Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Una relaciˇ impr˛pia

mllauger | 13 Desembre, 2015 06:29


(publicat a l'AraBalears el 12/12/15) 

He de confessar que m’encanten les històries de capellans enamorats. M’heu d’entendre, però: no és una feblesa que em véngui de l’anticlericalisme, que és una posició que no m’interessa gaire, ni de les ganes de denunciar, tot alçurat d’indignació, la doble moral de l’Església. Tampoc no em ve de l’afany de posicionar-me contra el celibat dels mossens, que efectivament es deu haver de revisar però que no és el meu tema perquè jo no som mossèn. No. M’agraden, en primer lloc, perquè són divertides, ja em perdonareu la frivolitat. Però sobretot m’agraden perquè són bones històries sobre la naturalesa humana, que és feble i contradictòria, molt feble i molt contradictòria, i que de vegades descobreix que tots els castells de grandesa o tots els camins de perfecció valen menys que uns ulls que ens miren amb tendresa o que el calfred de tocar una altra pell.

No crec que el component bàsic de les històries de capellans enamorats sigui la mentida, almenys quan es tracta de relacions entre adults lliures. Vull dir que crec que el capellà enamorat deu ser, en la gran majoria de casos, algú que un dia va triar el camí sacerdotal convençut de la seva vocació i disposat a assumir-ne els peatges. I que un altre dia, coses de la vida, quan el fervor de la joventut potser s’ha refredat, es troba amb una altra cosa. No és un hipòcrita, o no és un hipòcrita diguem-ne vocacional: és, a tot estirar, algú que quan descobreix allò altre té la feblesa de refugiar-se en l’ocultació.

Imaginem la història d’una relació impròpia entre un bisbe gairebé setantí i una senyora casada i de sòlides conviccions catòliques. Imaginem-la com si fos una pel·lícula o una novel·la. No hi ha dubte que la cosa tindria molt de comèdia, amb algunes escenes que podrien ser impagables, com la del detectiu privat que rep l’encàrrec de vigilar el representant de la cadira de Pere a la diòcesi. M’agrada pensar, però, que si el director o el novel·lista fossin bons, també ens donarien moments d’aquells que ens toquen el cor perquè ens fan sentir que els personatges estan fets de la mateixa matèria que nosaltres: que estan pastats amb parts més o menys iguals de somnis trencadissos, de vulnerabilitat i de necessitat de calidesa.

Un d’aquest moments seria, naturalment, aquell en què els dos protagonistes descobreixen que quan es troben junts hi ha una calentoreta, i que hi corre una electricitat que sacseja les seves seguretats d’ahir, que ja estaven una mica rovellades. Descobreixen totes aquelles dolceses que per resumir anomenam amor, i el seu món trontolla amb violència. En la novel·la que jo en faria, el bisbe, una vegada fet el descobriment, cercaria llum i conhort en la lectura de la Bíblia i, no del tot sense voler, aniria a parar al Càntic dels Càntics. El vell poema del rei Salomó li parlaria de coses molt distintes de les que els seus professors de teologia li havien explicat dècades abans: “Com un fil escarlata són els teus llavis, la teva boca és un encís, dues meitats de magrana són les teves galtes darrere el teu vel…”.

Una altra cosa que m’agrada són els finals feliços, i m’és igual el que penseu dels meus gustos. Reconec que aquesta història imaginària el té difícil, el happy end. Però no impossible. El meu desenllaç preferit seria, com ja heu endevinat, el de la unió dels amants. Hi ha massa entrebancs, és cert: inèrcies, pors, esquinços de l’ànima, manca de forces. Però si fossin capaços de donar la campanada final, els protagonistes deixarien de ser unes víctimes del món i d’ells mateixos per ser uns seguidors victoriosos del camí del cor. I de la carn, per què no. Durant els capvespres compartits, potser descobririen, més del que ho havien descobert mai fins llavors, que la vida pot anar plena dels dons del Creador.

 

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS