Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

"CIA Airlines": no deixeu de llegir-lo

mllauger | 27 Novembre, 2006 23:09

Una relació saludable entre un polític local i un periodista local ha d'evitar l'adulació, sobretot des del polític cap al periodista. Aquest assenyat principi no pot ser impediment al reconeixement d'un treball excepcional. Molt especialment si és un reconeixement sincer, de part no tant del polític com del lector entusiasmat i de l'enamorat de l'èpica i l'ètica del desvetllament de la veritat enfront de les mentides dels poderosos.

Us recoman de tot cor, per tant, la lectura del volum CIA Airlines, escrit per Felipe Armendáriz, Marisa Goñi i Matías Vallés, el trio de periodistes del Diario de Mallorca que han desvetllat el pas dels avions de la CIA per Son Sant Joan.

El llibre dóna compte de com la dedicació infatigable i la professionalitat, units a la intuïció i a la creativitat, amb alguna col·laboració de l'atzar, han servit per a un treball periodístic que ha col·locat Mallorca a l'ull de l'huracà de l'era Guantánamo.

Hi trobareu el relat dels inicis de la investigació, el ressò de les informacions del DM (escàs i escèptic al començament, atronador després) als mitjans de comunicació que no són "de províncies", la reacció dels polítics locals, les evasives del govern Zapatero, la deriva dels Estats Units cap a un esgarrifosa guerra contra el terrorisme "sense guants" (versió salvatge del "sense complexos"), la hipocresia d'una Europa que no vol renunciar a la superioritat moral mentre mira de dissimular les taques a la pròpia roba, l'apassionant creuament d'arguments sobre el "principi de justícia universal" en format d'autos d'un fiscal i d'un jutge de Palma, el coratge d'un grup de ciutadans mallorquins que han maldat per portar l'assumpte a la justícia, la reflexió sobre el periodisme de l'era d'Internet...

"Todas las verdades históricas debutan como patrañas en un periódico" afirmen els autors, amb orgull justificat i merescut.

Enhorabona.

Homenatge a Anna Politkovskaya

mllauger | 17 Octubre, 2006 15:15

Homenatge a Anna Politkovskaya

(publicat al Diari de Balears, divendres 13 d'octubre) 

En la dècada dels 80, Pavel Fedulev era un més d'entre els delinqüents de baixa estofa que infestaven els carrers de Yekaterinburg, la capital dels Urals. A començaments dels anys 90, però, havia reunit el capital necessari per fer-se amb una destileria on s'elaborava un vodka d'ínfima categoria anomenat Palenka. L'operació seguia un esquema típic del moment: un delinqüent es fa amb una part del pastís de l'estat gràcies al suborn a funcionaris i forces de l'ordre.

La biografia de Fedulev, que mostra una de les més espectaculars progressions dins de l'economia mafiosa de la Rússia de Putin, és una successió de fraus i crims. Per a una de les seves operacions, s'associa a Andrei Yakushev, un pròsper home de negocis dels Urals, que li deixa una gran quantitat de doblers per a un negoci. Fedulev, després de multiplicar el capital, i per no prendre's la molèstia de tornar el préstec, contracta un assassí professional que liquida Yakushev. Mai se'n va saber res, del cas obert. Andrei Sosnin, un altre oligarca amb qui Fedulev va aconseguir fer-se amb el control de les principals indústries metalúrgiques i minerals dels Urals, va córrer la mateixa sort que Yakushev. I el cas obert als tribunals, també.

Fedulev no és un home que s'hi posi per poc: el 1997 s'associa amb Uralmash, l'organització mafiosa més gran de Rússia. El més sorprenent és que gosa disputar, i guanyar-li, a aquest sindicat del crim la propietat la comercialització del vodka il·legal.

De forma també característica, Fedulev va aconseguir la potestat de nomenar els responsables dels Urals de les unitats policials de lluita contra el crim organitzat. Els seus tentacles arriben molt lluny: el 2003, Putin nomena com a cap del GUBOP, la direcció estatal contra el crim organitzat, Nikolai Ovchinnikov, el cap local de policia de Yekaterinburg amb qui Fedulev havia teixit una sòlida aliança als seus començaments.

Fedulev no va poder evitar el pas per la presó. Va aconseguir dur-l'hi Yuri Altshul, un antic espia que havia estat el seu lloctinent però que se sentia traït: Fedulev no li donava la part dels negocis que ell pensava que li corresponia. L'episodi se situa en la línia de pujada meteòrica i criminal del nostre protagonista: Fedulev surt de la presó per ordre personal de Vasili Kolmogorov, delegat del fiscal general de Rússia, i Yuri Altshul mor d'un tret al seu cotxe. Un tercer crim que tampoc no ha estat mai aclarit.

La resta de la història de Fedulev segueix en la mateixa direcció, incloent l'apropiació fraudulenta de les immenses companyies Kachkanar i Uraljimmash, el suborn als jutges que havien de veure els casos i, naturalment, el pas per la política: Fedulev va ser diputat provincial i és un dels puntals i finançadors als Urals de Rússia Unida, el partit de Vladimir Putin.

Aquest relat està extret de La Rússia de Putin, un dels llibres de la periodista Anna Politkovskaya. Per contar històries com aquesta, i sobre la guerra bruta a Txetxènia, va ser assassinada el passat cap de setmana a casa seva. A Moscou, al cor de la Rússia de Putin.

 (Segueix)

Anna Politkóvskaya, assassinada a Moscou

mllauger | 08 Octubre, 2006 18:36

Anna Politkóvskaya ha estat assassinada a Moscou.

El conjunt de reportatges de Una guerra sucia és un extraordinari retrat de la brutal política de mort, repressió i violació massiva dels drets humans amb què el zar Putin ha aconseguit tenir sotmesa l'orgullosa república caucàsica de Txtxtènia. Sembla que, a l'hora de la seva mort, Politkóvskaya tornava a treballar sobre la guerra bruta de les autoritats pro-russes de Txetxènia.

Un altre llibre seu, La Rusia de Putin és el millor retrat dels nivells insondables de corrupció i de menyspreu cap a la llibertat i cap al patiment humà que corquen l'administració i l'exèrcit russos.

Tots dos volums són mostres de periodisme heroic, de periodisme de qui es juga la vida (fins a perdre-la, segons hem vist) perquè el món conegui la veritat. En un món en què poca gent arrisca res si no és per l'expectativa d'un guany o per la ceguesa del fanatisme, aquest deu ser un dels pocs heroïsmes genuïns que ens queden.

Informa la premsa que a Rússia han mort o desaparegut més de 300 periodistes des de 1991. Allò que en diuen la comunitat internacional només pot callar, davant la potència militar d'aquest fosquíssim règim totalitari.

La baixesa de la realpolitik enfront de l'heroïcitat dels periodistes com Anna Politkóvskaya.

 (Segueix)

11 de setembre del 73 (i uns versos de fa trenta anys)

mllauger | 11 Setembre, 2006 19:11

Septiembre del 73,

¡de eso hace ya tres años!

 

El meu 11 de setembre no mira cap a la Guerra dels Segadors ni cap a les Torres Bessones sinó cap a Allende i Pinochet, i cap a un poema d'ara fa trenta anys, que repetia aquesta tornada:

 

Septiembre del 73,

¡de eso hace ya tres años!

 

Jo llavors tenia tretze anys, i el record com el meu més llunyà intent de fer versos "seriosos". Tenen la qualitat dels tretze anys i són en castellà, que és el que sabíem escriure llavors. Lamentablement, no l'he conservat i de les estrofes només record que anaven plenes de cossos torturats, boques tancades i mares desgarrades.

 

Ara ja en fa trenta-tres d'anys, del setembre del 73. Xile avança més o menys adequadament, mentre la CIA, autora del cop contra Allende, continua contribuint al drama dels cossos torturats, a escala planetària i amb escales a Son Sant Joan.

Caricatures de l'Holocaust

mllauger | 07 Setembre, 2006 06:11

(publicat al Diari de Balears divendres 1 de setembre)

Caricatures de l’Holocaust

Aquest dies, s’està exhibint a Teheran una exposició de caricatures sobre l’Holocaust dels jueus. Són els dibuixos participants en un concurs convocat fa alguns mesos pel diari Hamshahri, un dels més importants de l’Iran, en resposta a les polèmiques caricatures del profeta Mahoma publicades per un diari danès. L’exposició compta amb el suport entusiasta del president Ahmadinejad, que més d’una vegada ha dubtat de la veritat històrica de l’Holocaust.

Com era d’esperar, l’exposició ha donat lloc a debats sobre els límits a la llibertat d’expressió. Per més previsibles que siguin, les consideracions sobre si aquestes caricatures han de ser o no permeses s’equivoquen de camí. La llibertat d’expressió ha de tenir el límit de la infàmia o l’ultratge a l’honor de persones concretes, no del respecte a institucions culturals, sentiments religiosos o veritats històriques. Les caricatures de Mahoma haurien de poder ser publicades a qualsevol país del món, països islàmics inclosos, i les caricatures de l’Holocaust haurien de poder ser exhibides a Tel-Aviv mateix: no podem acceptar sense riscos inassumibles que les institucions decideixin el que és i el que no és correcte escriure o dibuixar. Això no vol dir que les caricatures de Mahoma no fossin una provocació gratuïta feta amb voluntat de ferir sentiments religiosos ni que les caricatures de l’Holocaust no siguin una pallassada infame.

Les caricatures de l’Holocaust ens fan entendre que un dibuix còmic d’un diari pot indignar. A mi, la memòria de l’Holocaust, com a expressió absoluta del Mal de què és capaç l’espècie humana i del patiment extrem a què poden veure’s sotmeses milions de persones, em desperta un respecte de caire gairebé religiós. Fer-ne motiu de befa em regira i, això, al seu torn, em pot posar una mica a la pell del qui es veu indignat per un dibuix d’un profeta que, segons la seva fe, és un sacrilegi reproduir en imatge. Res de tot això ens ha de dur a plantejar-nos prohibir la publicació de res, sinó mirar de crear societats madures en què riure-se’n de l’Holocaust sigui un gest irrellevant d’un eixelebrat.

Les caricatures de l’Holocaust ens han de servir també per reflexionar sobre com és d’inadequada la comparació entre la política dels governs israelians i l’Holocaust. Altres articles que he escrit em fan poc sospitós de ser comprensiu amb les polítiques criminals dels governs d’Israel contra els palestins o al Líban, però alguna cosa se’m rebota per dins quan llegesc que un Saramago equipara l’actuació d’un primer ministre israelià amb els nazis, o quan veig, en una concentració, la típica pancarta amb l’esvàstica, un signe d’igual i l’estrella de David. Resulta curiós que amb cap govern que viola els drets humans recorrem tant a la comparació amb el nazisme com ho feim en el cas d’Israel. Crec que res no pot ajudar menys a resoldre el problema. És una comparació que ens posa a l’alçada d’un Ahmadinejad, que, no ho oblidem, no deixar de ser un totalitari per ser enemic dels Estats Units. Al marge d’això, no puc evitar sentir que aquesta comparació atempta contra el respecte reverencial a la singularitat absoluta que va significar Auschwitz, un nom carregat amb una memòria de l’horror que hauria d’anar més enllà del dolor dels jueus, que hauria de ser patrimoni comú de la humanitat.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS