Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Jaume Subirana, escriptor i badoc

mllauger | 28 Març, 2017 15:15

(publicat a l'AraBalears, 18/3/17)

Jaume Subirana creu que bona part del més interessant que s’ha escrit en català al segle XX s’ha d’anar a buscar a l’articulisme, el dietarisme, l’assaig, la correspondència o les memòries. És a dir, a allò que en diuen la ‘no ficció’. El seu Cafarnaüm, publicat no fa res per Bromera, fa que ho puguem continuar dient, ben entrat el segle XXI. Subirana explica que és un “llibre de notes”, una definició que ens remet a l’escriptor que sempre duu a la butxaca llibreta i llapis, a punt per caçar al vol una observació de carrer, una reflexió sobre la vida cultural, un apunt de lectura o un pensament. Encara que la llibreta sigui electrònica: el seu Flux és un dels blogs literaris catalans més amorosament treballats. Guaitau-hi de tant en tant.

Subirana es defineix com a escriptor i badoc. El badoc, mot amb un aire carnerià i cosí del flâneur baudelerià, fa de l’observació del món una manera de viure. En el benentès que l’observació inclou les lectures (i les músiques, i les pel·lícules) i inclou també les perplexitats de l’esperit. Com que el badoc és escriptor, després ho explica amb intel·ligència, gràcia i prosa de poeta. Les notes de Cafarnaüm són les d’algú que s’estima més deixar constància de les espurnes de goig que dels racons foscos, algú que cerca allò que pot ser motiu de celebració. Sense ingenuïtat: mira de tenir “la paciència, la fe, la intensitat en la mirada i l’entrenament en l’alegria i sobretot en la decepció del pescador de canya”.

D’entre aquestes notes, n’hi ha un bon grapat que tenen la brevetat i la lucidesa esmolada dels bons aforismes. Un parell de mostra serviran, segur, per fer-vos venir ganes llegir Cafarnaüm. El primer: “Com podem estar-ne segurs, que els llibres que llegim no són en blanc mentre no els llegim?”. I el segon: “Si l’amor és la resposta, la pregunta –com deia aquell– només podrà ser quina era la pregunta”.

 

Bernat Cifre, l'hereu pulcre i irònic

mllauger | 25 Març, 2017 08:46

(publicat a l'AraBalears, 11/3/17)

Bernat Cifre, pollencí, per als que no n’heu sentit parlar, és un històric professor de llengües clàssiques, és l’impulsor principal dels homenatges a Costa i Llobera de Formentor i és també poeta. El Gall Editor n’acaba de treure La força del torrent. Selecció de sonets, a càrrec de Gabriel de la S.T. Sampol, que també en fa el pròleg. Bernat Cifre és un d’aquells autors parlant dels quals és fàcil quedar-se en l’etiqueta. Sampol ens n’adverteix, i alhora en proposa una: “hereu de l’Escola Mallorquina”. Perquè un bon hereu, explica amb un símil evangèlic que segur que ha plagut a Cifre, administra bé els talents que li han llegat.

D’entre els béns heretats, hi ha la devoció per Costa, el to molt més apol·lini que no dionisíac, la paleta temàtica, l’amor un pèl sentimental a la terra i una certa tirada a la peça de circumstàncies. No he esmentat el rigor mètric i formal, en part perquè va de soi i en part perquè és un capítol en què Cifre va més enllà d’aprendre dels mestres: en fa un virtuosisme. No trobareu un sol vers amb un accent que grinyoli, i trobareu, en canvi, unes treballades recurrències accentuals.

Administrar bé els talents també vol dir fer-hi aportacions. Les de Cifre, a més d’aquesta pulcritud extrema en la factura, apareixen en forma de versos o d’imatges felices, amb un punt de gosadia que sap respectar el marc classicista. Llegiu com canta la plenitud de claror d’un migdia d’hivern al Port de Pollença: “Des del passeig voldria ara pelar / el jorn, amb ganivet vora-vorera”. I sap ser irònic respecte del llinatge literari en què s’entronca. Dos dels darrers sonets van dedicats a la imatge emblemàtica de l’Escola: l’ametller florit. Cifre sap sortejar molt bé els riscos de fer d’Aina Cohen: expressa el seu enamorament a l’arbre tot recorrent a una declaració sorprenent, tan fervorosa com irònicament salvatge. Segur que us agradarà llegir-ho.

 

 

Els Reis de Teresa d'Arenys

mllauger | 13 Març, 2017 16:26

(publicat a l'AraBalears, 4/3/17)

No fa gaire us parlava d’un poema de Reis. La setmana passada en vaig trobar un altre. En puc parlar com d’una troballa perquè en faig, per dir-ho així, la col·lecció: tenc una llista de poemes de Reis en què n’hi ha d’una quarantena de poetes, comptant només els catalans. La darrera incorporació és el Díptic d’Epifania, de Teresa d’Arenys, que és el nom de ploma de Teresa Bertran Rossell. El poema porta un curiós epígraf, “En la mort de Melcior, Gaspar i Baltasar”, del tot congruent amb la seva inclusió al recull Esteles íntimes: les esteles, recordem, són petits monuments o làpides amb una inscripció funerària.  La poeta (ella reivindica ‘poetessa’: no hi entrarem, ara) no parla tant de la mort dels tres savis com de la mort d’una il·lusió: en una rica estampa renaixentista (la de Benozzo Gozzoli), hi veu “uns reis de l’Orient/decebedorament/no diferents dels homes. Massa humans,/massa homes de debò per a ser sants”. Al final de la segona part del díptic, la il·lusió torna a esvair-se: “i com lluernes van/movent-s’hi en ziga-zaga més guspires,/volves de llum que es fonen quan les mires”.

He triat un poema mogut per una inclinació personal, però Teresa d’Arenys té moltíssim més a oferir.  Ho podem comprovar gràcies al volum Obra poètica (1973-2015), que ha publicat Edicions Vitel·la, amb un pròleg de Jordi Llavina i un epíleg del nostre (meu i de molts companys de filologia de la UIB) Joan Alegret.  Dues-centes pàgines de versos per a més de quaranya anys de trajectòria: Teresa d’Arenys és escriptora d’obra escassa i, fins ara, perduda en edicions difícils o impossibles de trobar. Jordi Llavina, gran lector de versos, la reivindica com un dels noms importants de la poesia catalana. Té el rigor formal dels millors, una volada imaginativa que adesiara l’acosta a Foix i transmet una humaníssima tremolor davant els misteris de la vida, del temps, de la mort i de la Creació.

 

Matvejević, Andrés i el pa

mllauger | 09 Març, 2017 21:29

(publicat a l'AraBalears, 25/02/17)

Per a nosaltres ja és un record que s’esvaeix: quan el pa queia a terra, els nostres padrins el besaven. O aquest altre: un pa que quedava capgirat damunt la taula era com un sacrilegi. Cap altre aliment té la seva densitat simbòlica i moral. “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”, va dir Déu a l’home en l’alba dels temps. És el pa esmentat a les tauletes d’argila de les primeres civilitzacions del Creixent Fèrtil. El que els antics egipcis enterraven amb els difunts. El pa de la Demèter grega, adorada als misteris d’Eleusis. El mannà del desert. El pa del Sant Sopar, naturalment. El del panem et circenses romà. El de les fabuloses disputes entre un cristianisme occidental que exigia sagraments amb pa àzim i un cristianisme oriental que feia servir el llevat. El de les fams medievals. El pain d’égalité de la Revolució Francesa. El pa dels mariners, que s’havia de rompre amb un martell. El dels presoners, el dels gitanos.

De tot això parla Nuestro pan de cada día (Acantilado), de Predrag Matvejević, professor i assagista nascut a Bòsnia i naturalitzat italià, que va morir el 2 de febrer passat. És difícil trobar llibres en què l’erudició, la llegibilitat i la mirada emotiva a l’animal humà es trenin de manera tan perfecta. És una fórmula semblant a la que acostuma a fer servir un altre professor i assagista: Ramón Andrés. El seu darrer volum (Pensar y no caer, també a Acantilado) s’obre amb un capítol que glossa el llibre de Matvejević. “Que una masa de harina pueda convertirse en una moral lo distingue del resto de los alimentos”, diu Andrés, que hi afegeix dades contemporànies: els tres milions de tones de pa que tira cada any la Unió Europea, o el bicarbonat de sodi, el carbonat de potasi, els hidroclorurs i els hidrocol·loides que ens enduim sota el braç quan sortim del forn. Un humanista de Mostar i un de Pamplona dibuixen, amb la història del pa, el rostre difícil de la humanitat.

 

Llorenç Moyà, obra de terrissa

mllauger | 06 Març, 2017 10:06

(publicat a l'AraBalears, 18/2/17)
 

Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella és l’autor d’Ocells i peixos, romanços vestits amb un esclat barroc de colors, prop de Lorca; de Flors sanctorum, repertori d’estampes de sants fetes amb mà d’orfebre; de Via Crucis, sonets de Setmana Santa de vestimenta gongorina i alè místic abrandat; de Polifem, un monòleg dramàtic en què la figura mitològica encarna l’angoixa del desamor i de la mortalitat; d’Hispània citerior, un pèplum de poesia civil; d’I tanmateix pallasso, unes cançons cristal·lines, d’aire popular, de penes d’amor. I de moltes coses més. Aquesta obra poètica vasta i diversa, menys coneguda i editada del que li pertoca, mereixia el que ara arriba: una àmplia antologia, ben presentada per Miquel Àngel Vidal. El volum també ofereix una mostra generosa dels seus versos inèdits, amb sorpreses tan agradables com Faules i antifaules, peces com d’un La Fontaine sorneguer, d’ara i aquí.

La lectura panoràmica de l’obra de Moyà que ens dóna aquest Poesia escollida deixa una pregunta: ¿hi ha un fil unitari, sota aquesta trajectòria que va de l’Escola Mallorquina a l’hermetisme barroc i al neopopularisme, del paisatgisme a l’amor dolgut, passant per la denúncia i per una religiositat de vegades profunda i de vegades juganera? Els darrers versos d’un sonet de Presidi major, un altre dels seus reculls imprescindibles, apunten a una resposta possible: “car sóc, Amor, tan obra de terrissa / que arribo a l’esperit sols per la carn”. Diria que la poesia de Moyà és una poesia de la carnalitat, d’amor al que ens entra pels ulls i per les orelles, al que oloram i al que tocam. Un cel de nacre i magrana a l’alba, una marededéu envoltada d’encens o una queixa d’amor, tot ateny la seva temperatura poètica per obra d’una mirada sensual al món. Podíem afegir que això fa que Moyà sigui més proper a Blai Bonet i a Miquel Àngel Riera del que ens pensàvem, però ja no serà avui que en parlem.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS