Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Escena verídica amb políglota

mllauger | 22 Juliol, 2006 08:49

Localització: un carrer cèntric de Ciutadella, una botiga on hi ha centenars d'aquelles camisetes tan mones que tots duim i tots regalam a novios, novies, fills, filles, nebodets i nebodetes. Un capvespre de juliol o d'agost, ara fa un any. Un matrimoni que suma devers cent anys, de pètria parla castellana, recorre el prestatges amb mirada avaluadora. Típicament, ella va fent les exclamacions valoratives i ell assenteix. Agafen una camiseta amb un dibuix d'una sargantana i unes lletres de traç informal. La dona llegeix (posau-hi fonètica de la Meseta):

- Sa fresqueta de ses nits de Menorca.

Ell, políglota reconegut, aclareix, amb aire de suficiència:

- Es que en menorquín "lagartija" se dice "fresqueta".

Amos Oz i el naufragi moral israelià

mllauger | 21 Juliol, 2006 11:44

Publicat avui al Diari de Balears

Amos Oz i el naufragi moral israelià

 

El País d’avui (dijous) publica un article d’Amos Oz que, sota el títol “És Hizbullah contra Israel i el Líban”, s’apunta a la tesi segons la qual les accions de l’exèrcit d’Israel no són altra cosa que legítima defensa. L’article no resulta tan trist pel que diu sinó per qui el signa i pels termes en què tracta de convèncer-nos que el moviment pacifista israelià no té ara mateix altra posició possible que la justificació dels crims de guerra israelians al Líban. Amos Oz és el més reconegut dels escriptors israelians, candidat perpetu al Premi Nobel de literatura, i autor de Sobre la tolerància, un llibret que ha circulat molt com a exemple de la defensa de la convivència entre jueus i àrabs per part de l’esquerra israeliana. Per ve de qui ve l’article és un preocupant signe de com una part molt important de l’esquerra i del “camp de la pau” d’Israel s’està incorporant al gran consens nacional creat entorn de la visió dels àrabs com a enemics i de la militarització de la seguretat com a eix de la política del país.

 

Res d’això és gaire nou, però hi ha alguns detalls de l’article que deixen veure com és de profund el naufragi moral de l’esquerra israeliana. En un passatge, Oz diu que cal donar suport a les accions defensives d’Israel, “mentre respectin, en la mesura del possible, la població civil libanesa”, una frase que, vistes les 300 víctimes mortals libaneses de les darreres setmanes, només pot ser interpretada com una mostra de cinisme. En un altre passatge, Oz diu que el vertader conflicte és el que s’estableix entre l’islam fanàtic alimentat per Iran i Síria i “una coalició de nacions que cerquen la pau –Israel, Líban, Egipte, Jordània, Aràbia Saudita”-“. La incorporació del Líban, el govern del qual Israel tracta d’enfonsar amb les seves accions, entre les nacions “amigues” sona a sarcasme, mentre que la d’Aràbia Saudita (bressol del rigorisme islàmic més intransigent i possiblement el país del món amb un pitjor registre en matèria de drets humans) ultrapassa qualsevol intent de comprensió.

 

La capacitat de veure la política del govern israelià amb ulls crítics i des d’una perspectiva genuïnament pacifista perd terreny a Israel però, afortunadament, no ha desaparegut del tot. Uri Avneri, un altre referent de l’activisme crític israelià, ens serveix de contrapunt, encara que l’haguem d’anar a llegir a mitjans estrangers. Uri Avneri és un periodista d'origen alemany i fundador de Gush Shalom, el grup pacifista israelià que parla amb més claredat de l'ocupació dels territoris palestins. Fa pocs dies, la pàgina web de l’Alternative Information Center, un centre de difusió d'informació amb orientació crítica i en qual treballen conjuntament israelians i palestins, publicava, amb el títol “La guerra del Líban: el vertader objectiu” una il·luminadora anàlisi d’aquest darrer conflicte. Els plantejaments no poden estar més lluny dels d’Amos Oz. El començament de l’escrit d’Uri Avneri ja ens dóna el to: “El vertader objectiu és canviar el règim del Líban i instaurar-hi un govern titella. Aquest ja era l’objectiu de la invasió del Líban per Ariel Sharon el 1982. Va fracassar, però Sharon i els seus deixebles dirigents polítics i militars no hi han renunciat mai.”

 

Són dies de molta indignació que ens costa canalitzar. Voldria acabar amb una proposta per als moviments ciutadans, per als grups pacifistes, per a les entitats de defensa dels drets humans: facem d’altaveu de les posicions del que encara hi ha a Israel d’intel·ligència crítica, donem a conèixer el seu treball. Per Israel, per salvar del naufragi moral al país que es va fundar després del major crim de la història.

 

Miquel Àngel Llauger

Escena verídica amb poma

mllauger | 19 Juliol, 2006 10:17

Poma, en el setit que deim que una al·lota o una dona és poma.

Localització temporal i espacial: ahir capvespre, un carrer cèntric i comercial de Palma. Una adolescent i sa mare passegen carregades de bosses de les més concorregudes botigues de roba de la ciutat: típica excursió familiar a les rebaixes. Passen per davant d'una de les més prestigioses galeries d'art de Palma, amb amples finestres que deixen veure els quadres de l'exposició. La jove, sense ombra d'ironia, amolla:

- Un lloc que està tan bé per una bona tenda de roda, i hi posen quadros!

Va carregar la paraula quadros amb tot el fàstic i l'avorriment profund que de vegades els adolescents saben posar davant la vida.

No hi ha remei. Occident s'enfonsa.

Macondo no surtirà a l'atles

mllauger | 27 Juny, 2006 18:21

El poble d'Aracataca, la polsegosa i ardent localitat colombiana on va néixer i va passar la infantesa Gabriel García Márquez, ha rebutjat en referèndum la proposta d'adoptar Macondo com a nova denominació de la localitat. Era una iniciativa del batle, amb l'objectiu d'incrementar l'afluència turística, però els aracatacanecs (posem per cas) saben que Macondo pertany al mateix univers que el paisatge on va resplendir l'arc de Sant Martí després de quaranta dies de pluja, que l'illa on Ulisses va deixar cec el cíclop, o que el lugar de La Mancha del qual Cervantes no podia recordar el nom: topònims que no figuren a l'atles.

Macondo no pertany tant a Colòmbia com als que ens hi vàrem submergir als quinze anys, amb l'ànima suspesa, i la nostra vida no ha tornat a ser la mateixa. Macondo és dels que no tendrem mai una pàtria que sigui més nostra que aquell poble de coronels inversemblants i de dones tan belles que un dia ascendien als cels.

El registre fòssil de les flatulències

mllauger | 11 Juny, 2006 22:02

Llegesc, en un suplement dominical, que els arqueòlegs i geòlegs tenen localitzat al nord d'Iran, prop de la frontera amb Turquia, el Jardí en què Eva va acceptar la poma que li oferia la serp. La cosa va anar així, resumint: un empitjorament de les condicions ambientals va fer minvar la disponibilitat d'aliments i va sorgir la necessitat de conrear la terra. Aquest pas no degué ser viscut com un gran avanç sinó com una condemna necessària per sobreviure, i va fer néixer en el tendre esperit d'aquells llunyans avantpassats aquesta enyorança, que encara arrossegam, de l'Edèn, el lloc d'abans de les fronteres entre els humans i la resta. Diuen els científics que aquells primers camperols, d'ara fa 10.500 anys, patien d'un mal esmalt dental i tenien flatulències, perquè menjaven, sobretot, pèsols i llenties. Les flatulències són, així, l'estigma de la Caiguda. Ara, però, la pregunta que no em deixa dormir és: ¿quin és el registre fòssil de les flatulències?

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS