Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Tres contes filos˛fics

mllauger | 07 Desembre, 2015 11:19

 
(publicat a l'AraBalears, 5/12/15)
 

Els tres contes que promet el títol d’aquest article estan extrets del volum Contes filosòfics d’arreu del món, de Jean-Claude Carrière. El primer ens mostra un polonès i un jueu que caminen junts cap al mercat i que veuen, ben plantada enmig del camí, una merda de cavall. El jueu diu al polonès:

– Et don deu zlotys si et menges aquesta merda.

El pagès va pensar una estoneta en tot el que podria fer amb deu zlotys. No s’acabava de fiar d’aquell jueu, que tenia una certa fama de malèvol, però finalment va acceptar i, no sense fer un esforç, es va empassar la femta. El jueu li va haver de donar els doblers promesos. Mentre continuaven cap al mercat, però, pensava que havia perdut deu zlotys de la manera més estúpida, mentre que el polonès semblava tan content. Una mica més endavant, quan varen veure una segona merda, li va dir:

- Escolta, i si jo ara em menjo aquesta merda, em tornaràs els deu zlotys?

El pagès hi va pensar una mica i va dir que sí, que d’acord. El jueu s’hi va posar i, amb gran escarafalls de fàstic, també se la va empassar sencera. Va recuperar els seus doblers. Varen continuar caminant com si res i, mitja horeta després, el polonès hi va tornar:

– Ja que sou tan intel·ligents, els jueus, em pots dir per què ens hem menjat tota aquesta merda?

Carrière acaba el conte explicant que no sabem res de la resposta del jueu. Al paràgraf inicial havia explicat que era una història que “il·lustra admirablement una certa estructura de l’esperit”. El que no diu i podria haver dit és que il·lustra admirablement una manera de funcionar de la política. Deixaré que el lector cerqui exemples de companys de ruta que van fent camí cap a alguna banda i que, ara l’un ara l’altre, es van fent empassar excrements pudents.

El segon conte és, diu l’autor, una de les històries més belles que ha sentit mai. L’amic que la hi va contar la situava “en algun lloc de l’Orient”, en un país on vivien un home molt ric i un home molt pobre, cadascun dels quals tenia un fill. Un dia, l’home ric va pujar al cim d’un turó amb el seu fill, i amb el gest característic de qui pronucia aquesta frase, li va dir:

– Mira: un dia, tot això serà teu.

Una mica més tard, l’home molt pobre va pujar al mateix turó amb el seu fill, i li va dir, simplement:

– Mira.

Fi del conte. Potser, per a aquests dies de corporacions totpoderoses i de converses climàtiques, convindria fer-ne una versió en què els dos homes tenen, per algun atzar, l’ocasió d’enfilar-se amb els seus fills respectius en una estació espacial i llançar una mirada al nostre fràgil planeta blau…

Del tercer conte, no us en faré cap comentari que justifiqui la seva inclusió en un article d’opinió, però és tan bo que no m’hi sé resistir. Segur que n’extraureu algun ensenyament. Parla, una altra vegada, de dos homes que fan una passejada amistosa. Un d’ells porta paraigua, l’altre no. De cop, comença a ploure, però l’home que duu paraigua no l’obre. L’altre li demana per què.

- Perquè no serviria de res: està tot foradat.

- Idò per què l’has duit?

- Perquè em pensava que plouria.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS