Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Una relaciˇ impr˛pia

mllauger | 13 Desembre, 2015 06:29


(publicat a l'AraBalears el 12/12/15) 

He de confessar que m’encanten les històries de capellans enamorats. M’heu d’entendre, però: no és una feblesa que em véngui de l’anticlericalisme, que és una posició que no m’interessa gaire, ni de les ganes de denunciar, tot alçurat d’indignació, la doble moral de l’Església. Tampoc no em ve de l’afany de posicionar-me contra el celibat dels mossens, que efectivament es deu haver de revisar però que no és el meu tema perquè jo no som mossèn. No. M’agraden, en primer lloc, perquè són divertides, ja em perdonareu la frivolitat. Però sobretot m’agraden perquè són bones històries sobre la naturalesa humana, que és feble i contradictòria, molt feble i molt contradictòria, i que de vegades descobreix que tots els castells de grandesa o tots els camins de perfecció valen menys que uns ulls que ens miren amb tendresa o que el calfred de tocar una altra pell.

No crec que el component bàsic de les històries de capellans enamorats sigui la mentida, almenys quan es tracta de relacions entre adults lliures. Vull dir que crec que el capellà enamorat deu ser, en la gran majoria de casos, algú que un dia va triar el camí sacerdotal convençut de la seva vocació i disposat a assumir-ne els peatges. I que un altre dia, coses de la vida, quan el fervor de la joventut potser s’ha refredat, es troba amb una altra cosa. No és un hipòcrita, o no és un hipòcrita diguem-ne vocacional: és, a tot estirar, algú que quan descobreix allò altre té la feblesa de refugiar-se en l’ocultació.

Imaginem la història d’una relació impròpia entre un bisbe gairebé setantí i una senyora casada i de sòlides conviccions catòliques. Imaginem-la com si fos una pel·lícula o una novel·la. No hi ha dubte que la cosa tindria molt de comèdia, amb algunes escenes que podrien ser impagables, com la del detectiu privat que rep l’encàrrec de vigilar el representant de la cadira de Pere a la diòcesi. M’agrada pensar, però, que si el director o el novel·lista fossin bons, també ens donarien moments d’aquells que ens toquen el cor perquè ens fan sentir que els personatges estan fets de la mateixa matèria que nosaltres: que estan pastats amb parts més o menys iguals de somnis trencadissos, de vulnerabilitat i de necessitat de calidesa.

Un d’aquest moments seria, naturalment, aquell en què els dos protagonistes descobreixen que quan es troben junts hi ha una calentoreta, i que hi corre una electricitat que sacseja les seves seguretats d’ahir, que ja estaven una mica rovellades. Descobreixen totes aquelles dolceses que per resumir anomenam amor, i el seu món trontolla amb violència. En la novel·la que jo en faria, el bisbe, una vegada fet el descobriment, cercaria llum i conhort en la lectura de la Bíblia i, no del tot sense voler, aniria a parar al Càntic dels Càntics. El vell poema del rei Salomó li parlaria de coses molt distintes de les que els seus professors de teologia li havien explicat dècades abans: “Com un fil escarlata són els teus llavis, la teva boca és un encís, dues meitats de magrana són les teves galtes darrere el teu vel…”.

Una altra cosa que m’agrada són els finals feliços, i m’és igual el que penseu dels meus gustos. Reconec que aquesta història imaginària el té difícil, el happy end. Però no impossible. El meu desenllaç preferit seria, com ja heu endevinat, el de la unió dels amants. Hi ha massa entrebancs, és cert: inèrcies, pors, esquinços de l’ànima, manca de forces. Però si fossin capaços de donar la campanada final, els protagonistes deixarien de ser unes víctimes del món i d’ells mateixos per ser uns seguidors victoriosos del camí del cor. I de la carn, per què no. Durant els capvespres compartits, potser descobririen, més del que ho havien descobert mai fins llavors, que la vida pot anar plena dels dons del Creador.

 

 

Gloses episcopals

mllauger | 10 Desembre, 2015 21:36

 

Les estances del bisbat
van plenes de sofre, i put
talment si s’hagués romput
qualque vot de castedat.

 

Prou que explica el catecisme
que un bisbe sempre és solter:
que algú cridi en Verdaguer
perquè faci un exorcisme!

 

La llei moral és llei morta
quan s’enfronta a l’evidència
que la més alta eminència
és carn, i la carn no és forta.

 

Ser duquessa o ser comtessa
era el seu somni daurat,
però rodant pel bisbat
no va passar de bisbessa.

 

Sant Tomàs d’Aquino escriu
que al Senyor res no li escapa:
però aquí tot es destapa
contractant un detectiu.


La m˙sica del vespre

mllauger | 08 Desembre, 2015 09:12

 

 

La música del vespre

 

 

Sabeu què són, els raga? Són unes melodies

de l’Índia llegendària, que solien sonar

            per embaumar les hores

            del palau del soldà.

 

N’hi havia per als mesos de sol i de secades,

per al martell dels xàfecs, per al monsó ensopit,

per a l’alba, el midgia,

            el capvespre i la nit.

 

I mai cap sitarista no hauria tan vacu

de trencar la lligança de música i saó

tocant per primavera

            un raga de tardor.

 

Fins que un soldà voluble, qui sap si amb una amada

que el duia a les obagues de l’ànim taciturn,

            volgué començar el dia

            amb un raga nocturn.

 

El músic va invocar-li nissagues i nissagues

d’artistes que tocaven segons l’hora i el mes,

            i, abatut, va prostrar-se

            pregant perquè no ho fes.

 

Quan va acabar per veure que s’hi jugava el viure

va fer sonar les notes d’un raga vespertí.

            I el sol, que va sentir-les,

            va pondre’s, i a dormir.

           

 

(a partir del conte “Le raga du soir”, al volum de Jean-Claude Carrière Contes philosophiques du monde entier

 

Tres contes filos˛fics

mllauger | 07 Desembre, 2015 11:19

 
(publicat a l'AraBalears, 5/12/15)
 

Els tres contes que promet el títol d’aquest article estan extrets del volum Contes filosòfics d’arreu del món, de Jean-Claude Carrière. El primer ens mostra un polonès i un jueu que caminen junts cap al mercat i que veuen, ben plantada enmig del camí, una merda de cavall. El jueu diu al polonès:

– Et don deu zlotys si et menges aquesta merda.

El pagès va pensar una estoneta en tot el que podria fer amb deu zlotys. No s’acabava de fiar d’aquell jueu, que tenia una certa fama de malèvol, però finalment va acceptar i, no sense fer un esforç, es va empassar la femta. El jueu li va haver de donar els doblers promesos. Mentre continuaven cap al mercat, però, pensava que havia perdut deu zlotys de la manera més estúpida, mentre que el polonès semblava tan content. Una mica més endavant, quan varen veure una segona merda, li va dir:

- Escolta, i si jo ara em menjo aquesta merda, em tornaràs els deu zlotys?

El pagès hi va pensar una mica i va dir que sí, que d’acord. El jueu s’hi va posar i, amb gran escarafalls de fàstic, també se la va empassar sencera. Va recuperar els seus doblers. Varen continuar caminant com si res i, mitja horeta després, el polonès hi va tornar:

– Ja que sou tan intel·ligents, els jueus, em pots dir per què ens hem menjat tota aquesta merda?

Carrière acaba el conte explicant que no sabem res de la resposta del jueu. Al paràgraf inicial havia explicat que era una història que “il·lustra admirablement una certa estructura de l’esperit”. El que no diu i podria haver dit és que il·lustra admirablement una manera de funcionar de la política. Deixaré que el lector cerqui exemples de companys de ruta que van fent camí cap a alguna banda i que, ara l’un ara l’altre, es van fent empassar excrements pudents.

El segon conte és, diu l’autor, una de les històries més belles que ha sentit mai. L’amic que la hi va contar la situava “en algun lloc de l’Orient”, en un país on vivien un home molt ric i un home molt pobre, cadascun dels quals tenia un fill. Un dia, l’home ric va pujar al cim d’un turó amb el seu fill, i amb el gest característic de qui pronucia aquesta frase, li va dir:

– Mira: un dia, tot això serà teu.

Una mica més tard, l’home molt pobre va pujar al mateix turó amb el seu fill, i li va dir, simplement:

– Mira.

Fi del conte. Potser, per a aquests dies de corporacions totpoderoses i de converses climàtiques, convindria fer-ne una versió en què els dos homes tenen, per algun atzar, l’ocasió d’enfilar-se amb els seus fills respectius en una estació espacial i llançar una mirada al nostre fràgil planeta blau…

Del tercer conte, no us en faré cap comentari que justifiqui la seva inclusió en un article d’opinió, però és tan bo que no m’hi sé resistir. Segur que n’extraureu algun ensenyament. Parla, una altra vegada, de dos homes que fan una passejada amistosa. Un d’ells porta paraigua, l’altre no. De cop, comença a ploure, però l’home que duu paraigua no l’obre. L’altre li demana per què.

- Perquè no serviria de res: està tot foradat.

- Idò per què l’has duit?

- Perquè em pensava que plouria.

 

Snowden, insubmÝs

mllauger | 05 Desembre, 2015 11:36

(publicat a L'altra mirada)
 

No fa gaire, Tzvetan Todorov ha publicat un nou llibre, Insubmís (Insoumis en l’original francès), que val la pena llegir. Todorov va néixer a Bulgària el 1939, i va arribar a França el 1963, fugint de la dictadura del seu país. De llavors ençà, ha exercit com un dels intel·lectuals destacats del panorama europeu, inicialment en el camp de la teoria i la crítica literàries, i després en altres terrenys com la història o l’assaig filosòfic. Todorov és un dels grans estudiosos i divulgadors de la tradició humanista i del llegat de les Llums: El jardí imperfecte (amb el subtítol Llums i ombres del pensament il·lustrat) és una de les millors introduccions al que signifiquen les idees d’homes com Locke, Montesquieu, Voltaire o Rousseau. Todorov ha excel·lit a l’hora de llegir la història contemporània i l’horror de les dictadures a la llum d’aquesta tradició. Memòria del bé, temptació del mal és una gran reflexió sobre el segle XX, escrita des de la perspectiva d’un exiliat del comunisme que veu, en la línia de Hannah Arendt, una matriu comú en els totalitarismes d’un signe i un altre.

El volum acabat de publicar, Insubmís, és un recull de semblances biogràfiques d’homes i dones que responen al qualificatiu del títol: insubmisos. Per a Todorov, l’insubmís és el que, en la seva defensa de la llibertat i de la comprensió entre els homes, s’oposa a la lògica del poder. L’insubmís actua amb lucidesa i coherència, i sovint paga un duríssim preu personal. El llibre està format per vuit retrats, set dels quals corresponen a la mena de personatges que característicament il·lustren les idees de Todorov, i que vénen a ser aquells “sants laics” de què parlava Camus: dues víctimes dels camps de concentració nazis (Etty Hillesum i Germaine Tillion), dos dissidents soviètics (Boris Pasternak i Aleksandr Soljenitsin), dos lluitadors contra el racisme (Nelson Mandela i Malcolm X) i un pacifista israelià (David Shulman). La sorpresa arriba amb el vuitè protagonista: Edward Snowden.

Així doncs, Edward Snowden, l’antic treballador de l’NSA ,l’Agència Nacional de Seguretat dels Estats Units, que un dia va decidir fer saber al món que el poder sotmet els ciutadans a una vigilància injustificable, és per a Todorov el millor exemple de l’insubmís del segle XXI. Edward Snowden, l’home perseguit per les autoritats nord-americanes, acusat de traïció i de posar en perill la seguretat del país, representa per a l’insigne estudiós l’encarnació actual d’aquells que s’oposen al totalitarisme en nom dels valors clàssics de la Il·lustració i de l’humanisme. Tampoc no és tan estrany, si ho pensam bé: Todorov sap que, des dels temps de Locke i dels il·lustrats francesos, al nucli del pensament humanista hi ha la defensa de la llibertat de l’individu enfront d’uns poders que tendeixen sempre a l’abús.

Els homes com Snowden (o com Julian Assange, o com Hervé Falciani) representen ja un tipus per al qual l’anglès ha creat un terme específic: el whistleblower, una paraula encunyada per evitar les connotacions negatives de mots de la família del “delator”. Aquí encara no sabem si n’hem de dir reveladors, denunciants alertadors. Més enllà del dilema lingüístic, hi ha el debat de si són gent que ha traït la confiança que s’hi havia dipositat o si són defensors de la democràcia. Un veterà il·lustre com Todorov sembla que ho té clar.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS