Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

La MediterrÓnia de DamiÓ Huguet

mllauger | 17 Juliol, 2016 08:32

(publicat a l'AraBalears, 16/7/16)

Què és la Mediterrània, a part d’una mar? Una cultura, un ideal, o potser una abstracció o una entelèquia? En tot cas, aquella Mediterrània que convertim en un universal de l’esperit adopta perfils molt diferents segons qui en parli: la mediterraneïtat ben plantada i imperial d’Eugeni d’Ors és molt lluny de la popularització d’un terme associat a la dieta amb oli d’oliva i als vespres amb amics a la fresca.

A la poesia de Damià Huguet també hi ha una imatge de la Mediterrània. La trobam en els llibres de la seva darrera etapa, com ara L’ull dels clapers i, sobretot, a Vol des d’Orly, de 1995, el darrer recull que va publicar en vida. Vol des d’Orly és un llibre sobre les illes mediterrànies: Mallorca, Menorca, Eivissa, Sicília (molt especialment Sicília), Sardenya, Creta. Hi ha alguna fugaç etapa continental, a Alger o a Síria, que completa el mapa dels quatre punts cardinals del nostre mar. Huguet hi retrata líricament la germanor essencial de la Mediterrània, que és paisatgística, però és sobretot d’experiència humana: a Mallorca, a Sicília o a Sardenya venim del mateix dolor, dels mateixos segles de brega amb els sementers pedregosos, el vent carregat de sal i el sol d’estiu que cau com un martell: “El cor d’aquests espais que hem trescat amb les ungles / és un mac sense nom, tacat de terra, / que rodola fa segles empès pels vents que signen / la mar que mai no fuig, i el rocam de les illes”. En el reconeixement d’aquesta comunitat i en la lleialtat a les nostres parles diverses hi ha el millor projecte de construcció mediterrània.

Damià Huguet va morir el 18 de juliol de 1996, poc després de fer els cinquanta. D’aquí a dos dies en farà vint anys. La voluntat d’alguna bona gent campanera de recordar aquest aniversari m’ha portat a aquesta relectura del llibre que més m’agrada dels seus. No he pogut evitar pensar en la immensa distància estètica, intel·lectual i ètica que hi ha entre la seva Mediterrània poètica i el “mediterràniament”, tan pueril i tan kitsch, de l’anunci de cervesa.

 

Comprendre l'home

mllauger | 12 Juliol, 2016 16:06

 (publicat a l'AraBalears)

Qui escriu els textos promocionals de les contraportades? Al de la novel·la El soroll del temps, de Julian Barnes, que recrea la vida del compositor Dmitri Xostakóvitx i que acaba de publicar Angle Editorial, hi podem llegir: “Una gran novel·la sobre la lluita d’un home excepcional per mantenir la llibertat creativa i la integritat moral, a risc de passar a la història com un covard”. Repassem. “Una gran novel·la” és cert: és de Julian Barnes. Un “home excepcional”, no: un artista excepcional amb les febleses dels homes comuns, més aviat. Pel que fa a la resta, seria més correcte parlar d’algú que no va mantenir ni la llibertat creativa ni la integritat moral, i que segurament ha passat a la història com un covard.

Detinguem-nos en un dels episodis. Xostakóvitx forma part de la delegació d’artistes soviètics que participen en el Congrés Científic i Cultural per la Pau Mundial, celebrat a Nova York el 1949. No hi volia anar, però ha rebut una cridada directa d’Stalin que ha resultat molt persuasiva. En l’escena, el nostre músic escolta la traducció a l’anglès d’un discurs que teòricament ha escrit ell, però que ni s’ha llegit prèviament. Se sent dir que el compositor ha de liderar i inspirar el poble, i que per això el poble, a través del Partit, també ha de liderar i inspirar el compositor. La humiliació i el menyspreu d’ell mateix es disparen quan se sent acusar Ígor Stravinski, el seu músic més admirat, de traïdor i reaccionari. Va ser, segons va confessar més tard, el dia més trist de la seva vida, cosa que no li va impedir continuar avançant pel camí de l’enviliment.

Les novel·les, però, són bones si fan el contrari del que pretenien els dictats soviètics: si retraten la complexitat de la vida. Julian Barnes no s’esforça tant a acusar com a comprendre. El lector no pot fer altra cosa que demanar-se si ell hauria actuat de manera diferent: qui no vol sobreviure, al cap i a la fi? Enmig del totalitarisme més delirant (“el soroll del temps”), el Xostakóvitx de Barnes servava l’esperança secreta, qui sap si justa, de salvar-se, en allò que donava sentit a la seva vida: la música, l’art.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Boris Pahor, a Palma

mllauger | 06 Juliol, 2016 19:36

 (publicat a l'AraBalears, 2/7/16)
 

Dilluns passat l’escriptor eslovè Boris Pahor ens va visitar i va parlar amb el públic que assistia a la presentació del documental amb què es va inaugurar l’Atlàntida Film Fest. El documental es titula Boris Pahor: retrat d’un home lliure, és obra de la realitzadora francesa Fabienne Issartel i el podeu veure a la plataforma Filmin. De vegades sospit que els que es queixen del nostre desert cultural és que no estan prou atents a iniciatives tan interessants com aquesta: un festival de cinema online, enguany dedicat a reflexionar sobre Europa, i que tria Palma com a seu física per fer-hi projeccions, col·loquis i concerts. Consultau-ne el programa. I enhorabona als artífexs.

Boris Pahor va néixer a Trieste el 1913, encara dins de les fronteres de l’Imperi Austrohongarès, i va ser testimoni de l’horror del segle XX: la seva novel·la Necròpolis, reconeguda tardanament com una de les grans peces literàries sobre els camps d’extermini nazis, conta el seu pas pel camp de Natzweiler-Struthof, a la regió francesa dels Vosgues. En aquell infern, Pahor va tenir temps de sentir-se molest per dur cosida la 'I' que l’identificava com a presoner polític italià: no era italià, ell, que se sabia eslovè i que havia lluitat contra els intents del feixisme de Mussolini d’exterminar la seva llengua i la seva cultura. Al documental que vàrem poder veure dilluns ho entenem millor: el seu primer record, aquell que el va fer ser qui és, és el de l’incendi provocat de la Casa de la Cultura Eslovena de Trieste, quan tenia 7 anys. D’entre totes les paradoxes de la seva vida, aquesta altra: va ser un defensor de la llengua i la identitat dels eslovens de Trieste que va tenir prohibida l’entrada a la Iugoslàvia de Tito.

Boris Pahor va patir, en diferent mesura, els dos grans totalitarismes del segle XX, i va ser víctima d’un dels múltiples intents del nostre temps d’esclafar la diversitat cultural i lingüística. Memòria viva d’Europa, si em perdonau el tòpic. El vàrem poder sentir parlar, amb la lucidesa i l’energia dels 102 anys, del nostre continent malferit: del seu passat, del seu present i el seu futur. Un privilegi.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS