Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Ja trenca l'ou

mllauger | 30 Gener, 2017 22:47


No són bons temps:

l’home del fems

declamatori,

que vol que mori

la llibertat,

el gran magnat

immobiliari,

l’atrabiliari

rei de racistes

i de masclistes,

boca de porc

de Nova York,

la quinta essència

de la indecència

ja és president.

No caldran cent

jorns al despatx:

aquest assaig

de dotze dies

de simonies

ha estat ben prou:

ja trenca l’ou

del vell serpent.

Ràpidament

ha fet l’edicte

que fa un delicte

del decidir

si vol parir

o no, una dona.

Des de la trona

de la ignorància,

fa créixer l’ànsia

del món complet

quan nega el fet

que el món s’escalfa.

Fa de mascle alfa,

parlant d’un mur

de ciment dur:

dur com son crani

o com l’urani

de l’armament

que va dient

que vol fer créixer.

I vol la reixa

per a la premsa,

la que defensa

les llibertats.

I els refugiats,

viltat darrera!,

tots cap enrere,

cap als inferns

dels trets eterns.

Mes el coratge

sempre s’engatja

i l’esperança

mai no descansa:

el món s’alçura

contra l’agrura

d’aquest Neró.

Hi ha una remor

de gent que crida.

Se sent la vida

d’aquesta Terra

al crit de guerra:

que foti el camp

en Donald Trump!
 
 

L'amor després de l'amor, de Derek Walcott

mllauger | 28 Gener, 2017 22:09

 

Aquest poema té un punt de Paulo Coelho, però... it's so cute...

 

 

L’amor després de l’amor

 

Vindrà el dia

en què, ple de joia,

et rebràs a tu mateix que arribes

a la teva porta, al teu mirall,

i cada un somriurà quan l’altre el rep,

 

i dirà, seu aquí. Menja.

Tornaràs a estimar l’estrany que vas ser tu.

Dóna-li vi. Aigua. Torna el cor

al cor mateix, a l’estrany que t’ha estimat

 

tota la vida, a qui vas deixar de banda

per algú altre, el que et sap de memòria.

Baixa les cartes d’amor dels prestatges,

 

les fotografies, les notes desperades,

fes sortir la teva imatge del mirall.

Seu. Fes de la teva vida un tiberi.

 

 

Derek Walcott

 


 

 

traducció de mallauger

 

Aquí podeu llegir l’original

 

 

 

Els Reis de Maribel Servera

mllauger | 18 Gener, 2017 21:20

 
(publicat a l'AraBalears, 14/1/17)

 

La passada nit de Reis, Maribel Servera, que tots sabeu que és una glosadora molt bona, va publicar aquests versos al seu mur de Facebook:

 

Sabates arrenglerades

amb cura al peu de l'ampit.

Ulls que tresquen dins la nit

per descobrir les petjades.

Alegries desfermades

en trobar els regals a dins.

I sentiments clandestins

de retorn a la infantesa.

I l'absoluta certesa

que els nostres Reis són els nins.

 

No som un expert en la qüestió, però crec que difícilment en podem dir una glosa en sentit estricte: ni per la forma de transmissió (escrita, no oral), ni per la llengua que fa servir (amb trets com l’article literari) ni pel temps de composició (que podem suposar ràpid, però que és difícil creure que sigui el de la improvisació, que Servera també domina).

Existeix, ja ho sé, l’etiqueta “glosa escrita”, però diria que és una casella que a “Reis” (el títol de la composició que acabau de llegir) li queda petita. Perquè el que he escrit abans no és cap crítica ni cap denúncia d’un frau: és la constatació que Maribel Servera, com Mateu Xurí, ens ofereix sovint peces que trenquen del tot les fronteres, per si encara en quedaven, entre poesia popular i poesia “culta”. La forma estròfica hi ajuda: Jorge Guillén, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Llorenç Moyà, entre d’altres, han fet dècimes que tothom entén que són poesia “culta”. Però això tampoc no explica el que volia dir.

El que volia dir és que Maribel Servera i d’altres passegen el títol de “glosadors” però mereixen el de “poetes”, i no precisament dels més fluixos dels que ara fan versos en aquest país nostre. Que hi hagin arribat per un altre camí no té importància. La prova la teniu en la dècima amb què començava aquest escrit: un objecte artístic creat amb paraules ben disposades que provoca en el lector un estremiment. És a dir, un poema. Tornau a llegir-lo i fixau-vos en la descàrrega d’emoció dels dos darrers versos: un poema dels bons.   

 

Cap diferència (un altre Silverstein)

mllauger | 15 Gener, 2017 08:53

 

 

Un altre Silverstein, aquesta vegada en versió un pèl més lliure

(a mi aquestes coses m’agraden, què voleu que us digui)

 

 

CAP DIFERÈNCIA

 

 

Petitó com un pèsol

o gros com un gegant,

és la mateixa mida

amb el llum apagat.

 

Pobre com una rata

o ric com un soldà,

val igual un que l’altre

amb el llum apagat.

 

Vermell, taronja o negre,

groc o blanc o morat,

fem la mateixa fila

amb el llum apagat.

 

Vol dir que la manera

que tot vagi rodat

és dir-li a Déu que apagui

el llum de tot plegat.

 

 

 

Shel Silverstein

 

versió mallauger

 


 

Superna

mllauger | 12 Gener, 2017 11:30

(publicat a l'AraBalears, 7/1/17)

La frase més famosa sobre la traducció de poesia és del poeta nord-americà Robert Frost i diu que la poesia és el que es perd en la traducció. A Paterson, la preciosa pel·lícula de Jim Jarmusch, un personatge asiàtic que sembla revestit de saviesa poètica diu que llegir poesia traduïda és com dutxar-se amb un impermeable posat. Els lectors de poesia entenem el que hi ha de veritat en aquestes frases, però seguim llegint poesia traduïda, volem més poesia traduïda i de vegades fins i tot creiem endevinar que la poesia pot ser el que queda, o el que reapareix, en la traducció.

Lluís Servera, poeta mallorquí que ha fet de ‘traduttore traditore’ de Giuseppe Ungaretti i d’altres, dirigeix des del 2012 anys Superna, una revista dedicada de manera exclusiva a la traducció de poesia. “Superna” és el nom d’una vall de Puigpunyent que Salvador Galmés recrea en una de les seves narracions. El mot també apareix al poema de Bartomeu Fiol, poeta dels topònims, ‘Tu que has paladejat Superna’.

Superna acaba d’arribar al número 8, una fita que la deu fer superar la longevitat mitjana de les revistes literàries. En aquests vuit números, han passat per les seves pàgines gent com Arthur Rimbaud, Boris Vian, John Donne, Óssip Mandelstam, Arquíloc, Marina Tsvetàieva, Czeslaw Milosz, Pierre Ronsard i Robert Graves. I molts d’altres amb noms que potser no us dirien res, perquè la revista sap combinar les estrelles del cànon amb poetes d’ara mateix que ens permet conèixer. La nòmina dels col·laboradors deu ser d’una quarantena i inclou alguns dels nostres millors traductors de poesia. Superna és un petit gran luxe. Petit per la modèstia però gran pel que ofereix als happy few. Una d’aquelles iniciatives que neixen de l’entusiasme d’un amador dels versos i que sobreviuen sense suport institucional, possiblement perquè ni tan sols l’han cercat. Una pedreta de les que fan paret de la bona.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS