Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Walking

mllauger | 29 Novembre, 2015 12:28

(publicat a l'AraBalears, 28/11/15)

L’escola filosòfica aristotèlica és coneguda com l’escola peripatètica. Aquest simpàtic adjectiu es va formar a partir del terme grec peripatos, que era el pòrtic del Liceu al voltant del qual caminaven mestres i deixebles mentre debatien sobre el bé, el mal, la humanitat i la divinitat. La versió teològica del peripatos és el claustre dels monestirs medievals, que els monjos també feien servir per a les seves meditacions silencioses, en aquest cas sobre la divinitat molt més que no sobre la humanitat. La història del lligam entre el passeig i la reflexió té un protagonista inevitable en la figura d’Immanuel Kant, aquell dels judicis sintètics a priori. La regularitat de les seves caminades per Köningsberg és el correlat espaciotemporal de les seves meticuloses construccions conceptuals. Molts coneixeu la famosa anècdota que explica que els veïns de la ciutat alemanya feien servir les seves caminades com a rellotge.

Amb el Romanticisme, els filòsofs varen sortir a passejar al camp i a la muntanya, a la recerca de la naturalesa primigènia i feréstega. L’americà Henry David Thoreau té un preciós llibret titulat Walking, en què explica que les caminades diàries de tres i quatre hores pels boscos verges de Massachusetts, lluny del brogit de la ciutat, eren l’aliment bàsic de la seva saviesa i del seu equilibri espiritual. L’altre gran filòsof trescador va ser, naturalment, Friedrich Nietzsche, que també hi dedicava unes quantes hores cada dia. A la muntanya de Sils-Maria hi ha un rètol que indica el lloc exacte, “6.000 peus per sobre del temps i de l’home”, on el nostre Zaratustra va tenir la revelació sobtada de la idea del Retorn Etern de tot.

En el gremi dels poetes també hi ha hagut caminants d’excepció. William Wordsworth, el romàntic anglès, aprofitava les excursions pels bells paratges del Lake District per fer les seves composicions poètiques. Les feia així, en marxa i en veu alta, i només agafava paper i tinta quan arribava al seu cottage, la rústica i modestíssima caseta que compartia amb la seva germana Dorothy. El poeta rus Óssip Mandelstam, víctima del terror estalinista, també escrivia tot caminat i mussitant. La seva vídua Nadiezhda conta, en les seves memòries, que en els mesos d’hiverns passats a la ciutat de Vorónej, freda i trista, ho havia de fer mentre feia voltes obsessives al seu esquifit piset de deportat.

I també hi ha els caminants urbans, el sant patró dels quals deu ser Charles Baudelaire. El patriarca dels poetes maleïts va fer que la poesia passàs de la cort, del mite i dels espais naturals més o menys literaturitzats als carrers de la fourmillante cité. Baudelaire fa aparèixer a la literatura un nou personatge, el flâneur, que és aquell caminat que vagareja pels carrers sense gaire rumb, amb l’esperit obert a tot el que ofereix l’espectacle dels habitants de la nova urbs. Walter Benjamin farà seva aquesta figura i la desenvoluparà. L’exiliat de Portbou és l’autor d’un famós paràgraf que explica que, per conèixer una ciutat, no és tan important saber orientar-s’hi com saber perdre-s’hi. El Josep Caner de les belles proses de 'Les bonhomies' ens va donar el terme català per a aquest passejant mig vagabund i mig dandi: el badoc.

Caminem, doncs. Pels espais oberts o pels espais urbans, amb ritme esportiu o amb delectança morosa, però caminem. Donem gràcies a la concatenació infinita de les causes i els efectes, que alguns anomenen Atzar (com diria Borges), pel do de caminar, tan elemental, tan poc apreciat de tan bàsic que és. Ajudem els que n’estan impedits, i mirem de patir amb paciència els parèntesis ocasionals que, en l’exercici d’aquest do, ens toca patir algunes vegades.

Poeta sense visat

mllauger | 15 Novembre, 2015 21:28

(publicat a l'AraBalears, 14/11/15) 
 

El 15 de novembre és el Dia Internacional de l’Escriptor Perseguit. Com cada any, des del PEN Català hem preparat un seguit d’actes per commemorar-lo i, també com cada any, l’ocasió més assenyalada serà (ha estat, per als que llegiu l’article en dissabte) el lliurament del premi Veu Lliure. El guardó, que arriba a la sisena edició, ha anat enguany  a l’iranià Ahmad Jalali Farahani, periodista i director de cinema. Jalali Farahani és l’autor del documental ‘We are journalists’, que retrata les dificultats amb què es troben els periodistes que tracten d’exercir la llibertat en un país on no hi ha llibertat.

Aquest any, a més a més, els del PEN volíem tenir un segon convidat vingut de fora. El seu nom és Ali Boujlal i és un home que ha fet de la poesia, com molts de poetes que pateixen l’opressió, aquella arma de revolta que volia Gabriel Celaya. Boujlal, sahrauí i ciutadà amb passaport marroquí per palmari imperatiu legal, té una biografia semblant a la de molts sahrauís que han gosat denunciar l’ocupació: persecució, presó i maltractaments. Els del PEN volíem que vingués a llegir els seus versos i a aportar un testimoni literari dels horrors de la repressió marroquina a l’antiga colònia espanyola.

Per fer possible la vinguda d’Ali Boujlal a Palma, el PEN Català va enviar-li una carta d’invitació, que va sortir el mateix dia que la sol·licitud de visat adreçada al Consolat d’Espanya a Agadir, agradable localitat atlàntica del sud del Marroc. La sol·licitud, a més de detallar els dies d’estada de Boujlal a territori espanyol, donava explicacions sobre els motius de la seva vinguda, i afegia el compromís del PEN Català de fer-se responsable de la seva manutenció i del seu allotjament. Naturalment, anava acompanyada d’una reserva de vol de tornada. Res de tot això va ser suficient: el Consolat va denegar el visat a Ali Boujal, al·legant que no acreditava disposar de mitjans de subsistència durant la seva estada. Els representants diplomàtics d’Espanya a Agadir ni tan sols es varen preocupar de cercar un pretext versemblant. Es tractava d’un viatge de cinc dies, amb vol de tornada, i amb una entitat solvent que garantia les despeses. L’excusa, per tant, era pèssima, però el ‘copy and paste’ administratiu dels amics dels repressors tampoc no es preocupa dels detalls. No cal dir que des del PEN no ens vàrem conformar, i que hi va haver cridades i correus electrònics per intentar revertir la situació. Varen ser debades: les cridades eren contestades per una empleada que només sabia repetir que tot el que tenia a veure amb visats només podia ser tractat mitjançant correus electrònics, i els correus electrònics no rebien més resposta que un espès mur de silenci.

Ens queda, com a mínim, el recurs a la protesta i a la denúncia. Durant els actes previstos, llegim (hem llegit, llegirem) els poemes que Ali Boujlal no ens haurà pogut llegir en la seva llengua i amb la seva veu. Hem explicat els fets. Aquest escrit, naturalment, forma part de la protesta. Potser aquesta història és poc rellevant, tant en el marc de la política espanyola d’asil com en el marc més concret de la política davant el Sàhara Occidental. Però diria que és una història prou il·lustrativa. Davant les persones que volen entrar al territori espanyol fugint d’una dictadura, els nostres governants estatals segueixen la moda europea del moment: la de les tanques de filferros, que poden ser físiques o poden estar fetes de burocràcia despietada. I respecte de l’antiga colònia, la política espanyola és, retòrica ocasional a banda, la de sempre: ignorància de la repressió continuada dels drets humans, resignació davant la violació palesa de la llei internacional i complicitat amb l’ocupant.

 

Maneres de dir neu

mllauger | 10 Novembre, 2015 14:15

(publicat a AraBalears,  7 de novembre de 2015)

Tots els que hem estudiat llengua hem llegit o hem sentit alguna vegada la famosa frase segons la qual els esquimals tenen més de quaranta paraules diferents per referir-se a la neu. L’afirmació serveix, típicament, per il·lustrar la idea que cada llengua està íntimament lligada a un entorn natural i cultural, i que cada llengua constitueix una manera irrepetible de veure el món. El responsable de la frase és l’antropòleg alemany Franz Boas, que va viure entre els inuit de l’illa Baffin, al Canadà, i en va aprendre l’idioma. En un volum de 1911, Boas explicava, fascinat, que aput és la neu que hi ha al terra, qana és la neu que cau, piqsirpoq és la neu que s’endú el vent, i qimuqsuq, el muntet de neu que deixa el vent. L’explicació de Boas té els seus detractors, que diuen que la multiplicitat de termes té a veure més aviat amb la capacitat de la llengua dels inuit de formar derivats a partir d’una arrel, però també té els seus partidaris. Hi ha una versió rousseauniana segons la qual els esquimals tenen quaranta paraules per a la neu i cap per dir “contaminació”, però malauradament els nivells de metalls pesants i de compostos químics de l’Àrtic deu haver fet necessari introduir el terme.

La frase dels esquimals i les seves quaranta neus ha estat recordada aquests dies amb motiu de la publicació d’una notícia segons la qual l’ scotsha triturat el seu rècord. L’ scots (que cal no confondre amb el gaèlic escocès, de la família cèltica de l’irlandès i el gal·lès) és un parlar dels escocesos, de vegades considerat una variant de l’anglès i de vegades considerat una llengua germànica amb entitat pròpia: si heu llegit Stevenson o Robert Burns en anglès i us heu trobat de tant en tant amb paraules i frases inextricables, deveu saber de què estic parlant. Doncs bé: un grup d’acadèmics que estan preparant un thesaurus (una recopilació lèxica) de l’scots han anunciat que la llengua té ni més ni menys que 421 paraules per referir-se a la neu. La subtilesa és realment extraordinària: feefle és la neu que roda en un remolí, flindrikin és la neu molt primeta, i els flocs minúsculs que el vent s’endú són spitters. No hi ha cap notícia sobre si els inuit preparen un contraatac.

I arriba la pregunta inevitable: ¿i nosaltres, per dir què tenim moltes paraules? ¿Què ens podria fer destacar a la llista de les llengües que tenen molts de termes per designar algun aspecte de la realitat? Quan vaig compartir al Facebook la notícia sobre les 421 neus escoceses, va arribar immediatament un comentari d’un amic que feia explícit el mateix que acabau de pensar: “Nosaltres per ventura en tenim més per als òrgans sexuals, tant masculins com femenins”. Seria fàcil fer ara un petit llistat il·lustratiu de la nostra profusió lèxica en el terreny genital, però me n’abstindré perquè aquest article pot ser llegit en horari protegit. Un altre camp en què de vegades ens agrada bravejar de thesaurus esponerós és el dels sinònims de “beneit” o “betzol”. Tampoc no en faré cap llista, perquè ja us n’han vingut al cap set o vuit. Si agafam tot el domini català, vés a saber si tant una llista com l’altra podrien competir amb la de les neus escoceses.

I arriba també l’hora de les conclusions: si aquesta és la nostra especialització lèxica, ¿què diu això de l’univers cultural que ha donat forma a la nostra llengua? ¿Què posa de manifest respecte d’aquella visió del món, decantada gràcies a la transmissió de saviesa de generació en generació, de la qual les nostres paraules constitueixen el reflex més acurat? No aventuraré cap resposta: una vegada més us ho deixaré a vosaltres, ja que heu arribat fins aquí.

 

Sampol canta Lisbona

mllauger | 08 Novembre, 2015 08:30

 

Lisbona és el títol del bell (i melangiós) volum de versos en què Gabriel de la S.T. Sampol canta la capital portuguesa.

Poemes sobre les pàtries: la pàtria malmenada i la pàtria escollida, i també aquesta altra pàtria que són les lletres.

Encara hi ha poetes que fan sonets ben fets.

 

Praça de Camões

 

Muden els temps i muden voluntats

i  tu ho veus tot mudar des de l’altura

amb la calma que et dóna la ventura

de ser bronze i ser versos celebrats.

 

Com sempre a tu venim enlluernats;

és tocar mare veure’t la figura:

mirar-te ens fa sentir la forma pura

dels sonets tantes voltes recitats.

 

No som bronze, però, i tot flueix:

per a nosaltres tot mudant fa via,

tant que ben prompte tot es desconeix.

 

I allò que estimam més molt més canvia:

malgrat el teu avís tard es coneix

que ni tan sols no muda com solia.

 

 

 

A la clÝnica oncol˛gica (Ted Kooser)

mllauger | 03 Novembre, 2015 07:01

 

Cada vegada ho crec més: l'essència de la millor literatura és la pietat.

Com en aquest poema de Ted Kooser.

 

A la clínica oncològica

 

L’ajuden, mentre avança

cap a la porta oberta que duu a les consultes,

dues dones joves que supòs que són les seves germanes.

Totes dues s’inclinen com per sospesar un braç

i caminen amb el posat dur i recte

del coratge. A una distància que els deu semblar

molt gran, una infermera aguanta la porta,

tot somrient i donant ànims. Que pacient

que és, amb les seva roba com una vela blanca

amb marques de plecs. La malalta

mira des de sota la seva divertida gorra de llana

per veure com cada peu s’arrossega cap envant,

un darrere l’altre sota el seu pes.

No es veu enlloc ni inquietud

ni impaciència ni ràbia. La gràcia

omple el motlle net d’aquest moment

i totes les pàgines de les revistes es queden quietes.

 

(Ted Kooser, Delights & shadows, traducció de MAL)

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS