Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Un jovencell de Menorca

mllauger | 31 Gener, 2016 09:31

(publicat a l'AraBalears, 30/1/16)
 

En el número de gener de 1921 del 'Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana’, una publicació periòdica que anava informant dels progressos del projecte, mossèn Antoni Maria Alcover hi publicava la nota següent: “Actualment tinc amb mi un altre jovencell de Menorca, en Francesc de Borja Moll de Ciutadella, trempadíssim per la tasca lexicogràfica i per dibuixar gallardament els objectes materials que lo futur Diccionari nostre ha de dur dibuixats per fer-los més tangibles an els lectors. En Moll serà a Menorca, com en Macià a València, lo caporal de la tasca lexicogràfica, si Déu ho vol i Maria”.

No cal explicar que Déu i Maria es varen mostrar ben favorables al jovencell ciutadellenc, que aviat va ser molt més que el corresponsal menorquí i l’il·lustrador del ‘ Diccionari’. Poc després d’aquesta nota, Moll esdevenia el secretari del projecte. Només tenia disset anys i amb prou feines havia sortit d’una infantesa passada entre els cotons d’una família molt protectora i els aires capellanescs del Seminari de Ciutadella. Durant anys, va ser la mà dreta de mossèn Alcover, a qui igualava en capacitat de feina (i això és dir molt!) i a qui superava en rigor científic i, no cal dir-ho, en equanimitat i dolcesa de caràcter. Mort el canonge, li va correspondre a ell acabar els deu toms de llom vermell de la magna obra que va acabar portant el títol (és una història llarga i un pèl desgraciada, que molts coneixeu) de ‘Diccionari Català-Valencià-Balear’.

Tampoc no és necessari que expliqui que l’aportació de Moll a la construcció cultural del país va molt més enllà de la seva tasca al ‘Diccionari’. L’any 1934, el jovencell que ja no ho era tant creava l’Editorial Moll, que durant més de tres quarts de segle ha estat un dels vaixells almiralls de l’edició en català i que va mantenir encesa la flama durant els anys més negres de la dictadura. Completarem el perfil de l’homenot explicant que, a més de ser un gran lingüista, també dibuixava, com hem vist, i tocava el piano amb competència notable. D’altra banda, hauria de figurar a la llista dels nostres escriptors destacats: deixau-vos dur, si no ho creieu, per la prosa neta i carregada de gràcia dels seus dos volums de memòries o de la seva biografia de mossèn Alcover, l’home de combat.

Francesc de Borja Moll va triar, com a lema de la seva casa editora, un vers d’Ovidi d’aire sentenciós. El va triar amb ànim juganer, perquè una de les paraules llatines del vers gairebé coincideix amb el seu llinatge, però també perquè hi veia resumit l’esperit que sempre l’havia animat. El vers diu “Dura tamen molli saxa cavantur acqua”, i vol dir una cosa així com “Encara que siguin dures, les roques són foradades per l’aigua”.

El grup de gent que ha constituït (que hem constituït, si m’ho permeteu) l’entitat privada i sense afany de lucre Institució Francesc de Borja Moll renovam els vots ovidians de tenacitat. Volem ser la gota que forada la roca de l’atzucac a què, malauradament, havia arribat el llegat de can Moll. Ens anima la voluntat de preservar aquest patrimoni de valor incalculable i de donar-li nova vida. Volem que obres com les ‘Rondalles d’en Jordi des Racó’ continuïn editant-se i circulant, volem que el ‘Diccionari’ trobi els millors mitjans de difusió, i volem que els centenars de milers de llibres de can Moll continuïn a l’abast dels lectors. Volem, també, honorar la figura del nostre lingüista més il·lustre. Només ho podrem fer si tenim l’ajuda i la complicitat de les persones que estimen el país i la llengua. Hi estau convidats.

 

Cortázar, Ofelia i el biògraf

mllauger | 24 Gener, 2016 09:05

(publicat a l'AraBalears, 23/1/16) 
 

Fa devers dues setmanes, Miguel Dalmau, escriptor barceloní resident a Mallorca, va guanyar-se una celebritat tristíssima com a autor d’un article vomitiu titulat 'Advertencias a una señorita', que era ni més ni menys que una recreació, pretesament intel·lectual, d’aquell conegut argument segons el qual els homes assetgen o violen les dones perquè les dones van provocant. Aquest Dalmau és el mateix que ha publicat no fa gaire el volum Julio Cortázar, una extensa biografia del creador dels cronopios. Jo, que ja tenia el llibre comprat i la seva lectura programada, em vaig disposar a llegir-lo amb el propòsit que el record de l’article ignominiós no interferís en la meva apreciació: m’agraden les biografies d’escriptors, tenc veneració per Cortázar des dels setze anys, i per tant allò m’havia d’interessar.

Cal dir que el llibre podria haver estat una biografia reeixida: hi ha feina de documentació i està ben construït. Li sobren detalls com l’ús d’un majestàtic nosotros quan el biògraf s’ha de deixar veure en primera persona, o una contumaç confusió (fins a quatre o cinc vegades) entre si no i sino. Però bé: es llegeix sense esforç i fa el que ha de fer una biografia: contar una vida.

El problema arriba quan apareixen episodis com el de les suposades relacions incestuoses entre Julio Cortázar i la seva germana Ofelia. En realitat, Dalmau parla de poca cosa més que de certes inclinacions viscudes només per Julio, que ell descobreix en els contes de la primera època: estam davant aquella vella crítica que feia de la ficció una eina de psicoanàlisi dels autors. Les pulsions incestuoses que revela el biògraf són, per exemple, les que troba en el conte 'Casa tomada': qualsevol que recordi aquesta petita obra mestra de la narrativa contemporània podrà jutjar fins a quin punt la pretensió és poc convincent. És cert que Dalmau hi aporta el suport d’algun retall epistolar, però tot plegat resulta molt poca cosa per a una hipòtesi tan trencadora i a la qual se li dóna el valor de clau biogràfica privilegiada: Cortázar, se’ns explica, va partir a França per fugir d’un ambient familiar que tenia com un dels seus elements pertorbadors aquests desigs inconfessables.

Resulta, a més, que el que en la novel·la és tractat com una pulsió fosca que Cortázar mirava de mantenir a ratlla esdevé, en alguna de les cròniques de premsa aparegudes amb motiu de l’aparició del llibre, “l’episodi d’incest amb la seva germana”. L’aurèola característica de les revelacions escandaloses s’acaba de bastir amb les profuses informacions sobre l’oposició dels hereus de Cortázar a l’aparició del llibre. Aleshores entenem l’operació: es tracta de vendre llibres, i de crear-se la imatge de biògraf intrèpid que no tremola davant cap mite, encara que sigui al preu d’insultar la memòria de l’escriptor que pretesament s’admira tant.

L’episodi de l’incest no és l’únic en què es basa aquesta jugada de Dalmau de fer-se una reputació d’iconoclasta a costa del bon nom d’un gegant de la literatura. Hi ha la història del suposat tractament hormonal que va fer que Cortázar passàs de ser un home de poc pèl a un home de barba de profeta: entram en el territori dels late night shows. Aquest tractament, a més, hauria operat una extraordinària mutació en l’argentí, que també hauria passat de ser un monògam decorós a ser una mena de depredador sexual, passada la ratlla dels seixanta. Hi ha un encontre amb una dona que va ser poc menys (o ni això) que forçada, en què la prova són els primers quatre versos d’un sonet. En conclusió, res que Cortázar es meresqués. El consol és que els grans sobreviuen a les rapinyades dels minúsculs.


Una balena de fa quaranta anys

mllauger | 17 Gener, 2016 10:07

(publicat a l'AraBalears, 16/1/16)

Dia 15 de gener de 1976, fa exactament 40 anys i un dia, va arribar a la Colònia de Sant Pere una balena que feia disset metres. Eren temps de prodigis: dos mesos abans havíem tingut una inesperada setmana de vacances escolars per mor d’un senyor que havia traspassat després d’una llarga agonia. I llavors, la balena. Jo tenia dotze anys i record que vàrem anar a veure l’animal que s’havia convertit en la sensació de l’any que començava. Hi devíem anar dissabte 17 o diumenge 18, cosa que explica la pudor de peix que ens va atacar quan vàrem aconseguir aparcar i sortir del cotxe. D’aquell capvespre llunyà em queda això: a la retina, un cetaci gegantí i una multitud de curiosos, i a la pituïtària una ferum de podridura. I l’eco d’una emoció: jo, llavors, me n’hauria duit un gran disgust si algú m’hagués dit que de gran no em dedicaria a l’estudi dels animals.

 

Tenc davant, a l’escriptori de l’ordinador, una crònica que va aparèixer al diari ABC diumenge dia 18, signada per Jesús Jurado. L’animal, diu, va arribar viu, però va morir poc després de tocar terra. Alguns deien que havia arribat acompanyat de dos congèneres, però el cronista aclareix que la mida desacostumada d’aquesta criatura, que de vegades mostra el cap, de vegades l’esquena i de vegades la cua, degué despistar els testimonis. La visita d’una balena va donar lloc a algunes històries que encara esperen la ploma d’algun dels nostres novel·listes: les dues primeres són sobre els intents de treure l’animal a terra amb dos tractors i la de la disputa per l’esquelet, que els veïns de la Colònia reclamaven per poder utilitzar com a atracció turística. Es tractava, al cap i a la fi, d’un rorqual comú, el segon animal més gros de la Terra, després de la mítica (per a mi era un mite) balena blava. És, amb tota probabilitat, la bèstia que va engolir el profeta Jonàs i, potser, la que es va empassar Gepetto, Pinotxo i el grill: ni els hebreus de fa 3.000 anys ni Carlo Collodi devien tenir notícies de la balena blava.

 

També tenc, gràcies a l’artanenc Miquel Pastor, una crònica de la revista Bellpuig que explica les històries que varen venir a continuació. Els coloniers, que havien aconseguit que el Ministeri de Marina els cedís la còrpora, seguiren intentant treure-la a terra, sense aconseguir altra cosa que varar-la a l’arena. El problema, aviat, va ser desfer-se’n. Els intents de fer-ne trossos amb ganivets i serres mecàniques (quina gran escena per a la pel·lícula!) varen fracassar. Es va decidir treure-la badia endins, fondejar-la i que fos pastura per als peixos. Fins i tot hi va haver un toc de Spielberg: durant l’operació varen venir tintoreres que se’n duien quaranta quilos de carnassa en cada mossegada. Però encara hi faltaven peripècies sonades: els dies 26 i 27 hi va haver un temporal que va tornar les restes de la balena a terra. No va quedar més remei que fer-ne foguerons d’un Sant Antoni endarrerit. Sembla que la pudor es va fer indescriptible. Els homes que hi varen participar, diu el cronista, varen quedar sense ganes de menjar peix durant mesos.

 

Els cetacis han tornat a ser notícia aquests darrers temps. El passat mes de juliol, el fotògraf Miquel Àngel Dora va aconseguir retratar un rorqual des de Ca los Camps, just al costat de la Colònia de Sant Pere. La fascinació, quaranta anys després, és la mateixa: aquesta va ser la segona notícia més visitada de l’edició digital d’aquest diari durant el 2015. Fa no res, hem sabut que els científics de l’associació Tursiops han identificat 86 catxalots a les aigües de les Illes Balears. I encara una altra cosa: el passat mes de desembre la premsa informava que la protecció d’un corredor de cetacis podria fer impossibles les prospeccions petrolíferes amb què ens amenaça el govern espanyol. Els mamífers marins, doncs, encara ens salvaran de l’empastifada negra. Llarga vida als animals més majestuosos de la Creació!

 

 

 

 

 

 

(fotografies robades al facebook de Miquel Pastor) 

Greguerías, una dotzena

mllauger | 14 Gener, 2016 22:13


 
 
 
 Ara que surt pels papers un subjecte que ha embrutat el seu llinatge, he tret d’un prestatge, com per fer un acte de desgreuge, un vell volem d’Austral de “greguerías” de Ramón Gómez de la Serna. I, no és per res, però que brutalment bones que són. Aquí n’hi ha una dotzena:

 

Se miraron de ventanilla a ventanilla en dos trenes que iban en dirección contraria, pero la fuerza del amor es tanta que de pronto los dos trenes comenzaron a correr en el mismo sentido.

 

El mar sólo ve viajar: él no ha viajado nunca.

 

Lo más difícil que hace un jinete es sostenerse en la imagen de su caballo reflejada en el agua.

 

Aburrirse es besar a la muerte.

 

Si el caracol sube esa tapia es porque espera encontrar un huerto, no un cementerio.

 

Las Venus antiguas nos sonríen desde el cuarto de baño de la inmortalidad.

 

Hay un momento en que el astrónomo debajo del gran telescopio se convierte en el microbio del microscopio de la luna que se asoma a observarlo.

 

Volvemos a querer asomarnos al mar porque el mar es inolvidable a la par que irrecordable.

 

Al agonizar el viejo marino pidió que le acercasen un espejo para ver el mar por última vez.

 

Estamos mirando el abismo de la vejez y los niños vienen por detrás y nos empujan.

 

Cuando las flores del jarrón se miran en un espejo se acuerdan del rincón del jardín en que nacieron.

 

La noche que acaba de pasar se va al mismo sitio en que está la noche más antigua del mundo.

 

 

Carta al rei saudita

mllauger | 13 Gener, 2016 12:47

(publicat a l'AraBalears,  9/1/2016)
 

Estimat oncle Salman,

Em permetràs, primer de tot, que m’adreci a tu amb aquest títol familiar: el meu papà em va ensenyar que totes les persones de sang reial del planeta formam una gran família. Des de petit t’he vist com un germà seu. Recordo els nostres viatges a Aràbia Saudita, aquelles llargues jornades a palau: jo era un infant que jugava amb els teus fills i nebots, mentre que el papà i vosaltres (el rei Fahd, tu, els altres germans vostres) manteníeu una conversa de la qual sempre ens arribava el so de barrils, dòlars, més barrils i més dòlars. Aquells viatges formen part del meu aprenentatge del que és realment important per als homes importants.

La reina Letícia i jo volem confirmar-te, amb orgull i satisfacció, que acceptam la teva amable invitació, i que el proper dia 16 de febrer arribarem a Riad amb la intenció de passar-hi tres dies. No puc amagar-te que al meu país hi haurà veus demagògiques, enemigues de l’ordre constitucional, que aprofitaran l’ocasió per atacar-nos, a vosaltres i a mi, recordant les 140 persones que varen ser ajusticiades a Aràbia Saudita l’any passat, o les 47 que varen morir el passat 2 de gener. Vull refermar-te, oncle benvolgut, que la Corona no té el costum ni la voluntat d’immiscir-se en els afers interns d’un país amic, i menys encara en la seva manera particular de mantenir l’autoritat i el respecte a les creences ancestrals. Saps, a més a més, que sento una enveja pregona per la fermesa i la convicció amb què feu que la justícia imperi al regne. Des d’aquesta admiració t’anuncio que la visita em servirà per escollir, entre les sales més augustes dels vostres palaus imperials, la millor localització per al meu proper missatge televisat de Nadal.

Aquest serà, sense dubte, un viatge d’amistat familiar, però també un viatge de refermament de llaços polítics i econòmics. El progrés d’Espanya és bo per al progrés d’Aràbia Saudita, i el progrés d’Aràbia Saudita és bo per al progrés d’Espanya. A finals d’aquest any, o a començaments de l’any que ve, serà realitat aquest somni que ens agermana: l’AVE del desert, que cobrirà els més de 400 quilòmetres que separen Medina i la Meca. La recent inauguració de la línia Madrid-Zamora ha situat Espanya en una posició de lideratge mundial en alta velocitat, una posició que Aràbia Saudita reconeix amb la confiança que diposita en els nostres emprenedors. Treballar amb Aràbia Saudita ens ha permès enfrontar-nos a reptes apassionants, com el d’incorporar el vagó de reclusió per a heretges i subversius, amb condicionants tècnics com el de la insonorització que evita que el so de les fuetades arribi als passatgers que segueixen fidelment els preceptes de l’Islam.

I no puc deixar de referir-me a la col·laboració entre Espanya i Aràbia Saudita en el terreny de la defensa: des de 2013 heu adquirit al nostre país material armamentístic per valor de 725 milions d’euros. Aquesta és una xifra altament satisfactòria, no només pel volum de negoci que suposa per als arriscats empresaris espanyols, sinó per la tranquil·litat que dóna saber que uns productes sempre delicats seran utilitzats amb respecte exquisit pels drets humans i en favor de l’estabilitat i la pau a planeta. Perquè nosaltres no ens hem cregut mai, oncle estimat, les injúries que relacionen el vostre país amb l’auge de les doctrines dels grups terroristes de diferents àrees de religió islàmica. Una nació pacíficament dedicada a l’extracció i la comercialització de l’or negre no pot ser altra cosa que una nació que treballa per a la prosperitat universal. Voldria anunciar-vos, i amb això acabo aquesta missiva, que dona Elionor està analitzant, en les estones que li deixen lliure els estudis de piano i les pràctiques hípiques, la possibilitat de guardonar-vos amb el proper premi Princesa d’Astúries de la Concòrdia. Salam aleikum.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS