Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Tirante el Blanco (i una altra escena verídica amb imbècil)

mllauger | 26 Març, 2006 18:06

La Generalitat Valenciana paga una doble pàgina en color als suplements dominicals per anunciar que València és la "sede del estreno mundial de Tirante el Blanco" (pel·lícula és de Vicente Aranda, de qui ja hem patit, per exemple, Juana la Loca o La pasión turca). Entre els personatges, Placerdemivida. L'autor de la novel·la original ha estat respectat, imaginam que després de sospesar la possiblitat de Juanote Martorel.

Sense dubte, les properes iniciatives culturals de la Generalitat seran un muntatge teatral basat en El Espejo o libro de las mujeres, de Jaime Rojo, i Lirio entre cardos, un disc de Julio Iglesias basat en textos del poeta valencià Ausiano Marco.

Tot això em recorda una altra escena verídica amb imbècil (hauré de posar en marxa una secció d'escenes verídiques amb imbècil). Localització: catedral de València. Un home passa pel costat de la tomba d'Ausiàs March i alliçona al seu fill:

- Éste era un cabrón catalanista.

¿Quina és la densitat d'estultícia i mala llet necessària en una societat perquè es condensi en un pare que explica al seu fill que un poeta del segle XV, ocupat sobretot en els seus recargolats turments amorosos, és un "cabrón catalanista"?

"Biografia de la fam": golafreria i narcissisme d'Amélie Nothomb

mllauger | 08 Març, 2006 08:30

“A Oceania hi ha un arxipèlag anomenat Vanuatu…”: una manera de començar que és, per a mi, la promesa d’una novel·la que em parlarà de manera molt directa…

Confirmat, sobretot, quan aclareix que la fam del títol és, en un primer moment, fam de dolç. La identificació lector-autor assoleix el cim amb aquesta confessió: “Sempre he tingut una gana excel·lent, en particular per al sucre. He de reconèixer que he conegut campions més grans que jo pel que fa a la fam del ventre. Però, pel que fa als dolços, desafio qualsevol competidor” Digues dia, lloc i hora, Amélie. 

Un dels moments perfectes del lector és aquell en què troba en lletra impresa allò que ell sempre ha pensat i no ha trobat mai expressat de manera tan clara i contundent: “`Massa dolç’: l’expressió em sembla tan absurda com ‘massa bell’ o ‘massa enamorat’”. Amélie, jo tampoc no he entès mai els que arrufen el nas davant un tocinito de cielo (posem per cas) perquè és massa dolç.

I per acabar amb aquest capítol: “Si Déu mengés, menjaria sucre”.

(La identificació, no us penseu, no ha anat més enllà)

Si Amélie Nothomb és un fenomen literari és perquè un producte literari perfecte per al segle XXI, i Biografia de la fam (a Empúries, en català) n’és una bona mostra. Nothomb és el mirall perfecte del nostre segle narcissista (el narcissisme dels blogs, ai…). La protagonista d’aquestes cent-i-poques pàgines de digestió plaent és la pròpia Amélie Nothomb, que ens narra la seva infantesa com a criatura divina. La seva fam és fam de dolç, ja s’ha dit, però també és set (d’aigua i d’alcohol, a partir dels sis o set anys), i és ànsia d’històries, ànsia de bellesa i ànsia d’un amor que menysprea els nins i cerca les seves companyes de naturalesa divina: institutriu, mare, germana. Ara ja sabem qui eren les criatures celestials i diabòliques de les seves narracions: tal com sospitàvem, eren Amélie Nothomb.

Biografia de la fam és una bona imatge del segle, tal com el dibuixa Vicente Verdú a l’assaig, esmentat aquí fa pocs dies, Yo y tú objectos de lujo. Un segle d’avidesa per la multiplicació de les experiències (la fam), hedonisme, mobilitat geogràfica (en aquest cas: Japo, Xina, Nova York, Bangladesh, ja que Nothom és filla de diplomàtic), construcció del subjecte com a objecte de luxe, humor (he rigut molt) i manca de certeses profundes o significats “forts”.

Nothomb va fent: una novel·leta de cent-i-poques pàgines cada any. Ràpids d’escriure i ràpids de llegir: un altre signe dels temps.

Llegiu "No em deixis mai", de Kazuo Ishiguro

mllauger | 01 Març, 2006 20:06

Ishiguro, nascut a Japó però criat i format literàriament a Anglaterra, és l'autor de l'esplèndida "Les restes del dia", de l'estranya però més que interessant "Els inconsolables" i de "Quan érem orfes". Fa poc ha tret "No em deixis mai" (a Empúries, en català), una novel·la que situa Ishiguro a l'alçada del dream team de Julian Barnes, Ian McEwan i Martin Amis. Res a envejar, i us ho diu un fan de Barnes i McEwan.

Captivadora i rodona. Un relat minuciós, amb la delicadesa psicològica que només dominen els anglesos, en una atmosfera de misteri i d'irrealitat. Uns infants refinats i vulnerables, en una internat que és mig paradís i mig presó, viuen sota l'ombra d'un secret terrible que han d'anar descobrint. Amb elements de ciència-ficció (inevitable recordar Blade runner), però amb la capacitat d'anar més enllà del gènere, d'usar del gènere allò que interessa per construir un thriller al·legòric que recorre tots els temes d'Ishiguro: la infantesa com a pàtria d'on vivim exiliats, el laberint de la identitat, la solitud.

Escena verídica amb imbècil

mllauger | 17 Febrer, 2006 08:04

Escenari: una ferreteria d’un poble del nord de Mallorca.

Personatges: un empleat, i un grup de compradors, a un dels quals anomenarem l’imbècil. Té una cinquantena d’anys, és calb i grandot. Si fos americà i visqués dins un conte de Raymond Carver, duria una camisa de quadres. Com que és mallorquí, duu una camisa que no deixa cap petja en el record de qui va presenciar l’escena.

COMPRADORA (assenyalant amb el cap un prestatge amb aparells elèctrics): Teniu lladres?

EMPLEAT: Com els voleu?

L’IMBÈCIL (interrompent): N’hi ha molts de lladres, pes carrer! Pots triar: moros, filipinos, colombians…

(Fa una pausa. L’empleat somriu, la compradora fa un sospir d’assentiment resignat. L’imbècil continua)

L’IMBÈCIL: Els podries enxufar a tots, a veure si s’enrampaven!

(Alça el cap, i fa una mirada de torero entorn seu, per comprovar les rialles de tothom).

COMPRADORA: Ai, Déu meu…

EMPLEAT: No, si no te dic…

Tants de segles de civilització, per això.

 

 

Caricaturitzar l'Holocaust?

mllauger | 08 Febrer, 2006 14:33

 El principal diari d'Iran convoca un concurs de caricatures sobre l'Holocaust. La caricatura de l'Holocaust ja està feta, però. Cap dels treballs que es presentin al certamen iranià no podrà superar Maus, una de les obres més importants de la història del còmic, una obra mestra, no ja del còmic, sinó de la narrativa sobre la història contemporània. Commevedora amb el poder amb què l'art de veritat pot ser commovedor. És obra d'Art Spiegelman, fill d'un supervivent d'un dels camps de concentració nazis. L'edició en català l'ha treta Inrevés, casa editora de Palma.

«Anterior   1 2 3 ... 121 122 123
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS