Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Els que escolten (Walter de la Mare)

mllauger | 29 Març, 2020 09:18

 

Els que escolten

 

“Hi ha ningú, per aquí?”,    el Viatger pregunta,

    tot tustant a la porta sota el clar

de lluna, i son cavall    mastegava en silenci

    l’herbei que entre falgueres pot plegar.

I un ocell s’envolà    dels alts de la torratxa

   que el Viatger tenia sobre el cap.

I ell va tornar a tustar    més fort i repetia:

   “No hi ha ningú, ningú no em respondrà?”

Mes ningú no baixà    a rebre’l ni cap rostre

   guaità pels finestrals historiats,

ningú no va fitar    per trobar els ulls cendrosos

   d’aquell home perplex i palplantat.

Una tropa, només,    de fantasmes que escolten,

   estadants del casal entotsolat,

escoltaven parats,    sota la lluna en calma,

   eixa veu procedent del món humà.

Apilats als graons    foscos i xops de lluna

    de l’escala que porta al pis de baix,

paraven tot l’esment    a l’aire que tremia

   amb la crida que feia el visitant.

I ell va sentir al seu cor    la faisó tan estranya

   d’aquells que contestaven tot callant,

i el cavall es mogué,    arranant l’herba fosca

   sota el cel ple d’estrelles i fullam.

I de sobte tustà    a la porta amb més força

   que les altres vegades i alçà el cap:

“Digueu-los que he vingut    i que no em responien,

   que he servat la promesa”, proclamà.

Ni el més lleu bellugueig    vingué dels que escoltaven,

   per bé que cada mot va ressonar

com eco recorrent    la casa d’ombra en ombra:

   els mots de l’únic home desvetllat.

I sentiren, ai las,    com els peus es calçaven

   estreps i com el ferro ressonà

i com a poc a poc    va retornar el silenci,

   quan els cascos, al lluny, varen callar.

 

 

Walter de la Mare

 

                                               traducció mallauger

 

                                               (original aquí)


 

Joan Manuel Pérez i Pinya, sobre els seus atletes

mllauger | 06 Juny, 2019 17:27

L'amic Joan Manuel Pérez i Pinya, guardonat amb el premi Ciutat de Palma de poesia amb els Atletes de la fuga (amb el subtítol Els quaderns de Gregori Samsó, per si és aquest altre nom el que coneixeu) llegia aquest text (que amablement em deixa reproduir) a la presentació que en va fer a la Fira del Llibre de Palma, el passat diumenge dia 2 de juny. En Damià Pons, com podeu veure a la foto, l'acompanyava a l'esdeveniment. Llegiu, doncs: sempre ens agrada que els autors s'expliquin sobre els seus versos.

 

  Bon dia, i moltes gràcies per la seva assistència, i a Llibres Ramon Llull per afavorir aquest acte dins el programa de la fira d’enguany.

  Davant d’idees poetitzables solc adoptar una pintura d’escena —ut pictura poesis— que em permet l’anàlisi o deconstrucció dramàtica: això és, quin joc de veus —en plural, si cal— parla des de l’interior sensacionista —potser irracional— que en son moment s’alberga en el centre de la imaginació?

  En els primers esborranys enfoc l'acumulació d'impressions d’aquests subjectes o actors poètics, malgrat el presentisme pugui projectar una estampa o un plànol general de tirada més abstracta, o difícilment tangible des de l’ordre temàtic: la referencialitat fàtica no és la primera estratègia, per tant.

  Però no apost pel desgavell: en la cerca del nucli del laberint —on podria residir l’horrorós Minotaure de la vida o simplement el desengany—, tanmateix, mir de deixar prou fil d’Ariadna perquè el lector, en passar pel mirall imaginatiu, hi reconegui alguna sortida.

  Això pot passar mentre men una bicicleta o en qualsevol banda i circumstància: cau la llavor damunt la terra de la pensa i, aleshores, esper —però no inactiu: les muses t’apleguen treballant, diuen— que, de lectures o purament d’una “ràfega imprevista” (com diu Larios), les paraules deflagrin sentit i bellesa en el xoc sintagmàtic. Solc desconfiar de la primera solució, i pos en dubte l’exactitud expressiva de les categories verbals arrenglerades —verbs,substantius, adjectius, adverbis, etc.— fins que l’última que es posiciona en el poema em convenç que té, per no caure ni moure’s, més força que la meva malfiança. I encara així tortur cobais, bells amics que se sotmeten a la prova de recepció, i no sempre els resultats són encoratjadors.

  Al bell mig venen, normalment, les decisions formals (ut musica poesis): com afilerar els maons, homometria o heterometria? La llargària del metre ajustada a to o bé a certs ecos imitatius de la tradició; l’ombra o la dissipació del titellaire quan les veus retrunyen d’inclemència, o imploren, o claudiquen —la pregunta és: ¿es pot fer sentir al lector el pànic situat en el centre de l’escena: la ment aterrida d’un escarabat pel viure sobrevengut, la visió hòrrida d’un no-jo que t’imposa altri, i tanmateix el fracàs comunicatiu que no evita la mort, aquest morir contínuament a còpia de frustracions? És un llibre optimista: hi ha, diria, en el nucli atòmic de tota aquesta arquitectura, la sensació persistent en els actors de no ser qui són ni qui voldrien ser—, quanta necessitat que, al capdavall, hi intervengui el ventríloc perquè una certa funció higiènica de la ironia atenuï la gran calamitat, que una bufada intel·ligent s’imposi quan l’individu-l’actor s’enfronta amb l’absurd, el dolor, la mort o qualsevol catàstrofe personal o col·lectiva.

  El vers més màgic, en el sentit de cedit gairebé per revelació, és l’últim del llibre, que, alhora, el titula: qui són els atletes seria una pregunta freqüent? Sense exhaurir tota casta de ressons i de configuracions que puguin aparèixer en el mirall imaginatiu del lector —com diuen experts en recepció, i diu Joan Ferraté més o menys sincrònicament: no existeix una única resposta del lector al significat, sinó que la resposta mateixa és el significat—, la interpretació més òbvia podria ser que tants d’anys de persistència de les veus, dels versos, dels poemes, de les propostes formals a l’encalç d’un sentit, amb els alts i baixos o les vicissituds de les distàncies llargues cap a un lloc on sentir-se bé —imagín que, per això, fan l’èxode—, requereixen, almenys psíquicament o en la moral de tropa, una condició atlètica: la tanka havia de ser el meu epitafi per a tot aquest espai mental amb qui he conviscut d’ençà de la primera joventut.

  Crec que, avui, he aïllat alguns arcans, i no sé si em cal tan aviat l’escoli ni la postil·la hermenèutica, així que, per no desvetllar més estómac creatiu i deixar camp als extíspices textuals, o a la simple distracció lectora, potser que em limiti a LLEGIR.

The Mad Fiddler, de Fernando Pessoa

mllauger | 05 Març, 2019 21:23

 

Del Pessoa que escrivia en anglès, aquest violinista que sembla de Marc Chagall.

 

El violinista boig


La seva música silvestre

no arribà al poble des del nord,

ni des del sud: tot just un dia

es va deixar sentir, de cop.

Era al carrer, tothom sortia

i s’hi acostaven a escoltar;

i quan partí tots esperaven    

tornar-lo a veure, però en va.


A tots els cors, l’estranya música

va dur un desig de llibertat.

No era ben bé una melodia

i no era res que no fos pas.


Per allà fora, tots sentien,

molt lluny del poble, en algun lloc,

com una força que fa viure,

una tonada que els respon.


Que responia a aquells desitjos

que tots tenien dins del pit,

al gust perdut de llar antiga,

a gestes que han tornat oblit.


Ara ja sap, la ben casada,

que és malcasada de fa temps;

l’amant fervent i alegre es troba

que s’ha cansat de ser fervent.


Donzella i jove eren feliços

de tenir somnis i res més;

els cors solius que estaven tristos

ja no hi estan, estranyament.


S’obre una flor a cada ànima,

que deixa als dits un polsim clar:

l’espòs de l’ànima, que es mostra,

allò que ens ha de completar.


L’ombra que arriba a beneir-nos

de llocs profunds mals d’expressar,

una fatiga lluminosa

que és molt millor que descansar.


Com va venir, talment va anar-se’n,

com si mig fos i mig fos fum.

Llavors, callat, va barrejar-se

amb la memòria i el que és mut.


El son va perdre la rialla

i l’esperança s’esgotà

i poc després, ja ni sabien

que ell va aturar-se per allà.


Però quan viure es fa recança

perquè ningú no en veu el do

i torna en somnis aquell aire

que omple la vida de gelor,


de cop i volta tots recorden:

sobre el seu viure mig somort,

com quart creixent, lluu la tonada

del violinista aquell tan boig.



Fernando Pessoa


traducció mallauger


(llegiu-ne aquí l’original)


 

 

Mamà Noel (un conte)

mllauger | 16 Desembre, 2018 08:15

 

 

Mamà Noel


D’après Michel Tournier



La nit del vint-i-quatre cau a Mates,

un poble de mil ànimes beates


i una vintena escassa de barbuts

a qui toca el paper de descreguts.


Fins l’any passat, Nadal es repetia

amb un sainet d’olor de sagristia


que evocava la lluita entre el sagrat

i les ganes de riure d’un grapat.


Embellia la missa de matines

un gran betlem vivent on nins i nines


feien de pastorets i un infantó

era (deia el mossèn) el Salvador.


Mentrestant, els pagans feien tabola

encapçalats pel mestre de l’escola,


que, vestit com els vells papanoels,

repartia regals i caramels.


Però un sotrac sobtat de la Fortuna,

que ja sabeu com és d’inoportuna,


enguany du novetats: un cop de vent

se’n va dur el mestre enllà del sol ponent,


on va cridar un dimoni: “Peix al cove!”

Fa un mes i mig que hi ha una mestra nova,


que és mare i és fadrina: el capellà

va arrufar el nas quan ella l’hi explicà,


però va veure el cel amb la ventura

que la jove cedís la criatura


per al betlem vivent: un serafí

vingut al món per fer d’Infant Diví.


La sorpresa va ser quan na Maria

(el nom d’ella) va dir que comprenia


que desfressar-se i repartir regals

era part dels seus deures laborals.


“Però el costum és fer enfadar el prevere

amb la gresca!” I diu ella: “De primera!


Per un vespre que em guarden el menut

vull recobrar de cop el temps perdut!”


I arriba així la missa de matines.

De moment, tot és pau. Unes veus fines


fan pujar les nadales cap al cel

com pugen les sentors de l'aiguamel.


Els pastors i la cova són el signe

d’una vida que juga a ser benigna.


I de sobte se sent un ploricó

molt prim, que guanya gruixa i espessor


i es transforma en udol que desballesta

el confort tendre i místic de la festa.


És el nadó, i no hi ha cap cristià

que sàpiga el conhort que el pot callar.


Fins que al cap d’una estona que es fa eterna

entra un barbut que put com de taverna,


i arrenca el bonjesús a un escolà.

El que passa després no es pot contar


sense un estremiment. Aquell bandarra

es retira la barba i la samarra


i fa sortir, miraculós, un pit

rodó com lluna plena a mitjanit.


L’infant s’hi amorra, com si l’existència

xifràs el seu sentit en l’apetència


d’aquell fruit del fruiter de la salut.

I xucla i xucla, fins que cau retut.




Trobareu La Mère Noël, el conte original, en aquest llibre:

 

 


 

 

1 2 3 ... 127 128 129  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS