Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Títol

mllauger | 31 Març, 2016 13:11


"- Què escrius?
- Escric el títol d'una novel·la."
El fragment és de Jules Renard, i l'he pescat en un volum de bocins del seu Diari.
Qui diu una novel·la diu un recull de poemes, o un poema.

 
 
 

La poesia de l'Antropocè

mllauger | 26 Març, 2016 18:17

(publicat a l'AraBalears, 26/3/16)

Oficialment, l’època geològica actual és l’Holocè, que és una subdivisió del període Quaternari, que és una subdivisó de l’Era Cenozoica: així ho determina la Unió Internacional de Ciències Geològiques, que és l’organisme encarregat d’organitzar la història del nostre planeta en eons, eres, períodes, èpoques i edats. Aquest mateix any, però, la UICG haurà de decidir si santifica el que diuen molts de biòlegs, químics i geòlegs: que en realitat som a l’Antropocè, una època geològica caracteritzada pel terrabastall ecològic colossal causat per l’estrany primat que s’ha posat l’adjectiu sapiens al nom científic. Ho explica la periodista nord-americana Elizebeth Colbert al magnífic llibre divulgatiu 'La sisena extinció': els científics que d’aquí uns centenars de milers d’anys estudïin el registre fòssil dels nostres dies, hi trobaran, si llavors encara hi queden científics, la petjada d’una extinció massiva d’espècies, semblant a la dels moments dràstics de les pitjors glaciacions o de l’impacte d’un meteorit descomunal. El culpable és l’home, aquest anthropos amb el qual es forma el terme Antropocè. La destrucció dels hàbitats, la contaminació o l’escalfament global tenen sobre la diversitat de les criatures l’efecte del pitjor cataclisme.

Això és el que llegia el passat 21 de març, assenyalat en el nostre santoral laic com el Dia mundial de la poesia. Mentre feia hores, esperant la vetllada en què havia de recitar alguns versos, i aprenia coses, per exemple, sobre la desaparició gairebé total d’algunes espècies de granotes centreamericanes que no han pogut suportar la difusió de microbis transportats per amfibis que l’home ha mogut d’una banda a l’altra. Aleshores, em varen venir al cap els versos de Baudelaire que diuen que la Natura és un temple de columnes vives que deixen sortir, de tant en tant, paraules confuses que el poeta mira de desxifrar. I em va venir al cap aquella balada del vell mariner del romàntic anglès Coleridge, que conta la història d’uns navegants maleïts per haver donat mort a un albatros, criatura majestuosa de l’oceà. I vaig recordar, també, Costa i Llobera, amb el seu pi més verd que l’olivera i més poderós que el roure, viva imatge del geni, o Marià Villangómez, amb el seu afany d’arrelar-se a la terra com un arbre. La naturalesa, per als poetes, ha estat moltes coses: imatge de la divinitat, mirall de l’ànima que aspira al sublim, xifra del Tot en què el subjecte vol negar-se, dolça companyia amb qui parlar d’allò que s’enyora o d’allò que es desitja, descans per a l’esperit angoixat, saba vital per al cos glorificat, símbol de poders espaordidors que ens fan sentir petitíssims. Si volguéssim sintetitzar en una paraula la mirada que el poeta adreça a la naturalesa, la paraula seria ‘reverència’.

¿És possible, però, la reverència davant una naturalesa que ha patit un ultratge que marca una frontera en l’escala geològica? Allò que anomenam el clima té a veure amb les inclemències que sempre han fet que l’home se sentís desvalgut davant forces totpoderoses: el llamp, l’huracà, la sequera. ¿Ens hi podem enfrontar igual, ara que sabem que les escomeses del temps estan alterades per tota la brutor que hem abocat a l’atmosfera? ¿És possible sentir un esbalaïment sense angoixa davant les ramificacions infinites de l’arbre de la vida, ara que sabem que perd branques i fulles cada dia?

Podria demanar-ho així: és possible la poesia, en els temps del canvi climàtic? La pregunta remet a una altra de molt famosa, i per tant només es pot fer des de la salvaguarda absoluta de les distàncies. Però sí, segur que ens podem preguntar, si més no, quina poesia és possible en els temps de la sisena extinció. Quina és la lírica de l’Antropocè. Potser només és l’elegia.

Hem fet parlar en català els morts de Spoon River

mllauger | 18 Març, 2016 16:28

 

 

Fa una setmana vàrem tenir l’alegria de saber que Jaume Bosquet havia guanyat el XXXIII Premi Manuel Rodríguez Martínez–Ciutat d’Alcoi de poesia. L’editorial Denes, de València, ja ha publicat Basses i pluja, el recull guardonat. És el Jaume Bosquet de sempre: llengua segura i vers amarat de vida. Com va escriure Ferrater en el famós epíleg a Da nuces pueris, “un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l'energia emotiva del nostre llenguatge”. És la millor explicació del valor d’aquests poemes.

 

No em puc resistir a reproduir el que generosament em dedica, en record d’aquells anys de feina i feina per fer parlar en català els morts de Spoon River.

 

 

QUE ES REPETEIX

 

A Miquel Àngel Llauger

 

Hem fet parlar en el nostre català

els morts del poble mític de Spoon River.

 

Les seves veus ens lliguen a la vida

des de la tomba, des del seu silenci

ple de paraules clares que projecten

Edgar Lee Masters fora de les hores,

enllà de l’ara que és cangrí dels vius.

 

Les seves veus ens lliguen a l’amor.

L’expansió possible cap als límits

inexplorats encara. Les fronteres

desconegudes. Llum en espais d’art.

Art en espais de dins. Tot l’univers

que es repeteix constantment en nosaltres.

 

Temps que travessa vida, vida, vida.

 

Jaume Bosquet 

 

 

Le bonheur d'Apollinaire

mllauger | 12 Març, 2016 09:27


Tinc la sort de compartir casa amb una dona entenimentada i amb un moix que passeja entre els llibres.
 
Amb els amics que hi vendran avui vespre, tindré completa la felicitat domèstica d'Apollinaire.
 
 
Le chat

 

Je souhaite dans ma maison :

Une femme ayant sa raison,

Un chat passant parmi les livres,

Des amis en toute saison

Sans lesquels je ne peux pas vivre.

 

 

O també:

 

 

El moix

 

A ca-meva, hi vull trobar

una dona amb el cap clar,

un moix entre els llibres, lliure,

i amics per riure i menjar,

que sense ells jo no puc viure.

 

 

 
 
 
 
 
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS