comentaris, versos, perplexitats, troballes
mllauger | 14 Maig, 2017 22:25
(publicat a l'AraBalears, 6/5/17)
Vull escriure sobre Abecedari de crepuscles, el recull de cinquanta-cinc poemes en què Joan Perelló ha sintetitzat la seva trajectòria, i ho faré parlant primer de dos pintors: Antoni Tàpies i Mark Rothko. No sé si el poeta li plaurà, però a mi em serveix. El català i el nord-americà d’origen letó coincideixen a afirmar que la seva tasca pictòrica és una recerca espiritual. Tots dos fan quadres d’una nuesa extrema però que identificam al primer cop d’ull. Semblen anar a l’encalç de la textura d’alguna cosa que no es pot traduir a paraules sense que es desvituï. No necessiten anar fent provatures, sinó aprofundir en el seu camí. Joan Perelló, diria, també prescindeix de l’anècdota i fa poemes que tracten de crear la textura d’alguna cosa que també és mala de definir però a la qual apunten els seus substantius més recurrents: silenci, crepuscle, desert, fosca, penombra. Els títols dels seus dos darrers reculls, L’atles deshabitat i El mapa de l’infinit, també són intents de dibuixar amb paraules aquest territori, o aquesta tonalitat entre grisa i fosca, que el poeta no ha deixat de perseguir.
Abedecari de crepuscles, autoantologia, resumeix una biografia literària singular: singular pel parèntesi de vint-i-dos anys entre una primera etapa de joventut i l’etapa posterior de maduresa, i singular pel seu traç tan personal. A Carasses, el llibre de 1997 amb què Joan Perelló reprèn la tasca poètica, cada poema és una sola línia, no tant una revelació rutilant com un fragment una mica trobat a l’atzar: un fil de l’entramat d’aquell silenci. Un llibre mal d’oblidar. En altres reculls (Inventari d’omissions i La casa del vespre) fa servir el poema en prosa, una forma que diria que s’adiu especialment bé al temperament poètic de Perelló, i es fa encara més abstracte i depurat. El conjunt del llibre que ara publica certifica que és un dels nostres poetes que compten de veritat.
M'agraden els versos, l'estiu i els dolços, no sé si per aquest ordre. M'agrada allò que va dir Auden: que tenim el deure, no el dret, de ser feliços. També crec que el més important és no creure massa en la nostra importància: Ferrater va escriure que la vida és sempre, per a tots, una lliçó de modèstia.
« | Maig 2017 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 | 31 |