comentaris, versos, perplexitats, troballes
mllauger | 23 Febrer, 2018 14:16
¿Què més dir, Jaime Gil, d’aquesta Espanya
que té un trist algutzir com a monarca,
que abat el vol feliç de la paraula
amb l’escopeta vil d’una mordassa
i en què els joglars són condemnats a viure
tres anys i mig en un calabós negre?
Sense més armament que la paraula,
sense por de furgons ni de mordassa,
milers han dit que ja no hi volen viure,
que volen deixar enrere un món tan negre,
que el seu és un país sense monarca,
que el seu és un país que no és Espanya.
Jutges i policies de mal viure,
ministres i fiscals d’esperit negre,
amarats de la fel del mal monarca,
han contestat, paraula per paraula:
tocar la unitat mística d’Espanya
es paga amb cops, amb cel.la i amb mordassa.
Tot sembla un vell malson en blanc i negre,
un aiguafort de Goya, que va viure
i va retratar el fang que enfanga Espanya;
tot és com un guinyol en què un monarca
va callant els ninots amb la mordassa,
un vell ball de bastons sense paraula.
Mirau els de la porra i la mordassa,
aclamats pels racons de tota Espanya!
Tastau aquestes sopes de pa negre
de gent que riu i gent que no pot viure!
Mirau-los bé, restau sense paraula:
com llepen els darreres del monarca!
Propòs que ens revoltem contra el monarca
i que obrim les presons de la paraula.
I que ens torquem el cul amb la mordassa.
Propòs deixar el malson d’aquesta Espanya.
Com qui omple de grafits el mur més negre,
bastirem el país on volem viure.
I ho pos blanc sobre negre, us don paraula:
estimarem l’Espanya que vol viure
sense patir mordassa ni monarca.
mllauger | 09 Febrer, 2018 04:37
¿Diríeu que el dirty realism de Raymond Carver, amb tot el seu catàleg de vides devastades, té res a veure amb el colorisme feliç de Pierre Bonnard, figura prominent del grup dels nabís? Sí, i tant: llegiu aquest poema.
I gaudiu dels quadres, ara que encara podem. Després dels episodis del Balthus del Met de Nova York, el de les delicades nimfes prerafaelites de Waterhouse a Manchester o el de la campanya de promoció vienesa amb el gran Egon Schiele, vés a saber per on aniran les coses.
Bé, el poema de Carver:
Els nus de Bonnard
La seva dona. La va pintar durant quaranta anys.
Una vegada i altra. El nu del darrer quadre,
el mateix nu jove que el primer. La seva dona.
Tal com la recordava, jove. Com era quan era jove.
La seva dona a la banyera. Al tocador,
davant el mirall. Despullada.
La seva dona amb les mans sota els pits
mirant el jardí per la finestra.
El sol que li confereix calidesa i color.
Tot el que es viu floreix, a fora.
Ella, jove i tremolosa i tan desitjable.
Quan va morir, ell va pintar un temps més.
Un grapat de paisatges. Després va morir.
I el van posar al seu costat.
De la seva dona jove.
(traducció mallauger)
M'agraden els versos, l'estiu i els dolços, no sé si per aquest ordre. M'agrada allò que va dir Auden: que tenim el deure, no el dret, de ser feliços. També crec que el més important és no creure massa en la nostra importància: Ferrater va escriure que la vida és sempre, per a tots, una lliçó de modèstia.
« | Febrer 2018 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 |