comentaris, versos, perplexitats, troballes
mllauger | 07 Juny, 2016 21:54
Cançó
Com un cor protegit,
la flor color de sang
del roser silvestre comença
a obrir-se a la branca més baixa,
sostinguda per la massa
enredada d’un gran arbust:
floreix contra la fosca
que és el teló de fons constant
del cor, mentre les flors
de més a dalt s’han marcit o podrit;
per sobreviure
a l’adversitat simplement
es fa de color més profund. Però en John
no hi està d’acord, ell creu
que si això no fos un poema sinó
un jardí de veritat, llavors
a la rosa vermella
no li caldria assemblar-se
a res més, ni
a una altra flor ni
al cor ombrívol,
que batega al ras de terra,
mig marronós, mig carmesí.
Louise Glück. The wild iris
Trad. MAL
mllauger | 06 Juny, 2016 16:33
(publicat a l'AraBalears, 4/6/16)
Encara us dec una explicació del títol d’aquesta secció: ‘Com una pàtria’. Procedeix d’un poema en què un dels meus poetes més estimats parla del meu poeta més estimat. Gabriel Ferrater hi explica com els versos de Carner l’han acompanyat sempre, a ell i a les dones amb qui ha transitat pels dies. Diu Ferrater que, més enllà de la mudança, els mots de Carner romanen sempre, “oferts perquè els tornem a entendre”. I conclou: “Com una pàtria”. Carner és la pàtria, els versos són la pàtria, les bones lletres són la pàtria. M’agrada. Tenc un bon amic que diu que la literatura portuguesa és la seva segona pàtria.
La pàtria pot tenir un sentit més íntim i agombolador que el que evoquen els rètols de les casernes de la Guàrdia Civil. Un bon grapat d’escriptors han dit que la llengua és la pàtria. “Ma patrie, c’est la langue française”, va dir Albert Camus. “On n’habite pas un pays, on habite une langue. Une patrie, c’est cela et rien d’autre”, va dir Émile Cioran. El primer devia veure en els mots apresos en la infantesa o llegits als poetes un contrapunt dolç als horrors de la història. El segon, un lloc d’acollida en l’exili. D’altres han cercat la pàtria mirant cap enrere. “L’única pàtria de l’home és la seva infantesa”, va dir el poeta alemany Rainer Maria Rilke, en una frase que deuen haver repetit centenars de persones i que és alhora bella, tòpica i irrefutable.
Jules Renard, en una anotació de 1904, deixa escrit: “La pàtria són les caminades que es poden fer a peu entorn del teu poble”. Fa molt poc que he trobat la frase al volum Els burgesos són sempre els altres, una selecció feta per Antoni Clapés, que també n’és el traductor, de l’oceànic ‘Diari’ de l’escriptor francès. La digressió sobre les pàtries encara em serveix per parlar d’aquesta novetat editorial, una recomanació feta venir bé, però no menys fervorosa. Els aforismes i els fragments de Renard, gran mestre d’una brevetat ara lírica, ara filosòfica, ara punyent de mala bava, per fi ens arriben en català. Un meravellós racó de la gran pàtria de la literatura.
M'agraden els versos, l'estiu i els dolços, no sé si per aquest ordre. M'agrada allò que va dir Auden: que tenim el deure, no el dret, de ser feliços. També crec que el més important és no creure massa en la nostra importància: Ferrater va escriure que la vida és sempre, per a tots, una lliçó de modèstia.
« | Juny 2016 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 |