 2015 21:58

(publicat a l'AraBalears, 3/10/15) 

La Unió Astronòmica Internacional, que és l'organisme internacional amb competències en matèria de toponímia còsmica, té en marxa una votació mundial per donar nom a un grapat d'exoplanetes. Per arribar-hi, teclejau 'NameExoWorlds' al vostre cercador preferit: ho dic perquè en aquest article se us demanarà el vot. Els exoplanetes són els planetes que fan voltes a estrelles que no són el Sol. Els que coneixem són una fracció ínfima dels que existeixen: els astrònoms diuen que només a la Via Làctia (és a dir, només en el nostre veïnatge interestel·lar) hi ha més de 100.000 milions d'estrelles, moltíssimes de les quals tenen planetes que els van fent voltes i voltes. La convocatòria de la UIA és modestíssima: volen decidir el nom dels cossos celestes de vint sistemes, cada un dels quals està format per una estrella i un, dos, tres, quatre o cinc planetes. Les votacions es fan sobre una sèrie d'opcions que ja deuen haver passat un primer filtre de proposta i selecció. Entre els noms que s'ofereixen al votant, predominen els que sonen a àlbum de manga de ciència-ficció, tot i que ho dic sense haver llegit mai un manga de ciència-ficció.

La petició que faig és que aprofitem la votació per aconseguir un exoplaneta de nom català: Esperança. Podreu votar l'exoplaneta Esperança si anau al sistema mu Arae, format per una estrella i quatre planetes. En realitat, aquest Esperança és portuguès i forma part d'una proposta (es vota el paquet sencer) en què l'estrella és Lusitânia i els planetes, a més del que us dic, són Caravela, Adamastor i Saudade. Ningú no podrà dir que no siguin noms meravellosos per a un exoplaneta. El planeta Saudade, especialment, seria un lloc d'una melangia tota tendra. Esperança és un nom portuguès que aviat adoptaríem com a catalaníssim. A més, segur que hi ha molta de gent que troba que és un mot adequat al moment. La proposta rivalitza, malauradament, amb el paquet format per l'estrella Cervantes i els planetes Quijote, Dulcinea, Rocinante i Sancho. No hi ha cap ironia en el "malauradament": la gran literatura no ha de deixar mai d'agermanar-nos. D’entre el grup cervantí, el nom que competeix directament amb Esperança és Sancho. Els altres en concurrència, perquè us en faceu una idea, són Camellia, Karagabi, NoisyRhysling, Reitoh i Fukurokuju.

L'estrella provisionalment anomenada mu Arae forma part de la constel·lació Altar, i, sense ser una fita destacada de la nostra volta celeste, és visible a ull nu. És de mida semblant al nostre Sol i es troba ni més ni menys que a 49,8 anys llum de distància. És a dir, que potser aconseguirem un nom català, però les expedicions per dur-hi la quadribarrada hauran d'esperar una mica. Pel que fa al planeta pròpiament dit, el provisionalment anomenat mu Arae e, que és el que podria acabar rebent el nom d'Esperança, té dues vegades la massa de Júpiter i diuen que és un gegant gasós: un altre inconvenient a l'hora de plantar-hi la bandera.

Bé, la proposta és aquesta: votau per l'exoplaneta Esperança. Només ho podeu fer una vegada des de cada ordinador o dispositiu, però feis-ho des de tants d'ordinadors o dispositius com pugueu: els altres també ho deuen fer. Una vegada hàgiu  votat per Esperança, us podeu entretenir votant els noms de les estrelles i els planetes dels altres dinou sistemes sotmesos a bateig democràtic. Veureu que la imaginació humana, quan es proposa crear mons de l'espai exterior, és desbordant, si bé tendeix una mica a paraulotes de ressonàncies esotèriques. Als eivissencs, potser us agradarà saber que per al planeta 47 Ursae Majoris b (ni més ni menys que a l’Óssa Major!), teniu l’opció de votar per Tanit. Ho posen així, sense l’accent, però ja l'hi posaríem.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS