Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Els llums del paradÝs

mllauger | 26 Juny, 2017 19:09

(publicat a AraBalears, 24/6/17)

De vegades, per parlar d’un llibre de poesia, em va bé centrar-me en un poema: si sé convèncer el lector que és una bona peça, potser el dugui cap al llibre, on trobarà més sorpreses agradables. Amb La lentitud de la mirada, de Joan Manuel Homar, guanyador del darrer premi Ciutat de Palma de poesia, faré servir una esca encara més petita: dos versos.

¿Recordau aquella esgarrifança estranya que ens assalta quan obrim la porta d’una casa buida i hi trobam els llums encesos? Algú se’ls hi ha deixat, ens deim, potser nosaltres mateixos, no passa res, però ens queda aquell instant en què hem cregut notar una presència espectral. El poema de Joan Manuel Homar On, l’eternitat comença descrivint una casa abandonada, on suren les velles veus de la família, i després porta la mirada cap a la mar, que les cases veïnes no deixen veure. Llavors vénen aquests alexandrins extraordinaris: “Em perdo pels carrers i em pregunto debades / qui s’ha deixat encesos els llums del paradís”. En la ment del lector, aquell calfred sobtat de què parlava amara de cop el món sencer, un paradís perdut convertit en una casa espectralment buida. El vers feliç és un llampec que tots els lectors de poesia aprecien, més encara si, com en aquest cas, es descarrega al final d’una estrofa ben construïda. El poema acaba amb una altra estrofa, de quatre versos, en què dos balancins sense ningú completen aquest quadre d’univers buit, devastat pel pas del temps.

Com deia al començament, parlo d’un poema, o d’uns versos, per il·lustrar que hi ha un poeta de veritat, encara que fins ara Homar només tingués un llibre publicat i fos poc conegut. A La lentitud de la mirada hi ha saviesa, hi ha un maneig molt madur de l’idioma i hi ha solidesa de to. De què parla? Del que parlen els poetes: de la melangia de la finitud i de la bellesa del món, de l’agror del desamor i de la joia dels llaços que saben afermar-se amb els anys. I del paisatge de Mallorca, enyorat per un barceloní d’arrels manacorines.

 

Un salvatge a dins

mllauger | 20 Juny, 2017 12:05

(publicat a AraBalears, 17/6/17)

El Romanticisme, que va canviar tantes coses, també va transformar la nostra manera de caminar. O la manera d’entendre què vol dir caminar, si més no. Abans del s.XIX, ja hi havia qui caminava pensant, o pensava caminat, però ho feia en un marc diguem-ne de civilització: Aristòtil i els seus deixebles fent voltes al peripatos o pòrtic del Liceu, o el metòdic Immanuel Kant passejant puntualíssim pels carrers de Köninsberg. La nova manera d’entendre les caminades és la del poeta anglès William Wordsworth, que feia els veus versos mormolant en veu alta mentre recorria els paisatges del Lake District, o, més tard, la de Friedrich Nietzsche, a qui va ser revelat l’etern retorn de tot a la muntanya suïssa de Sils-Maria. David Thoreau, potser l’escriptor que millor representa una determinada ànima nord-americana, apòstol de la desobediència civil, és l’autor d’un llibret que és com el manifest del marxaire romàntic: Caminar, que ara ens arriba en català, ben traduït i millor presentat per Marina Espasa.

Per a David Thoreau, que confessa que camina tres o quatre hores diàries, anar a peu vol dir sortir a l’encontre de la naturalesa salvatge de la qual l’home no s’hauria d’haver divorciat mai. Cal caminar per recuperar l’estat de naturalesa: el llibret ha estat sovint conegut amb un títol tan expressiu com mal de traduir: The Wild. És un text desordenat i de to abrandat, i com bé diu Marina Espasa hem d’imaginar com aquell home barbut i vehement el llegia davant un auditori corprès. És, també, un text insubstituïble per entendre una certa manera de veure la nova terra de promissió que és Amèrica: per a Thoreau, avançar cap a ponent no era tant escampar la civilització com recuperar la innocència. I s’ha de llegir amb llapis de subratllar, perquè està ple de frases com aquesta: "Tots portem un salvatge a dins, i potser hi ha un nom salvatge en alguna banda gravat per a nosaltres".

Els viatges onÝrics de Louise GlŘck

mllauger | 14 Juny, 2017 17:12

(publicat a l'AraBalears, 10/6/17)

Louise Glück és una gran poeta nord-americana de qui fins ara havíem pogut llegir llibres bilingües anglès-castellà –no us perdeu, per exemple, The Wild Iris– i que ara ens arriba per primera vegada en català. Coincideix amb l’arribada de David Hirsch i de Ted Kooser. Si també tinguéssim Sharon Olds, Billy Collins i Mary Oliver, el lector de poesia en català quedaria corprès per l’esplendor incomparable de la lírica actual del país de Donald Trump i del McDonald’s: ja se sap que els clixés i les simplificacions no expliquen res.

El títol del recull de poemes de Louise Glück que acaba de publicar Edicions del Buc, amb traducció de Núria Busquet, és Nit fidel i virtuosa. En una nota, la traductora explica que a Faithful and Virtuous Night hi ha un joc de paraules intraduïble, ja que night es pronuncia igual que knight, que vol dir cavaller i és un substantiu que va típicament acompanyat dels adjectius fidel i virtuós. Amb aquest joc sembla suggerir-se’ns un viatge dins la nit que té alhora alguna cosa de recorregut artúric a la recerca d’un Sant Grial. Fer un recorregut per mirar de comprendre alguna mena de misteri.

Louise Glück sempre construeix els seus llibres entorn d’unes constants temàtiques i de to. En aquest –publicat el 2014, quan l’autora acabava de passar els setanta anys– fa servir poemes narratius d’una certa extensió i poemes en prosa que són com relats curts de caire oníric. Són històries que combinen una llengua transparent i un contingut enigmàtic, al·lucinatori. De vegades parla un “jo” coincident amb el de Louise Glück –una dona ja gran, que ha perdut la mare– i de vegades parlen altres narradors, tot teixint una atmosfera de fosca embolcalladora. Vegeu-ne un tast, amb els primers versos de Paisatge aborigen: “Estàs trepitjant el teu pare, em va dir la mare, / i de fet estava dreta just al mig / d’una capa de gespa, tan pulcrament tallada que podria / haver estat la tomba del pare....”.

PolŔmica de nacres

mllauger | 07 Juny, 2017 15:41

(publicat a l'AraBalaears, 3/6/17)

"L’àngel desinfla les galtes / i encén les flames de l’aigua, / entre ficcions d’incendi / i polèmica de nacres”. Aquesta és la primera quarteta del sonet Brollador, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, una de les peces més reeixides d’aquella poesia seva decorativista i juganera, que aspirava a la textura del marbre i de l’esmalt: la poesia pura, en diuen els manuals de literatura. La nacra té una qualitat cromàtica incomparable, i els poetes hi recorren quan volen parlar d’un univers marí resplendent. Jaume Vidal Alcover, en un poema d’homenatge a Blai Bonet, evoca així el món de “coral i espiga” del santanyiner: “Vora les nacres / prou que n’hi veig, d’espígol marí”. Josep Maria Llompart té uns delicats versos d’amor primerenc en què la nacra torna a unir camp i mar: “...em duies / un paner d’ametlons, copinyes, nacres / i tenies la veu color de rosa”. Les nacres remeten a una naturalesa pristina, però també són elements decoratius dels retaules literaris més barrocs. Llorenç Moyà, el poeta de les lluentors d’orfebreria, en col·loca a les seves filigranes: en un dels poemes de La posada de la núvia hi ha una deessa que “en nacres es dessagna”.

Quan jo era petit, em posava unes ulleres de bussejar i veia nacres. No sempre, naturalment, ni a qualsevol banda, però no era difícil veure’n. Fa dos o tres estius, en vaig tornar a veure al Morer Vermell, a Alcúdia, després de molts d’anys. Hi vaig voler entendre un bon senyal. Però no. Ara llegesc que les nacres escassegen més i més, que hi ha un paràsit que les ataca, i que estan desapareixent fins i tot al Parc Nacional de Cabrera. Que s’acaben. En aquesta primera dècada del s. XXI, cap poeta ja no pot fer servir la paraula “nacra” sense remetre a un univers que es perd sense remei. Quan s’extingeixen ocells, o flors, o grans mol·luscs bivalves, el món es fa més pobre, perquè perd la capacitat d’oferir paraules als poetes. De cada vegada més, hi ha mots que no podem posar en un vers sense que en resulti l’elegia d’un món que hem malmenat.

 

Sobre un conte tradu´t a cinquanta-cinc llengŘes

mllauger | 01 Juny, 2017 11:07

(publicat a l'AraBalears, 27/5/17)

Ngũgĩ wa Thiong’o és un autor kenyà de qui fa alguns mesos ja us vaig comentar l’esplèndid llibre de memòries Somnis en temps de guerra. Raig Verd, la mateixa casa editora que ens l’havia donat, publica ara dos llibres d’assaig seus, Descolonitzar la ment i Desplaçar el centre, més que recomanables per a totes les persones interessades en els drets lingüístics i en les relacions de jerarquia que s’estableixen entre llengües hegemòniques i llengües dominades. Ngũgĩ, recordem, va decidir fa dècades no fer creació literària en la llengua del colonitzador sinó en kikuiu, la seva pròpia, i és un referent ineludible quan es parla de la dignificació de les llengües africanes.

Ngũgĩ wa Thiong’o ens va visitar no fa gaire a Barcelona. Moltes de les coses que va dir en encontres amb la premsa o en una conferència han tingut un merescut ressò. Jo voldria contar una bella història que un grup més reduït de persones vàrem tenir la sort de sentir-li. Ngũgĩ és autor d’un conte titulat La revolució de posar-se drets, escrit originalment en kikuiu i que és una divertida faula explicativa de per què els humans caminam sobre dues potes. És un relat curiós, perquè fa servir l’univers imaginatiu dels contes infantils però no deixa de ser una recreació del nostre recorregut evolutiu. Afirma alhora la nostra germanor amb les bèsties i la nostra dignitat singular. Jalada, que és un col·lectiu d’escriptors en defensa de les llengües africanes, el va agafar com a punt de partida d’un projecte ambiciós de traduccions de textos d’unes llengües africanes a unes altres. Avui ja es pot llegir en cinquanta-cinc llengües, moltes d’elles africanes, i deu ser un dels textos literaris més traduïts de la història. Amb el conte de Ngũgĩ de com ens vàrem posar drets, la creació literària esdevé una bona eina per abolir el que ell anomena el feudalisme lingüístic.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS