Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

"Els carnissers", per als joves

mllauger | 30 Maig, 2016 18:39

(publicat a l'AraBalears, 28/5/16)
 

Gairebé mig segle després de la seva primera edició, torna a publicar-se Els carnissers, de Guillem Frontera. La casa editora és la mateixa, que aquesta vegada ha optat per incloure la novel·la en una col·lecció adreçada al públic juvenil: Club Editor Jove. Aquests carnissers de portada taronja inclouen un exacte postfaci de Nanda Ramon. Exacte vol dir això: que diu amb paraules precises i ben dites el que convé dir per situar el lector d’avui, el jove però no només el jove, davant la lectura del text.

Som professor de secundària, però no de català. Vull dir que no m’he d’enfrontar al problema de quines lectures triaria per als nostres joves. Sempre he pensat, però, que hauríem de procurar, almenys per a una certa edat, recomanar llibres no específicament 'juvenils', no d’aquells que podrien titular-se La Mireia m’ha esborrat del Facebook, Temptacions lisèrgiques o Sang als texans. No: novel·les escrites per adults i pensades per ser llegides per adults, però que poden ser de profit (poden agradar, interessar, ensenyar coses) als joves.

Així, he fet la relectura d’Els carnissers tenint al cap aquest públic potencial. A la pàgina 59 hi he trobat un personatge que remuga dels xuetes que han fet doblers i s’han fet socis del Círculo. A la pàgina 147, un altre personatge, amfitrió d’un sopar a la possessió que ha adquirit, se sent temptat de llançar aquest crit ancestral: “Menjau tallades, al·lots, que avui n’hi ha. N’hi ha més que grans d’arròs!”. Això no ho entendran, em deia. I després em contestava que potser no, però que estaria molt bé que ho aprenguessin.

Els carnissers és una novel·la d’una notable lucidesa. Com explica Nanda Ramon, Frontera presenta la transmissió de poder entre classes socials de la qual també parlaven Villalonga i Lampedusa, però sense la mentida de la nostàlgia. Ho fa amb una saviesa narrativa sorprenent en un novel·lista de 23 anys. És el mateix novel·lista que ara es permet dir, en un nou pròleg, que le seves pàgines han resultat premonitòries. Els grans canvis de la societat turística, que llavors s’iniciaven, han continuat escrivint arguments de pèrdua, de farsa i d’aculturació. Per als joves que avui la puguin llegir, tota una lliçó d’allò de qui som, d’on venim i cap on anam.

 

Crui, Skorzeny

mllauger | 23 Maig, 2016 16:47

 
(publicat a l'AraBalears, 21/5/16)
 

Quan jo era bastant jove i bastant indocumentat, diguem que cap als catorze o quinze, sabia que en una casa no gaire llunyana del xalet familiar d’estiueig al Morer Vermell, a Alcúdia, hi havia viscut un capitost important dels nazis. No era un qualsevol: el caràcter intrèpid d’Otto Skorzeny, 'Cara tallada', en va fer un dels oficials més valorats per Adolf Hitler. La seva operació de rescat de Benito Mussolini, arrestat el setembre de 1943 en un cim dels Apenins, li va conferir una aura de llegenda. Acabada la guerra, a Skorzeny li va pertocar l’etiqueta de ser “l’home més perillós d’Europa”, cosa que no li va impedir trobar, com a altres nazis, un còmode refugi a l’Espanya franquista. La seva estada a Alcúdia va deixar poques traces, però sabem que no va dur, ni prop fer-hi, una vida tranquil·la i reclosa. Fa no res, unes sorprenents revelacions del diari israelià 'Haaretz' encara donaven un tomb a la imatge que en tenim: durant els anys 60 va participar, com a agent del Mossad, en l’eliminació d’antics nazis que treballaven per a Egipte. Una figura d’aquelles que estam temptats de titllar de “fascinants”: qui l’hi vulgui dir, que no oblidi que va ser un criminal de guerra.

Acab de retrobar Otto Skorzeny a la novel·la Crui. Els portadors de la torxa, de Joan Buades. No n’és el protagonista, un paper que correspon a personatges nascuts de la capacitat fabuladora del novel·lista. Sí que és, però, un secundari d'importància singular: potser no per al desenvolupament de la trama, però sí per al sentit que el lector hi ha d'anar descobrint. Joan Buades fa ficció sobre qüestions que fa anys que són objecte del seu interès com a investigador. En surt una novel·la profusament documentada, cosa que no és nova en l'autor, i alhora dotada d'un tremp narratiu que sí que és una magnífica sorpresa. Parla dels lligams entre el boom turístic, les elits franquistes, els forats negres de les finances internacionals, els misteris de l'ànima humana i les ombres més fosques de la història d'Europa, en tres-centes planes que es llegeixen amb aquella força que ens fa anar empassant capítols d'una història: saber què passarà després o més aviat, en aquest cas, què es revelarà després.

Joan BUADES. Crui. Els portadors de la torxa

Edicions Aïllades. Eivissa 2016. 

 

British Museum

mllauger | 17 Maig, 2016 13:50

 

 

British  Museum

  

Amenhotep Tercer
està cansat de fer
de ninot a les fotos dels turistes.

Avui n'hi han fetes mil
i escaig, un vodevil
de mil i escaig papers protagonistes.

Hi ha somriures, rialles,
hi ha petons d'esposalles,
hi ha tendreses que els anys han esblaimat.

Amb un cop de parpelles,
el Temps en farà estelles.
Ell seguirà fitant l'Eternitat.

 

 

 

 

Premis Mallorca

mllauger | 16 Maig, 2016 12:04

(publicat a l'AraBalears, 14/5716) 

Llegia, no fa gaire, que el Consell de Mallorca vol recuperar els premis Mallorca, un dels certàmens literaris de vida més efímera que es recorden: tres edicions. És una bona notícia, és clar, però resulta difícil que no se’ns escapi una pregunta: uns altres premis literaris? Francesc Miralles, vicepresident i responsable de Cultura, ha manifestat que volien reflexionar-hi. Una actitud assenyada que m’encoratja a fer una proposta: uns premis a obra publicada, i no a obra inèdita.

No fa falta que expliqui el servei que fan els premis a treballs inèdits: una gran part dels millors reculls de versos que apareixen (per parlar del que més conec) vénen amb la faixa corresponent: ‘Premi Ciutat de...’. Però diria que n’hi ha a bastament. I que, en tot cas, un premi institucional nou, o recuperat, i que vol ser ambiciós, ha de voler incidir en la vida literària d’una manera diferent. Els premis a l’obra publicada fan un servei de prescriptors: això és el que alguns bons coneixedors de la literatura troben el millor del que va sortir l’any passat. Evitam, així, la imatge d’uns llibres que són la cirereta d’una gala, que són notícia un dia, i després són llançats a l’oceà de les novetats sense gaire acompanyament. Amb l’accent sobre el prestigi, també ens estalviam la cursa de les dotacions econòmiques, que podrien ser modestes.

Encara diré alguns avantatges més. Aquesta modalitat que propòs permet assenyalar l’excel·lència en camps diversos: la narrativa i la poesia, naturalment, però també la literatura infantil, els textos teatrals, els llibres il·lustrats, la traducció, la novel·la gràfica i l’assaig. I qui sap si la tasca editorial, la difusió de les lletres a la xarxa, o la promoció de la lectura: hi ha mil coses que mereixen ser guardonades. No oblidem tampoc les altres disciplines artístiques, per a les quals els premis a l’obra en circulació són més adequats que els premis a l’obra inèdita. L’àmbit, per a les modalitats literàries, no cal dir-lo: el de la producció en llengua catalana. L’ambició: fer dels premis Mallorca un referent del reconeixement de la bona feina dels creadors.

 

Renard

mllauger | 10 Maig, 2016 17:10

 

Podríem dir que de la sèrie "mestres de la brevetat", de la qual ja us he donat els capítols de Stanislaw Jerzy Lec i de Ramón Gómez de la Serna, aquesta selecció del volum Els burgesos són sempre els altres, que ja és una selecció, feta i traduïda per Antoni Clapés, de l'oceànic Journal de Jules Renard. Oh, com m'agradaria tenir el do dels mestres de la cosa breu!

Aquí els teniu. La dotzena reglamentària:

 

Si em vinguessis a abraçar mentre llegeixo Baudelaire seria capaç de no interrompre'm, i si m'anunciessin la mort del pare entre dues estrofes de Victor Hugo, llavors diria: Espereu-vos!

La ironia és el pudor de la humanitat.

La modèstia escau als homes il·lustres. El que costa és ser modest quan no s'és ningú.

He estat feliç, però no és el que m'ha fet més feliç.

M'agrada la solitud, fins i tot quan estic sol.

Són còmodes, els enterraments. Pots semblar sorrut amb la gent: s'ho prenen com si fos tristor.

Les persones felices no tenen dret a l'optimisme: és un insult a la desgràcia.

Esdevinc una mica més modest, però una mica més orgullós de la meva modèstia.

Déu: un altre que es creu immortal!

Hem vingut aquí per riure. En el Purgatori o l'Infern no podem fer-ho. I en el Paradís no seria corrrecte.

La poesia m'ha salvat de la infecta malaltia de la severitat.

Un escriptor només ha de ser un escriptor. I la resta és literatura.

 

(Jules RENARD. Els burgesos són sempre els altres. Selecció i traducció d'Antoni Clapés. Edicions Sidillà)

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS