Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Son Dionís, salvat

mllauger | 15 Novembre, 2008 09:30

Que corri el vi: Baco (Dionís, per als nietzscheans) ha vist salvada la seva finca de Campos.

 

 

El vots de PP-UM (en escriure això, un aire de déjà vu m'ha corregut, com un calfred, per l'esquena) no ho han impedit: la Comissió Insular d'Urbanisme d'ahir va iniciar l'expedient de caducitat de la llicència d'aquest camp de golf amb hotel, en recta aplicació dels acords de governabilitat que parlen d'evitar nous camps de golf amb oferta residencial.

Son Real, Son Baco, Es Pujols, Cala Marçal, Cala Blanca, Cala Carbó, Muleta: algunes petjades que hem deixat, en forma de terra preservada, sobre la nostra illa malmenada.

Suport a Luis García Montero

mllauger | 14 Novembre, 2008 10:06

He donat el meu suport a Luis García Montero, poeta excel·lent i home compromès.


Hi ha un blog de suport per apuntar-s'hi. Al blog mateix, hi ha informació sobre el cas.

Però, a més, i per si no voleu firmar sense estar ben informats, aquí teniu (recuperat tot d'un blog d'un alumne):

- L'article que li ha valgut a García Montero la sentència per injúries, amb el títol "Lorca era fascista" (no us espanteu: això és el que explica José Antonio Fortes, el professor "injuriat").

- El testimoni dels ex-alumnes sobre les subtileses proferides a classe per aquest erudit.

- Un delirant article del propi José Antonio Fortes, perquè us faceu una idea de la seva talla intel·lectual. Si sou capaços d'endinsar-vos en la seva prosa indigesta, arribareu a intuir l'estrambòtica argumentació segons la qual Lorca era un "señorito andaluz" que, amb la seva obra, contribuïa al domini del fascisme sobre el proletariat.

 

 

El contracte d'en Rajoy

mllauger | 08 Febrer, 2008 12:38

(publicat al Diari de Balears d'avui)

De les peregrines propostes electorals del Partit Popular, la del contracte que els immigrants haurien de firmar amb l'Estat deu ser la més peregrina de totes. Diu Rajoy, en primer lloc, que mitjançant la firma del contracte els immigrants es comprometen "a complir les lleis" i a "pagar els imposts". Indocumentat com sóc, ignorava que obligacions d'aquesta mena depenguessin de la firma d'un contracte. Bo és saber-ho, en qualsevol cas: a partir d'ara deixaré de contribuir a la bossa comuna amb el meu IRPF i al·legaré, en cas que se'm vulgui imposar qualsevol mesura coercitiva, que no tenc assumida cap obligació contractual al respecte. I sort que sóc de bon natural, perquè tampoc no he firmat enlloc el meu compliment dels articles del Codi Penal.

Una altra de les clàusules del contracte diu que els immigrants s'hauran de comprometre a "respectar els nostres costums". Poca cosa aporta el contracte, una altra vegada, si per "respectar els nostres costums" s'entén fer o deixar de fer coses que ja vénen establertes per lleis, reglaments i ordenances: com abans, i per posar dos exemples, no extralimitar-se amb els decibels a les dues del matí o no practicar la mutilació genital femenina són obligacions que, afortunadament,  depenen poc de contractes. En canvi, no veig per què els immigrants no han de tenir els mateixos drets que els espanyols a no "respectar els nostres costums" quan això no contravé cap norma legal. Hi ha costums ben nostrats que jo no respect (almenys en el sentit que no els practic), com són, per exemple, els de fer un cafè després de dinar, vestir-se de caperutxa per Setmana Santa, menjar botifarrons per Sant Antoni o escoltar el carroussel els diumenges. No sé per què els immigrants no han de gaudir del dret de no respectar els costums fins allà on jo puc no respectar-los.

Un altre punt: aprendre la llengua. La idea sembla raonable, d'entrada, tot i que al PP mai no se li ha acudit imposar aquesta obligació als ciutadans de la Unió Europea residents a Espanya, alguns dels quals han demostrat una extraordinària capacitat de viure aquí sense xampurrejar ni una sola paraula de cap llengua romànica. Tampoc no diuen quina llengua haurien d'aprendre els immigrants en un país com el nostre. Si l'obligació de coneixement és extensiva al català, en Rajoy ha d'explicar perquè troba que s'ha d'exigir als immigrants el que veu com una abominació que s'apliqui al conjunt de la població.

Continuem. A canvi de la firma del contracte, diu la proposta, els immigrants seran respectats i se'ls reconeixeran els drets. Curiosa concepció, per a un partit que es reclama hereu de la tradició liberal: els drets es reconeixen a canvi de la firma d'un contracte. No sé dir si és o no insconstitucional, però sí que és ofensiu per a qualsevol manera raonable d'entendre els drets de les persones.

Resumint: si el contracte obliga al mateix que obliga la llei, és irrellevant, i si obliga a coses a les quals la llei no obliga, és discriminatori. En Rajoy ho deu saber, això, però també sap que estam en campanya electora i que, sovint, de les propostes no interessa tant la lletra com la música. I la música, aquí, està clar quina és: els immigrants són una amenaça, i ell és l'home capaç d'aplicar la medecina que el problema requereix: mà dura. La resta és literatura.

Pasteres i radars

mllauger | 26 Gener, 2008 10:48

(publicat al Diari de Balears de dijous 24 de gener, erròniament atribuït a Miquel Àngel Maria) 

L'arribada a les costes de Mallorca d'algunes pasteres, amb la seva trista càrrega d'homes de pell una mica més fosca que la nostra, ha proporcionat la imatge que alguns necessiten per llançar el crit d'alarma: la invasió, l'allau, ja són aquí. No importa que els que vénen des del Sud jugant-se la vida en una fràgil embarcació de fusta no puguin representar (ni podrien, encara que el seu nombre es multiplicàs per molts) més que una fracció petita de la població vinguda a les Illes des de fora: l'arribada d'una pastera és insubstituïble com a icona de les hordes africanes que amenacen de liquidar la nostra pau, el nostre territori, la nostra cultura i el nostre negoci de discoteca i balneari per a joves i vells de l'Europa pròspera.

 

Davant l'arribada de pasteres, polítics d'un signe i un altre coincideixen en la resposta automàtica: posau més radars i més patrulleres. El debat gira entorn de l'eficàcia i la ubicació dels equipaments de detecció de barques indesitjables. Mallorca, ultraprotegida per la tecnologia del control de fronteres, podria acostar-se al model del Bagdad en el qual Naomi Klein (La doctrina del xoc) veu l'emblema del segle XXI: la nostra Roqueta seria la Zona Verda, fortificada i fèrtil en negocis multimilionaris, mentre que la mar Mediterrània que l'envolta seria la massa immensa de despossessió i convulsió que és la capital iraquiana.

 

Catastrofisme? No més que els que pregonen que amb la immigració se'ns tiren a sobre totes les apocalipsis. En tot cas, un catastrofisme amb menys hipocresia. Ara, els predicadors de les privatitzacions i les liberalitzacions ens adverteixen que l'arribada massiva d'immigrants amenaça els serveis públics que ells voldrien desmantellar. D'altres recorden que el nostre territori és fràgil i limitat, mentre obliden que el seu urbanisme de reconversions a la carta i de proliferació dels adosados equival, en impacte territorial, a l'arribada de centenars de milers d'immigrants instal·lats en pisos compartits. D'altres, finalment, treuen la bandera de la llengua i la cultura i pretenen que siguin, després de segles de ser maltractades per forans i per locals, el pretext suprem per al reforçament de les fronteres.

 

Mallorca no té una cabuda il·limitada. Ningú no pot negar les evidències, però cadascú tria les evidències de les quals vol parlar i que vol usar com a argument definitiu. Aquí n'hi ha unes altres: la renda per càpita a Espanya és de 26.000 dòlars; a Algèria, 3.100; al Marroc, 1.700; a Senegal, 700; a Mali, 400. Per si pensau que els doblers no ho són tot, l'esperança de vida: a Espanya, 80 anys; a Algèria, 72; al Marroc, 70; a Senegal, 62; a Mali, 53. I, per acabar, la taxa d'alfabetització d'adults: a Espanya, propera al 100%, a Algèria i al Marroc, el 70%; a Senegal, el 39%; a Mali, el 24%.

 

Mallorca és a la línia de demarcació que separa el món pròsper i el de la desesperació. La frontera que separa la vorera Nord i la vorera Sud de la Mediterrània és la més abrupta del món (juntament amb la dels Estats Units i Mèxic, que també s'està fortificant) en termes d'esquerda entre el benestar i la pobresa. Podem discutir si les seves pasteres són una amenaça per a la nostra prosperitat. Del que no hi ha dubte és que els nostres radars i les nostres patrulleres no són cap solució per a les seves privacions.

Llegiu "La doctrina del xoc" de Naomi Klein

mllauger | 19 Gener, 2008 08:57

Llegiu, si no ho heu fet, La doctrina del xoc, el darrer llibre de Naomi Klein, que explica com el nou capitalisme global, com si d’una teràpia per electroshock es tractàs, aprofita (i impulsa!) tot tipus de desastres i crisis (cops d’estat, col·lapse soviètic, repressió a Tiananmen, guerra d’Iraq, tsunami asiàtic, huracans a New Orleans…) per imposar el seu programa de privatitzacions, guanys formidables per a les grans corporacions i desmantellament de l’estat.

Cap al final del llibre hi ha un capítol sobre Israel, brillant i molt documentat com tot el llibre, que té el gran mèrit d’aportar una òptica nova sobre un conflicte sobre el qual s’han escrit milions de planes. Explica, per exemple, com la caiguda de la Unió Soviètica va dur un milió de "jueus" russos a Israel, i com aquests “nous israelians” varen fer que la població palestina esdevingués prescindible com a mà d'obra, cosa que, al seu torn, va fer que  Israel perdés interès en una solució pacífica. I explica, sobretot, com  l'ocupació i la "guerra contra el terrorisme" han permès a l'economia israeliana especilialitzar-se en tecnologia de seguretat i defensa i fer-se'n una gran potència mundial: exportar la tecnologia del Mur i de les incursions a Cisjordània  Gaza, en resum. Així, l'opressió dels palestins esdevé el combustible d'una potentíssima indústria del contraterrorisme...  Entre una cosa i l'altre (la població palestina ja no és necessària i la guerra antiterrorista és un negoci), la pau deixa de ser un objectiu interessant.

Israel es configura segons el model Bagdad: una “zona verda” ultraprotegida i envoltada d’àrees per a població que es considera prescindible i que pot viure empobrida, envoltada de violència i sense serveis públics. Un model (i aquest podria ser el resum del llibre de Naomi Klein) que és el que el capitalisme del desastre vol implantar al conjunt del planeta.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS