Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Anna Politkóvskaya, assassinada a Moscou

mllauger | 08 Octubre, 2006 18:36

Anna Politkóvskaya ha estat assassinada a Moscou.

El conjunt de reportatges de Una guerra sucia és un extraordinari retrat de la brutal política de mort, repressió i violació massiva dels drets humans amb què el zar Putin ha aconseguit tenir sotmesa l'orgullosa república caucàsica de Txtxtènia. Sembla que, a l'hora de la seva mort, Politkóvskaya tornava a treballar sobre la guerra bruta de les autoritats pro-russes de Txetxènia.

Un altre llibre seu, La Rusia de Putin és el millor retrat dels nivells insondables de corrupció i de menyspreu cap a la llibertat i cap al patiment humà que corquen l'administració i l'exèrcit russos.

Tots dos volums són mostres de periodisme heroic, de periodisme de qui es juga la vida (fins a perdre-la, segons hem vist) perquè el món conegui la veritat. En un món en què poca gent arrisca res si no és per l'expectativa d'un guany o per la ceguesa del fanatisme, aquest deu ser un dels pocs heroïsmes genuïns que ens queden.

Informa la premsa que a Rússia han mort o desaparegut més de 300 periodistes des de 1991. Allò que en diuen la comunitat internacional només pot callar, davant la potència militar d'aquest fosquíssim règim totalitari.

La baixesa de la realpolitik enfront de l'heroïcitat dels periodistes com Anna Politkóvskaya.

 (Segueix)

11 de setembre del 73 (i uns versos de fa trenta anys)

mllauger | 11 Setembre, 2006 19:11

Septiembre del 73,

¡de eso hace ya tres años!

 

El meu 11 de setembre no mira cap a la Guerra dels Segadors ni cap a les Torres Bessones sinó cap a Allende i Pinochet, i cap a un poema d'ara fa trenta anys, que repetia aquesta tornada:

 

Septiembre del 73,

¡de eso hace ya tres años!

 

Jo llavors tenia tretze anys, i el record com el meu més llunyà intent de fer versos "seriosos". Tenen la qualitat dels tretze anys i són en castellà, que és el que sabíem escriure llavors. Lamentablement, no l'he conservat i de les estrofes només record que anaven plenes de cossos torturats, boques tancades i mares desgarrades.

 

Ara ja en fa trenta-tres d'anys, del setembre del 73. Xile avança més o menys adequadament, mentre la CIA, autora del cop contra Allende, continua contribuint al drama dels cossos torturats, a escala planetària i amb escales a Son Sant Joan.

Caricatures de l'Holocaust

mllauger | 07 Setembre, 2006 06:11

(publicat al Diari de Balears divendres 1 de setembre)

Caricatures de l’Holocaust

Aquest dies, s’està exhibint a Teheran una exposició de caricatures sobre l’Holocaust dels jueus. Són els dibuixos participants en un concurs convocat fa alguns mesos pel diari Hamshahri, un dels més importants de l’Iran, en resposta a les polèmiques caricatures del profeta Mahoma publicades per un diari danès. L’exposició compta amb el suport entusiasta del president Ahmadinejad, que més d’una vegada ha dubtat de la veritat històrica de l’Holocaust.

Com era d’esperar, l’exposició ha donat lloc a debats sobre els límits a la llibertat d’expressió. Per més previsibles que siguin, les consideracions sobre si aquestes caricatures han de ser o no permeses s’equivoquen de camí. La llibertat d’expressió ha de tenir el límit de la infàmia o l’ultratge a l’honor de persones concretes, no del respecte a institucions culturals, sentiments religiosos o veritats històriques. Les caricatures de Mahoma haurien de poder ser publicades a qualsevol país del món, països islàmics inclosos, i les caricatures de l’Holocaust haurien de poder ser exhibides a Tel-Aviv mateix: no podem acceptar sense riscos inassumibles que les institucions decideixin el que és i el que no és correcte escriure o dibuixar. Això no vol dir que les caricatures de Mahoma no fossin una provocació gratuïta feta amb voluntat de ferir sentiments religiosos ni que les caricatures de l’Holocaust no siguin una pallassada infame.

Les caricatures de l’Holocaust ens fan entendre que un dibuix còmic d’un diari pot indignar. A mi, la memòria de l’Holocaust, com a expressió absoluta del Mal de què és capaç l’espècie humana i del patiment extrem a què poden veure’s sotmeses milions de persones, em desperta un respecte de caire gairebé religiós. Fer-ne motiu de befa em regira i, això, al seu torn, em pot posar una mica a la pell del qui es veu indignat per un dibuix d’un profeta que, segons la seva fe, és un sacrilegi reproduir en imatge. Res de tot això ens ha de dur a plantejar-nos prohibir la publicació de res, sinó mirar de crear societats madures en què riure-se’n de l’Holocaust sigui un gest irrellevant d’un eixelebrat.

Les caricatures de l’Holocaust ens han de servir també per reflexionar sobre com és d’inadequada la comparació entre la política dels governs israelians i l’Holocaust. Altres articles que he escrit em fan poc sospitós de ser comprensiu amb les polítiques criminals dels governs d’Israel contra els palestins o al Líban, però alguna cosa se’m rebota per dins quan llegesc que un Saramago equipara l’actuació d’un primer ministre israelià amb els nazis, o quan veig, en una concentració, la típica pancarta amb l’esvàstica, un signe d’igual i l’estrella de David. Resulta curiós que amb cap govern que viola els drets humans recorrem tant a la comparació amb el nazisme com ho feim en el cas d’Israel. Crec que res no pot ajudar menys a resoldre el problema. És una comparació que ens posa a l’alçada d’un Ahmadinejad, que, no ho oblidem, no deixar de ser un totalitari per ser enemic dels Estats Units. Al marge d’això, no puc evitar sentir que aquesta comparació atempta contra el respecte reverencial a la singularitat absoluta que va significar Auschwitz, un nom carregat amb una memòria de l’horror que hauria d’anar més enllà del dolor dels jueus, que hauria de ser patrimoni comú de la humanitat.

Foto al·legòrica

mllauger | 24 Agost, 2006 14:34

Mirau aquesta foto: la tanca anunciant el camp de golf i, just darrere, la tanca que ens convida a l'estalvi d'aigua. Tota una al·legoria d'aquest país nostre.

Me la fa arribar, per cert, G.R., amic de l'ànima i pessemero de pura raça: el Bloc funciona.

Fundida en su regazo (incògnites sobre el "posado" reial)

mllauger | 13 Agost, 2006 09:44

Primera: Qui va demanar a Miguel Urdangarín de Borbón si estava còmode? Llegiu la versió de Yahoo notícies: "A un primer momento más ordenado, con los Reyes en mitad del grupo familiar y sus hijos, yernos, nuera y nietos rodeándoles, siguieron otros más distendidos, después de que Miguel, el tercer hijo de los Duques de Palma, decidiera que ya estaba bien de fotos y que él estaba cansado. «¿Estás cómodo?», preguntó don Juan Carlos a su nieto, después de que el pequeño abandonase el grupo familiar y se sentara en una piedra cercana". Ara llegiu la versió de El Mundo: "Los flashes no paran y el click perpetuo no cesa. Miguel, de cuatro años, se cansa y se sienta. Va por libre. «¿Estás cómodo ahí?», le dice Doña Sofía, pero su nieto ya está donde esperan los redactores". Serà imprescindible la creació d'una comissió d'investigació al Congrés per esbrinar si va ser el monarca o la monarquessa qui va pronunicar la pregunta. No podem descartar una trama conspiratòria per part de qui escampa notícies contradictòries amb la versió de El Mundo.

Segona: Froilán i Juan Valentín, qui va començar? La qüestió de les "tiritas" que lluïen Froilán i Juan Valentín s'aclareix si aplicam la màxima llatina que resa Excusatio non petita, acusatio manifesta. Cristina (i això que és la llesta!) va ser la delatora involuntària: "Victoria Federica, hija de los Duques de Lugo, lucía en el pelo un enorme lazo azul turquesa, mientras que su hermano Froilán, esta tarde más formal que en sus apariciones la semana pasada en el Club Náutico de Palma, ya no lleva en la frente la tirita que días atrás tapaba una brecha. Por el contrario, su primo Juan Valentín, el mayor de los cuatro hijos de los Duques de Palma, con numerosas calcomanías en una pierna, sí lleva todavía una tirita en la barbilla. Su madre, la Infanta Cristina, dejó muy claro que las heridas de ambos no eran consecuencia de una pelea entre primos". (Yahoo notícies) Queda aclarir (no sabem si en la mateixa Comissió d'investigació o en una altra) quin dels dos va començar, una qüestió que pot tenir la seva importància en eventuals disputes successòries.

Tercera: què els donen als periodistes en aquestes sessions fotogràfiques? Alguna cosa deu circular pels jardins de Marivent, que no deu ser coca-cola, perquè, a l'hora de fer la crònica, als redactors els surti aquella prosa poètica que ens posa a tots les llàgrimes als ulls. Apreciau aquest fragment: Letizia, por su parte, se suma al blanco y al rosa del vestido de Leonor, fundida en su regazo. (El Mundo).

Quarta: podrem dormir, fins que no tinguem la foto de Letizia en biquini? La resposta hauria de ser negativa, almenys per al redactor d'aquest passatge: "Con la imagen conjunta de la familia, la tensión informativa en la isla de Mallorca se rebaja a la espera de que a la tercera sea la vencida y Letizia (en su tercer verano balear) tome el sol en biquini. Esta estampa, dicen los paparazis, alcanzaría el millón de euros en el mercado". (El Periódico)

Cinquena: qui tria els calçons del rei? És la pregunta més important de totes. En cas que fos el propi Juan Carlos, caldria plantejar la reforma urgent de l'article 56.3 de la Constitució, que estableix que la persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Algú ha de respondre de la tria d'aquests calçons.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS