Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Telegrames de CisjordÓnia

mllauger | 15 Desembre, 2006 14:38

Telegrames de Cisjordània (publicat al Diari de Balears d'avui) 

Check-points. El check-point, el control militar que han de passar els palestins per sortir dels territoris ocupats, resumeix les privacions i les humiliacions de l’ocupació. Són coneguts els esclats de violència, estan documentades les morts per una ambulància que ha hagut de fer hores d’espera al check-point. Hi ha escenes menys extremes, però de cada dia. Els palestins fan una llarguíssima cua davant una de les portes giratòries del check-point, quan de cop els megàfons anuncien que el pas té lloc per una altra de les portes giratòries. Hi ha corregudes, empentes, els joves aprofiten per passar davant de les persones majors i les mares amb infants. L’opressió trenca les solidaritats, com posa de manifest aquest episodi insignificant.

Assentament. Des d’un pujol, vista panoràmica de Betlem i de les terres que l’envolten. El paisatge és àrid i blanquinós, fa l’efecte d’un món amb un dit de pols a sobre. Els pobles són escampalls de cases fetes, cases a mig construir i fanals perduts. Girant la vista cap a Ponent, hi ha un redol que és com una postaleta: un poble de cases arrenglerades, de teulades vermelles, amb arbres i fanals dibuixant la quadrícula dels carrers. És, naturalment, un assentament de colons jueus, protegit per aquest Mur que empresona tant els palestins com els israelians.

Nativitat. A Jerusalem, sense ser asfixiant ni prop fer-hi, hi ha una certa presència turística. En canvi, el visitant de l’ésglésia de la Nativitat, a Betlem, en pot gaudir gairebé en exclusiva: és poc concebible un turisme organitzat passant per l’imponent check-point que hi ha per sortir de Jerusalem cap a Betlem. Tanmateix, per vàlua artística i per significació religiosa, aquesta localitat dels teritoris ocupats hauria de ser un pol d’atracció permanent per a milers de persones. L’ocupació és el pitjor dels negocis, per a uns i altres.

Manifestació contra el Mur. Manifestació setmanal contra el Mur (cada divendres) a Beilin, deu quilòmetres al nord de Ramal·lah. Com a la tele: els adolescents amb banderes palestines, l’exèrcit arrestant un manifestant, els nins que tiren pedres, els gasos lacrimògenes. També hi ha coses que no surten a la tele: el núvol de fotògrafs (més que soldats) que envolten el detingut, i la sensació que, a l’endemà de la manifestació, els “internacionals” solidaris es queden amb la consciència satisfeta, mentre que els palestins es queden amb les represàlies.

Guerra civil. Palestina no avança cap a la guerra civil, ens asseguren. Els enfrontaments entre milícies d’Al-Fatah i de Hamas són virulents, però corresponen a grups petits i limtats, i no existeix un poble palestí dividit. Probablement és cert, pens. Però: ¿quantes vegades els enfrontaments entre “grups petits i limitats” han arrossegat a la guerra a un poble que no estava dividit?

Batlessa de Ramal·lah. La gent no va votar Hamas perquè donàs suport a un programa islamista, sentim repetir una i altra vegada. A Ramal·lah, la batlessa és dona i és cristiana, i va sortir elegida al capdavant de la llista “Ramal·lah per a tots”, que comptava amb el suport de Hamas. Aquest país (com tots, però potser més i tot) és definitivament irreductible a les simplificacions.
 (Segueix)

Telegrames de Jerusalem

mllauger | 08 Desembre, 2006 04:50

Telegrames de Jerusalem

(publicat al Diari de Balears d'avui)

Fotos simbòliques. Cada cantonada de Jerusalem es una foto que simbolitza la complexitat i la insensatesa del conflicte: uns soldats que revisen la motxilla d'uns infants palestins de vuit anys que volen passar per la plaça del Mur de les Lamentacions, una casa amb càmeres de seguretat i bandera israeliana al balcó en un barri de població palestina, uns infants amb la kippa ortodoxa jugant al futbol en una plaça de la ciutat vella protegits per l'exèrcit. Si una imatge val més que mil paraules, una passejada de dues hores per Jerusalem equival a milions de duríssimes paraules.

El Mur. Jerusalem Est és una ciutat àrab sotmesa a la guerra de baixa intensitat de les demolicions de les cases dels palestins, la construcció d'immensos assentaments israelians i la serp de formigó de vint metres d'alçada d'un mur que trenca famílies i que fa inassolibles l'escola on sempre havien anat els infants del barri o l'hospital més proper. El sentiment d'humiliació que ha de sortir de tot plegat gairebé es respira. Al barri d'Abu Dis, entre molts d'altres graffiti, algú (una romàntica brigadista nòrdica?) ha escrit Make love, not walls.

La pregunta del milió. El conflicte avança cap a la solució o empitjora infinitament i sense remei? He sentit moltes respostes, ben diverses, a la pregunta del milió. Tanta diversitat no impedeix una certa conclusió global: no hi ha dades que justifiquin cap optimisme a curt termini, més aviat al contrari, però hi ha també la sensació que, un dia o l'altre, al final del camí, gairebé perquè no queda més remei, s'arribarà a la solució dels dos estats per a les dues nacions.

Un acudit molt trist. Sent més de dues i de tres vegades la mateixa idea: la solució està escrita. Hi ha desenes de plans de pau i de fulls de ruta, i tots diuen gairebé el mateix: fronteres del 67, Jerusalem capital compartida, reconeixement simbòlic i implementació realista del dret al retorn dels refugiats, evacuació dels assentaments amb algun intercanvi territorial per mantenir-ne algun. Que costi tanta sang arribar a un final que ja està dibuixat resulta (com em deia un jove que es dedica a dedica a denunciar l'actuació de l'exèrcit israelià als territoris ocupats) un acudit molt trist.

Salvar Israel. Em crida l'atenció el sentiment que expressen alguns activistes per la pau o pels drets humans de fer la seva tasca de denúncia per salvar Israel. El seu objectiu té, així, un sentit de signe ben diferent a la caricatura segons la qual aquests homes i dones són traïdors i antisemites. Volen salvar Israel no sols d'una perspectiva de guerra inacabable amb tots els seus veïns, sinó de la degradació moral i la renúncia als valors democràtics que l'ocupació significa per a la nació ocupant. En alguns casos, aquest objectiu s'acosta a la missió de recuperar el somni sionista original. Un jove pacifista, amb la kippa dels jueus religiosos al cap, conta que denuncia les violacions dels drets humans als territoris ocupats per reconciliar-se amb el seu país. 

Museu de l'Holocaust. El Museu de l'Holocaust és un magnífic memorial del que va significar l'extermini industrial de sis milions de jueus. La meva visita coincideix amb la d'un grup d'una trentena de joves que deuen estar fent el servei militar. Van vestits de soldats, i segueixen les explicacions d'un guia. Que la joventut israeliana conegui el capítol més tràgic de la història del poble jueu em sembla just i necessari. Que aquest ensenyament formi part de la instrucció militar em deixa amb les ganes de preguntar-los quina conclusió n'extreuen, del Museu, respecte de com ha de comportar-se el seus país amb els palestins.

 

 

Blaverisme a Terra Santa

mllauger | 02 Desembre, 2006 22:09

Als afores de Jerusalem, al Turó de les Oliveres, hi ha l'església del Pater Noster, erigida al lloc on Jesucrist va ensenyar als seus deixebles l'oració principal del cristianisme. El jardí i el claustre d'aquesta església estan decorats amb rajoles que reprodueixen el parenostre en centenars de llengües: romàniques, cèltiques, semítiques, ameríndies, africanes, asiàtiques, etc.: una ben interessant mostra de la diversitat lingüística (i d'alfabets) del món. El valencià té el seu parenostre propi, a molts de metres del català. Per si l'Orient Mitjà no fos una terra prou complexa, els valencians hi han duit el seu particular conflicte linmgüístic.

"CIA Airlines": no deixeu de llegir-lo

mllauger | 27 Novembre, 2006 23:09

Una relació saludable entre un polític local i un periodista local ha d'evitar l'adulació, sobretot des del polític cap al periodista. Aquest assenyat principi no pot ser impediment al reconeixement d'un treball excepcional. Molt especialment si és un reconeixement sincer, de part no tant del polític com del lector entusiasmat i de l'enamorat de l'èpica i l'ètica del desvetllament de la veritat enfront de les mentides dels poderosos.

Us recoman de tot cor, per tant, la lectura del volum CIA Airlines, escrit per Felipe Armendáriz, Marisa Goñi i Matías Vallés, el trio de periodistes del Diario de Mallorca que han desvetllat el pas dels avions de la CIA per Son Sant Joan.

El llibre dóna compte de com la dedicació infatigable i la professionalitat, units a la intuïció i a la creativitat, amb alguna col·laboració de l'atzar, han servit per a un treball periodístic que ha col·locat Mallorca a l'ull de l'huracà de l'era Guantánamo.

Hi trobareu el relat dels inicis de la investigació, el ressò de les informacions del DM (escàs i escèptic al començament, atronador després) als mitjans de comunicació que no són "de províncies", la reacció dels polítics locals, les evasives del govern Zapatero, la deriva dels Estats Units cap a un esgarrifosa guerra contra el terrorisme "sense guants" (versió salvatge del "sense complexos"), la hipocresia d'una Europa que no vol renunciar a la superioritat moral mentre mira de dissimular les taques a la pròpia roba, l'apassionant creuament d'arguments sobre el "principi de justícia universal" en format d'autos d'un fiscal i d'un jutge de Palma, el coratge d'un grup de ciutadans mallorquins que han maldat per portar l'assumpte a la justícia, la reflexió sobre el periodisme de l'era d'Internet...

"Todas las verdades históricas debutan como patrañas en un periódico" afirmen els autors, amb orgull justificat i merescut.

Enhorabona.

Homenatge a Anna Politkovskaya

mllauger | 17 Octubre, 2006 15:15

Homenatge a Anna Politkovskaya

(publicat al Diari de Balears, divendres 13 d'octubre) 

En la dècada dels 80, Pavel Fedulev era un més d'entre els delinqüents de baixa estofa que infestaven els carrers de Yekaterinburg, la capital dels Urals. A començaments dels anys 90, però, havia reunit el capital necessari per fer-se amb una destileria on s'elaborava un vodka d'ínfima categoria anomenat Palenka. L'operació seguia un esquema típic del moment: un delinqüent es fa amb una part del pastís de l'estat gràcies al suborn a funcionaris i forces de l'ordre.

La biografia de Fedulev, que mostra una de les més espectaculars progressions dins de l'economia mafiosa de la Rússia de Putin, és una successió de fraus i crims. Per a una de les seves operacions, s'associa a Andrei Yakushev, un pròsper home de negocis dels Urals, que li deixa una gran quantitat de doblers per a un negoci. Fedulev, després de multiplicar el capital, i per no prendre's la molèstia de tornar el préstec, contracta un assassí professional que liquida Yakushev. Mai se'n va saber res, del cas obert. Andrei Sosnin, un altre oligarca amb qui Fedulev va aconseguir fer-se amb el control de les principals indústries metalúrgiques i minerals dels Urals, va córrer la mateixa sort que Yakushev. I el cas obert als tribunals, també.

Fedulev no és un home que s'hi posi per poc: el 1997 s'associa amb Uralmash, l'organització mafiosa més gran de Rússia. El més sorprenent és que gosa disputar, i guanyar-li, a aquest sindicat del crim la propietat la comercialització del vodka il·legal.

De forma també característica, Fedulev va aconseguir la potestat de nomenar els responsables dels Urals de les unitats policials de lluita contra el crim organitzat. Els seus tentacles arriben molt lluny: el 2003, Putin nomena com a cap del GUBOP, la direcció estatal contra el crim organitzat, Nikolai Ovchinnikov, el cap local de policia de Yekaterinburg amb qui Fedulev havia teixit una sòlida aliança als seus començaments.

Fedulev no va poder evitar el pas per la presó. Va aconseguir dur-l'hi Yuri Altshul, un antic espia que havia estat el seu lloctinent però que se sentia traït: Fedulev no li donava la part dels negocis que ell pensava que li corresponia. L'episodi se situa en la línia de pujada meteòrica i criminal del nostre protagonista: Fedulev surt de la presó per ordre personal de Vasili Kolmogorov, delegat del fiscal general de Rússia, i Yuri Altshul mor d'un tret al seu cotxe. Un tercer crim que tampoc no ha estat mai aclarit.

La resta de la història de Fedulev segueix en la mateixa direcció, incloent l'apropiació fraudulenta de les immenses companyies Kachkanar i Uraljimmash, el suborn als jutges que havien de veure els casos i, naturalment, el pas per la política: Fedulev va ser diputat provincial i és un dels puntals i finançadors als Urals de Rússia Unida, el partit de Vladimir Putin.

Aquest relat està extret de La Rússia de Putin, un dels llibres de la periodista Anna Politkovskaya. Per contar històries com aquesta, i sobre la guerra bruta a Txetxènia, va ser assassinada el passat cap de setmana a casa seva. A Moscou, al cor de la Rússia de Putin.

 (Segueix)
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS