comentaris, versos, perplexitats, troballes
mllauger | 09 Febrer, 2018 04:37
¿Diríeu que el dirty realism de Raymond Carver, amb tot el seu catàleg de vides devastades, té res a veure amb el colorisme feliç de Pierre Bonnard, figura prominent del grup dels nabís? Sí, i tant: llegiu aquest poema.
I gaudiu dels quadres, ara que encara podem. Després dels episodis del Balthus del Met de Nova York, el de les delicades nimfes prerafaelites de Waterhouse a Manchester o el de la campanya de promoció vienesa amb el gran Egon Schiele, vés a saber per on aniran les coses.
Bé, el poema de Carver:
Els nus de Bonnard
La seva dona. La va pintar durant quaranta anys.
Una vegada i altra. El nu del darrer quadre,
el mateix nu jove que el primer. La seva dona.
Tal com la recordava, jove. Com era quan era jove.
La seva dona a la banyera. Al tocador,
davant el mirall. Despullada.
La seva dona amb les mans sota els pits
mirant el jardí per la finestra.
El sol que li confereix calidesa i color.
Tot el que es viu floreix, a fora.
Ella, jove i tremolosa i tan desitjable.
Quan va morir, ell va pintar un temps més.
Un grapat de paisatges. Després va morir.
I el van posar al seu costat.
De la seva dona jove.
(traducció mallauger)
M'agraden els versos, l'estiu i els dolços, no sé si per aquest ordre. M'agrada allò que va dir Auden: que tenim el deure, no el dret, de ser feliços. També crec que el més important és no creure massa en la nostra importància: Ferrater va escriure que la vida és sempre, per a tots, una lliçó de modèstia.
« | Febrer 2018 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 |