Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Vides babèliques

mllauger | 19 Febrer, 2017 21:12


(publicat a l'AraBalears, 11/2/17)

Elias Canetti conta, en les seves memòries monumentals (en tots els sentits), que va créixer en una casa on els avis parlaven el judeoespanyol, una llengua avui tristament en declivi, i que ell el va aprendre juntament amb l'anglès i el búlgar. Només més endavant va aprendre l'alemany, que va ser el seu instrument d'expressió literària. Pels carrers de Russe, actualment Bulgària, també aprenia algunes paraules de turc, armeni, grec i rus. És una infantesa babèlica, com la de Czesław Miłosz, poeta de llengua polonesa nascut al que ara és Lituània, que de petit sentia parlar el polonès, el lituà, el jiddisch i el rus, als quals després va anar afegint algunes llengües de les anomenades “internacionals”.

També és babèlica la vida de l'escriptor israelià Aharon Appelfeld, supervivent de l’Holocaust. Al llibre autobiogràfic Història d’una vida conta que la seva llengua materna és l’alemany, però que els seus padrins parlaven en jiddisch. D’infant, habitava a Bukovina, avui Ucraïna, on la majoria dels habitants eren rutens i el govern era romanès: també parlava el rutè i el romanès. Va passar bona part de la guerra entre pagesos ucraïnesos, i també va aprendre la seva llengua. Va arribar a Israel amb catorze anys, sense conèixer gairebé una paraula d’hebreu, a pesar de la qual cosa en va fer l’eina en què ha excel·lit com a novel·lista. Naturalment, també coneix l’anglès.

No podem creure que aquests entorns multilingües siguin paradisíacs: la Història ens desmentiria. Però la profusió de llengües dóna un incomparable gust de riquesa al relat d'aquestes infàncies. I tampoc no sembla afectar el desenvolupament intel·lectual: dos dels escriptors esmentats han viatjat a Suècia a recollir el Nobel, i Appelfeld encara hi és a temps. Ho volia recordar, ara que el Grup Popular a les Corts de València es dedica a piular que “l'espanyol i l'anglès projecten i integren, mentre que el valencià aïlla i tensiona”.

 

L'àngel de la història de Jordi Carrió

mllauger | 13 Febrer, 2017 20:39

(publicat a l'AraBalears, 4/2/17)

És una història coneguda: l’any 1921, Walter Benjamin va comprar un dibuix sobre paper que Paul Klee havia fet un any abans. El títol de la peça és Angelus Novus, i el filòsof la va dur amb ell, sempre que va poder, fins a la seva mort a Portbou. Era l’única pertinença valuosa que tenia. Benjamin s’hi va inspirar per escriure el seu passatge potser més famós, aquell que parla de l’àngel de la història, que vola cap enrere amb la mirada fixa, espaordida, en un munt de runes que s’amunteguen cap al cel. “Aquesta tempesta és allò que anomenam progrés”. De Klee, Benjamin i l’àngel, per als interessats, n’ha escrit amb autoritat Gershom Scholem.

Quan Jordi Carrió, poeta barceloní, va veure la desafortunada actuació que Adif, empresa estatal d’infraestructures ferroviàries, va fer a l’estació de Portbou, hi va percebre una profanació que confirmava la idea de Benjamin que la història no és més que una successió infeliç. Amb aquest punt de partida, Carrió basteix una poderosa lectura poètica de la història d’Europa, que és també una reflexió sobre el destí individual en un món de tenebres. Ens ho ofereix en el volum L’estació de Portbou. El diàleg entre els poemes i les belles fotografies en blanc i negre de Manel Esclusa fa d’aquest llibre de Curbet Edicions un objecte d’art.

La mirada horroritzada de l’'Angelus Novus' de Jordi Carrió no s’atura al nazisme ni al franquisme. L’Europa que avui deixa morir milers de persones a les seves fronteres continua essent “un continent de portes desencaixades i panys rovellats”, un continent “de multituds abocades a l’oblit sense permís per estendre els braços i oferir les mans”. O, com diu un altre poema de contundència singular, “un continent que té gastades totes les mentides”. Un filòsof d’arrels jueves que fugia de la França ocupada i que va topar amb la policia franquista ens interpel·la: “Walter Benjamin no respon. / Walter Benjamin és qui pregunta”.

 

 

 
 

 

Carner

mllauger | 06 Febrer, 2017 21:34

(publicat a l'AraBalears, 28/1/17)

Josep Carner és el cim de la poesia catalana. Com que tinc poc espai, no oferiré altre argument que el pur goig de llegir-lo. Alguna vegada s’ha fet servir el sintagma “alegria estètica”. És ben bé això: llegir Carner fa que es disparin els neurotransmissors de la felicitat. Per aquest motiu la publicació del primer volum de les seves obres completes és un esdeveniment editorial de primer ordre, i ho és encara més una vegada vists el rigor i l’exhaustivitat filològiques que hi fa servir Jaume Coll, el responsable de l’edició. Ja tenim els poemes de Carner, no només oferts sempre com una pàtria (com va dir Ferrater i com recorda el títol d’aquestes columnes meves), sinó amb tots els detalls de publicació i de variants documentats amb prolixitat. Un luxe.

Malgrat el lloc que ocupa Carner al cànon, l’oferta carneriana a les llibreries és més aviat minsa. Quan s’hagi completat la publicació dels vuit volums d’obres completes de Carner, tindrem un monument literari editat amb categoria perfectament digna d’Oxford. Haurem omplert el buit? No ben bé. Podria succeir que el lector que vol llegir Carner però que no vol una edició amb tres o quatre versions d’un mateix poema, i que no necessita ni versos numerats ni aparat crític, segueixi desatès. No és la millor situació editorial per a Josep Carner.

L’any 1957 el nostre home va publicar Poesia, un volum amb un milenar aproximat de poemes. Era el fruit d’una immensa feina de selecció, revisió i reordenació de tota la seva obra poètica. El cim del poeta de qui he dit que és el cim. El llibre que alguns ens duríem a l’illa deserta. Doncs bé: aquest llibre, ara mateix, no es pot comprar. Serà el volum tercer de les obres competes. ¿Seria molt demanar, que arribàs aviat? I més encara, ¿seria molt demanar, que existís, al costat de l’edició “filològica”, una de planes netes, amb salt de pàgina després de cada final de poema? Per allò dels neurotransmissors.

Shakespeare, Sellent i el vers

mllauger | 02 Febrer, 2017 22:00

(publicat a l'AraBalears, 21/1/17)

El darrer trimestre de 2016 va ser editorialment prodigiós, gràcies a un Petraca de qui ja he parlat, un Carner de qui parlaré i un Shakespeare que comentaré ara mateix. Les Versions a peu d’obra de Joan Sellent ja han estat profusament ressenyades: deu de les millors peces de Shakespeare, traduïdes per encàrrec i acabades de crear de manera paral·lela a la posada en escena. El digital de cultura Núvol no podia haver tingut millor estrena en el món tangible del paper.

M’interessa la manera com Sellent justifica la seva opció per la traducció en vers. Ho fa a Traduir Shakespeare, un ebook que recull tres conferències i que Núvol també ha publicat. Sellent hi explica que no tradueix Shakespeare en vers perquè toqui, ni per fidelitat, ni per indicació de cap director. Ho fa amb el convenciment que “en el context d’un escenari, la música del discurs versificat, lluny de ser un simple ornament, és un vehicle decisiu a l’hora de transmetre el sentit”. Aquesta idea condiciona també l’elecció del tipus de vers: Sellent, en lloc de l’esquema monomètric de l’original, fa servir una diversitat de versos basada en la combinació del decasíl·lab (la base) amb altres versos de nombre parell de síl·labes.

Potser la frase anterior ha sonat tècnica, però vol dir, en definitiva, que hi ha una música. I si hi ha música s'ha de poder sentir. W.B.Yeats explicava que llegia els seus poemes marcant el ritme perquè, per llegir-los com si fossin prosa, no valia la pena l’esforç del patró mètric. Els actors han de saber dir un text que no és prosa. No cal que facin una cantarella exagerada, però han d’aprofitar el valor dramàtic de les pauses mètriques, sense forçar (estic citant Sellent de manera gairebé literal) la naturalitat prosòdica. Aquestes traduccions combinen rigor i flexiblitat, al servei d’un vers que ha de ser, sobre l’escenari, una melodia de paraules entenedores.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS