Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Goodbye to all that

mllauger | 01 Febrer, 2011 16:52

La vida està feta d’etapes, com el Tour de França. I la meva vida ha tingut una llarga etapa de dedicació a la cosa pública. Duc vint-i-un anys de militant actiu, i dotze (amb algun parèntesi) que n’he fet un modus vivendi. La militància la mantinc, és clar. L’activisme perdrà embranzida, però hi serà. I la plena dedicació, l’abandon. Cadascú mira de fer-se una biografia amb els fils de les inquietuds, la feina, les oportunitats i l’atzar i, en la biografia que jo em voldria fer, amb aquests dotze anys n’hi ha prou.

Avui, al Parlament, hem començat el darrer període de sessions de la legislatura. El darrer plenari farà caure el teló sobre la meva vida com a polític més o menys situat en allò que en diuen la primera línia. A la campanya hi seré, però no em trobareu ni als cartells ni als llocs destacats la llista. Hi han de ser els que hi aportaran tota la seva energia. Aquest punt i coma no és res improvisat o que vingui donat per contingències del moment: els meus (els que em són propers, en la política) fa molta estona que ho saben.

El meu comiat no mereix cap solemnitat especial. Només faig aquesta nota per deixar escrita la meva satisfacció per agafar aquest trencall sense que m’hi dugui cap amargor. Potser sí, que algunes vegades tenc la sensació que els anys que he dedicat a fer política full-time i els llocs que hi he ocupat no acaben de guardar proporció amb les dimensions de la meva vocació. En tot cas, mantinc el convenciment que, malgrat tantes coses que no fa falta que us digui, la política és una dedicació noble: ho és idealment i en part ho és en la realitat.

Avui, que MÓrius Torres hauria fet cent anys...

mllauger | 30 Agost, 2010 14:35

... la meva aportació a la crida feta per Víctor Pàmies perquè se'l recordi des dels blogs.

 

(és una composició que vaig fer per felicitar el Nadal i el 2010...) 

El recordam perquè va ser un poeta immmmmmmens. 

*Albert s'oposa a que es revisi la normativa

mllauger | 09 Abril, 2010 09:16

(publicat al DdB d'avui) 

La frase que dóna títol a aquest article és falsa. A més, és incorrecta: els que han sovintejat gramàtiques i llibres d’estil ja deuen haver identificat l’asterisc.  Aplicant la norma que prohibeix la preposició davant la conjunció “que”, hauríem d’haver escrit “Albert Pla s’oposa que es revisi la normativa”, o bé, recorrent a una construcció que resulti menys forçada, “Albert Pla s’oposa a la revisió de la normativa”. Quanta gent domina la norma de la caiguda de les preposicions davant la conjunció “que”? M’atreviria a dir que, llevat de filòlegs i correctors professionals, poquíssima. Hi ha punts de la normativa que encara fan travelar a persones cultes, que llegeixen i escriuen molt i que ho fan en català. Cosa que no ens hauria de semblar normal i que ens hauria de fer reflexionar sobre si és la normativa la que falla.

 

Extrec aquestes reflexions del llibre Això del català (amb un subtítol ben indicador de per on va la cosa: “Podem fer-ho més fàcil?”), d’Albert Pla Nualart, cap d’edició del diari Avui. La normativa actual, explica Pla, és massa sovint una barrera que s’interposa entre la llengua correcta i la llengua que el parlant percep com a pròpia i natural. Pompeu Fabra va fer una obra magnífica, però no va establir un dogma: ni la infal·libilitat ni la inflexibilitat no s’adiuen amb realitats seculars com la llengua i la gramàtica preceptiva. La normativa catalana actual, explica Pla, arrossega els llasts d’un excés d’essencialisme i de logicisme, i massa sovint resulta marcadament antiintuïtiva. Vet aquí alguns altres punts de la normativa que contribueixen a aquest estat de coses: la incorrecció de l’article davant el pronom relatiu, el famós per/per a, les no menys cèlebres combinacions de pronoms febles i també (sorpresa!) el “lo” neutre. Per cert, Albert Pla explica que Francesc de Moll ja dubtava que haguem de descartar el “lo” com a castellanisme, un fet que també recordam els que hem tengut Josep Antoni Grimalt de professor de català.

 

Albert Pla, per tant, proposa que es revisi la normativa. Convé advertir, per als que encara no han llegit el llibre, que ho fa des del patriotisme (m’atrevesc a utilitzar aquesta paraula perquè és la seva), és a dir, des de la reflexió sobre quina llengua hem de menester per guanyar la difícil batalla de la normalització, sobre quina llengua pot ser aquell desitjat element cohesionador d’una societat inevitablement mestissa. Ho fa, també, des del ple respecte a la normativa existent, des del convenciment de la necessitat que hi hagi una normativa, des d’un accentuat sentit del que es genuí i des de la voluntat de preservar el català de l’empobriment de la interferència.

 

Tots els que tenim una relació propera amb la llengua tenim les nostres preferències formades. A mi, un “hom”, un “car” o un “àdhuc” se’m fan encarcarats. Un “per a” davant infinitiu o una combinació de pronoms “li ho” ja em comencen a sonar estranys. En canvi, reconec que si la normativa arribàs a donar per bons “L’assumpte del que parlam”, “Renunciam a que la nova llei s’aprovi” o “Els hi demanam un favor”, no podria llegir mai més una frase d’aquestes sense que em botàs aquell automatisme d’anar a cercar el bolígraf vermell. Albert Pla també en parla: l’avanç del català exigeix l’esforç de milions de persones que l’han d’aprendre, però també l’esforç de reflexió i d’adaptació dels que s’han guanyat la posició de posseïdors del bolígraf vermell.

Jo no els hi recomanaria aquesta pelĚlÝcula

mllauger | 28 Marš, 2010 00:01

Un bon amic escriu, al seu blog, una frase del tipus: “Als meus fills, jo no els hi recomanaria aquesta pel·lícula”. El costum fa que se’m dispari un automatisme: aquest “hi”, que no substitueix res, sobra a la frase. M’ha fet venir ganes de tenir un bolígraf vermell a la mà. Avui, però, he estat llegint el llibre “Això del català” d’Albert Pla, que utilitza aquesta estructura (entre d'altres) per parlar d’una normativa carregada de logicisme, excessivament antiintuïtiva, sovint allunyada del sentit natural de la llengua: una normativa que convindria revisar. Trobar la frase al blog del meu amic referma l’argument de Pla: si hi ha punts de la normativa que són entrebancs per a un home com ell (gran lector, cultivat, patriota en el bon sentit de la paraula), potser sí que alguna cosa falla.

A tots els interessats en les qüestions de llengua, jo els recomanaria aquest llibre. 

Sobre ossos i m˛mies

mllauger | 19 Marš, 2010 09:31

(publicat avui al DdB) 
 
Ahir mateix (despús-ahir per al lector, es diu en aquests casos) una contraportada d'aquest diari, signada per l'amic Sebastià Bennasar, em va fer recordar la visita que vaig fer fa uns anys a l'elegant vila portuguesa d'Évora i a la seva atracció turística més estrambòtica: la Capella dels Ossos, a l'església de Sant Francesc. En Sebastià ja en fa la descripció, però us en faig un resum per si no teniu a mà l'article: una capella de tres naus amb totes les seves parets i columnes endomassades amb calaveres i ossos pertanyents a més de 5.000 cadàvers exhumats dels cementeris del redol. He recordat també el debat que aquesta visita va suscitar en la reduïda expedició amb què vaig anar a Évora sobre si era acceptable o no aquesta exhibició pública de restes humanes.

Va ser fàcil posar-se d'acord sobre una primera qüestió: és reprovable que els frares anassin a desenterrar ossos per fer aquell espectacular "Memento mori". El dilema moral difícil va ser una altre: si és correcte mantenir, avui, la seva exhibició com a atracció turística. D'una banda, hi ha el respecte a les despulles mortals del que han estat persones, i d'una altra banda hi ha l'innegable interès cultural de la capella com a mostra dels extrems a què pot arribar l'obsessió per la nostra trista condició mortal. En efecte: amb la visita a la capella aprenem tant sobre el segle XVII ibèric com amb la lectura del clàssic La cultura del Barroco de José Antonio Maravall.

No ens vàrem inventar cap debat que no existís prèviament, com és natural. Darrerament he vist la mateixa polèmica entorn del respecte que devem a unes restes humanes molt més antigues: les mòmies egípcies. Hi ha egiptòlegs que s'han manifestat contra l'exhibició de mòmies als museus, argumentant que constitueix una falta de respecte a la persona que un dia llunyà va estar associada a aquella matèria ja inert. D'altres han posat objeccions a manipulacions fetes a les mòmies amb objectius de recerca arqueològica o històrica. No sé si el lector té posició sobre la qüestió, o si mai s'ho ha plantejat.

El respecte als morts (millor dit: el respecte a les restes mortals) es fonamenta en una voluntat, universalment existent, d'honorar i mostrar reverència cap als que ens han precedit a l'hora de posar punt final. Es fonamenta, també, en els drets dels seus familiars, que tenen (un altre sentiment universal) en el respecte al cos sense vida una manera d'expressar estimació i record. El que no sé és fins a quin punt hem de dur aquest respecte, quan parlam de restes de segles enrere, de restes que cap familiar no pot reclamar com a seves, o de restes anònimes. No se'm fa fàcil entendre que, en aquests casos, l'imperatiu del respecte passi per davant de l'interès cultural de poder veure determinades manifestacions de l'esperit humà o de l'interès per aprofundir en investigacions històriques. En un cos sense vida la persona no hi és. Tractem-lo amb el respecte que ens inspiren els sentiments ancestrals, o la simple constatació d'haver estat associat a la vida d'un ésser huma, però no oblidem que els genuïns subjectes de drets són els homes i les dones que encara circulam per aquesta vall de llàgrimes.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS