Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Carner sense la A, sense la E...

mllauger | 29 Febrer, 2016 09:38

 
Mirau què he trobat pels calaixos: Carner sense la A, sense la E, sense la I, sense la O, sense la U.

I mantenint metre i rima, eh?

 

 

 

Obsessió lunar, variacions lipogramàtiques

 

 

 

Obsessió lunar

 

A aquesta flonja lluna femenina

tot li fa de mirall:

mar innombrable, rierol de vall

i cada gota de serena fina

suspesa en un filat de teranyina

entre els dos esbarzers d'un pedruscall,

i, si mai rastre d'una vida bella

baixés pel riu entre els vorals florits,

els ulls estranyament embadalits

de qui es negà per ella.

 

Josep Carner

 

 

[sense U]

 

Obsessió per Selene

 

A Selene, tan flonja i femenina,

tot li fa de mirall:

mar innombrable, rierol de vall

i cada gota de serena fina

penjada per filats de teranyina

entre els dos esbarzers d’entre el rocall,

i, si mai rastre de cap vida bella

porta el corrent entre els vorals florits,

la mirada de tons embadalits

del cos negat per ella.

 

Josep Carner

 

 

 [sense O]

 

Deliri lunar

 

A aquesta blana lluna femenina

l’univers li és mirall:

mar sense límits, rierany de vall

i cada perla de serena fina

suspesa en un filat de teranyina

entre alguns esbarzers d'un pedruscall,

i, si mai rastre d'una vida bella

baixés pel riu de ribatges garrits,

els ulls estranyament embadalits

de qui es negà per ella.

 

 

J. Carner

 

 

 

[sense I]

 

Fal·lera lunar

 

Aquesta lluna flonja, dolça, estranya,

té el seu reflex per tota

la vasta mar, pel torrentol de vall,

per cada fresca, perfumada gota

suspesa del brodat que fa l’aranya

entre els dos esbarzers d'un pedruscall,

pels ulls oberts, amb plors,

del que va ser, potser, una dona bella

que du el corrent entre els vorals amb flors,

que es va negar per ella.

 

Josep Carner

 

 

[sense E]

 

Fixació lunar

 

A la lluna, tan flonja i tan divina,

tot li fa com mirall:

mar infinita, xaragall al vall

i cada gota clara, quan s’inclina

la rosada a l’artística obra fina

d’una aranya als matolls d’un gran rocall,

i, si mai l’ombra d'una dona bruna

baixava al riu amb grans vorals florits,

dos ulls badats d’algú foll d’infinits,

morts d’amor a la lluna.

 

 

J.C.

 

 

 

[sense A]

 

Deliri per Selene

 

Per Selene, de robes femenines,

el món és un espill:

les ones sense límit, els torrents,

totes les gotes de serenes fines

suspeses entre els fils que són perill

per insectes que volen, indolents,

i, si les restes d’unes hores belles

dugués el riu entre vores de flors,

els ulls que cerquen llunes sense estrelles

i es neguen entre plors.

 

Josep C.

 

 

Enid Blyton, políticament corregida

mllauger | 07 Febrer, 2016 21:36

(publicat a l'AraBalears, 6/2/16)

Em sap greu haver de confessar-ho, però jo em vaig fer lector amb Enid Blyton. Dic que em sap greu perquè el que queda bé és relatar una biografia de lector en què les grans aventures que ens fascinaven devers els deu anys siguin les que porten les firmes il·lustres de Robert Louis Stevenson, Jules Verne o Emilio Salgari. No va ser el cas: alguna cosa hi va haver, d’algun d’aquests, però el meu primer nom de capçalera va ser el d’aquesta senyora anglesa que avui és acusada, m’imagín que amb fonament, de sexista i conservadora. Naturalment, m’agradaven les seves novel·les de misteri i aventura, no les d’internats femenins. Per als blytonians, que segur que n’hi ha, que quedi clar que les novel·les dels Set Secrets són pitjors que les dels Cinc, que al seu torn no són tan bones com les de la col·lecció “Misteri”, que tampoc no arriben al nivell de les millors, que són les de la col·lecció “Aventura”. I ho defensaré allà on sigui necessari defensar-ho.

El record d’Enid Blyton em va tornar no fa gaire quan vaig topar amb una notícia curiosa. L’Editorial Juventud, la mateixa en què els de la meva edat vàrem llegir aquells llibres, acaba de reeditar les traduccions castellanes de les aventures de “los Cinco”, i ho ha fet en versions políticament correctes. Sembla que les modificacions vénen dictades pels desitjos dels hereus de l’autora. En aquest nou llançament, per posar un exemple, ja no es diu que un personatge odia “ese tipo de labores propias de las chicas, tales como hacer las camas y fregar los platos”. I allà on originalment hi havia un campament de gitanos, que eren caracteritzats com a mala gent, ara hi ha un campament “de trotamundos”.

L’operació no és cap novetat. Fa cinc anys ja hi va haver un cert rebombori quan una editorial nord-americana va publicar una edició dels grans clàssics Adventures of Huckleberry Finn i The Adventures of Tom Sawyer, tots dos de Mark Twain, en què s’havien eliminat les paraules nigger, forma diguem que poc amable de referir-se als negres, i injun, mot igualment despectiu per referir-se als que de joves coneixíem com els indis i que ara són Native Americans.

Fixau-vos que us he contat aquestes coses sense emetre judicis de valor. D’entrada, és fàcil posar-se les mans al cap i despotricar contra la dictadura del que és políticament correcte. Una mirada una mica més detinguda potser ens podria fer distingir entre grans clàssics de la literatura i novel·la juvenil de consum, o entre edicions que reprodueixen el text original i edicions que ja són adaptacions. Però sí, admetem-ho: hi ha una dosi important de ximpleria, en aquestes revisions.

Una altra notícia recent, en un ordre semblant de coses, és la de la recomanació de l’OMS de declarar no aptes per al públic infantil les pel·lícules en què apareixen personatges que fumen. Entre les pel·lícules de dos rombes hi hauria, per exemple, 101 dàlmates, en què Cruella de Vil, una de les millors dolentes de Disney, apareix amb la seva cigarreta endollada en un llarguíssim broquet. El problema de les prohibicions, o de les recomanacions en negatiu, és que se sap on comencen, però no on acaben. No fa falta gaire fantasia per imaginar que allò que es predica per al públic infantil passi al públic general, i que del tabac passi a altres productes nocius per a la salut. D’aquí a uns anys, l’OMS podria decidir desaconsellar les pel·lícules en què els personatges consumeixen aliments rics en sucre. Convid els cinèfils a fer la llista de les comedietes amb pastís de noces que passarien a ser “no aptes”.

Torn a l’autora amb qui començava. Tenc la imatge de sortir del col·legi, un dia, i anar cap a casa a les totes, amb pressa de retrobar-me amb els protagonistes d’Aventura en el castillo, que el vespre abans havia deixat perduts per corredors foscos. Em queda això, de Mrs. Blyton: el gust incomparable d’una trama que et captura.


 

Un rei de Strand.

mllauger | 01 Febrer, 2016 16:56

 

A mi els reis m’agraden com aquest:

 

 

El rei

 

 

Em vaig posar al bell mig de l’habitació i vaig cridar,

“Sé que hi ets”, i llavors el vaig veure en un racó,

que semblava petitíssim amb la corona de joies i la capa

enrivetada d’ermini. “He perdut les ganes de governar”,

va dir. “Al meu regne només hi quedes tu,

i l’únic que fas és demanar-me”. “Però Majestat…”

“No em diguis Majestat”, va dir, va inclinar el cap

cap a un costat i va tancar els ulls. “Ara”, va mormolar,

“així m’agrada”, i va entrar en el seu somni

com un ratolí que s’esvaeix al seu forat.

 

 

 

Mark Strand  

 (traducció MAL)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS