miquel àngel llauger

Roda de premsa de la PLataforma PANIC, formada per Ses Majestats els Reis d'Orient, l'oncle Tió i el Pare Noel.

04/12/07 - La Plataforma Anti-Nadal-Inundat-pel-Consumisme (PÀNIC) manifesta  que aquest any Ses Majestats els Reis Mags d'Orient es declaren en vaga indefinida i que, fins que no siguin satisfetes les seves demandes, no es mouran de l'Orient Llunyà.

Per aquestes raons el PÀNIC declara una vaga indefinida fins que no hi hagi un compromís generalitzat de:

1. no regalar per regalar i mantenir un criteri racional

2. acordar amb la família i els amics el pressupost màxim dels regals per no convertir el nadal en una competició

3. evitar que els nens i nenes rebin allaus de regals que no tindran mai temps d'utilitzar

4. prioritzar els regals fets per un mateix o una mateixa

5. prioritzar els regals ecològics, justos i de proximitat

6. no deixar-se portar per la publicitat i tenir criteri propi

7. donar preferència a regals culturals i amb contingut

8. dedicar el nostre temps als altres: és el regal més valuós.

Així doncs, des del PÀNIC esperem que les vostres cartes i correus electrònics d'enguany segueixin aquestes reivindicacions. Si no és així, ja podeu esperar asseguts que no hi haurà ni cavalcada, ni camells, ni regals, ni tan sols carbó.

PD: La CNT (Col·lectiu Nadalenc de Tions) també ha subscrit el manifest del PÀNIC. Per tant els Tions tampoc cagaran fins que es desconvoqui la vaga.

(Origen: SETEM, conegut gràcies a un enviament de l'amic J.)

(publicat al Diari de Balears d'avui) 

Dilluns passat, amb motiu de la celebració del Dia Internacional dels Drets Humans, Amnistia Internacional va lliurar 140.000 firmes davant l'ambaixada de Xina a Espanya. L'escrit signat instava el primer ministre de la República Popular Xina a l'abolició de la pena de mort al país. Aquest acte forma part de la campanya «Saps a què es juga a la Xina?», de denúncia de la situació dels drets humans al país que ha d'acollir la celebració dels propers Jocs Olímpics d'estiu.

Una vegada més, Aministia Internacional posa el dit a la ferida: recorda una flagrant situació de violació dels drets humans, i, de passada, denuncia la fabulosa operació de rentat de cara internacional que farà el règim xinès amb la celebració a Beijing, el proper mes d'agost, dels Jocs Olímpics. Amnistia demostra un bon sentit de l'oportunitat quan retreu el paràgraf de la Carta Olímpic que estableix que «l'objectiu de l'Olimpisme és posar arreu l'esport al servei del desenvolupament harmoniós de l'home, per encoratjar la instauració d'una societat pacífica preocupada per preservar la dignitat humana».

Al país on la torxa olímpica farà la seva propera estació, la situació dels drets humans és ben lluny d'aquest objectiu declarat de l'olimpisme de servir al «desenvolupament harmoniós de l'home» i de «preservar la dignitat humana». Hi ha, en primer lloc, la sagnant situació pel que fa a la pena de mort: la mateixa Amnistia informa que a la Xina es porten a terme el 65% de totes les execucions del món. D'acord amb les xifres oficials, el 2006 varen ser executades almenys 1.010 persones, tot i que altres fonts parlen d'entre 7.500 i 8.000. La pena de mort es manté per a uns 68 delictes, incloent alguns delictes que no són de sang, com el frau fiscal, la malversació i el tràfic de drogues, cosa que fa d'aquest immens país un des més entusiastes practicants de l'assassinat legal.

A la Xina persisteix, a més a més, una política continuada de repressió contra les llibertats polítiques i contra les llibertats d'expressió i d'informació. Les denúncies d'empresonament de periodistes, clausura de publicacions i censura sobre Internet són constants. Tampoc no falta la repressió contra els activistes polítics i defensors dels drets humans, que són sotmesos a arbitraris arrestos domicilaris i empresonaments.

Més encara: el règim xinès es caracteritza pel sotmetiment de les minories que volen veure reconeguts els seus drets nacionals i que volen poder exercir l'autodeterminació. Un país de més de mil milions d'habitants difícilment pot ser homogeni en el terreny de la llengua, la cultura i el sentiments de pertinença, realitat òbvia que les autoritats xineses no accepten. L'exemple més conegut és el del Tibet, sotmès a ocupació i a una repressió d'anys. És el cas, també, d'altres minories, com els uigurs de la República Autònoma de Xinjiang (fent frontera amb les repúbliques de l'Àsia Central), de llengua altaica i de religió musulmana.

Podem acabar aquest ràpid recorregut per l'historial xinès en matèria de drets humans recordant el paper més que qüestionable que ha jugat en els recents esdeveniments a Myanmar. La Xina ha estat el suport principal del règim birmà, que ha exercit una brutal repressió contra els manifestants que demanaven més democràcia, i l'ha emparat vetant l'adopció d'una resolució condemnatòria al Consell de Seguretat de Nacions Unides.

El proper mes d'agost, si les coses no canvien molt, assistirem al fastuós espectacle de les cerimònies olímpiques, el glamour de les medalles i l'èpica decepció de les derrotes, els pòdium amb himnes i banderes, i els nous registres al llibre dels rècords: un magnífic decorat que amagarà la trista situació dels drets humans al país amfitrió.

El llop conviurà amb l'anyell, la pantera jaurà amb el cabrit; menjaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà.

La vaca i l'óssa pasturaran juntes, jauran plegades les seves cries.

El lleó menjarà palla com el bou,  l'infant de llet jugarà vora el cau de l'escurçó, el nen ficarà la mà a l'amagatall de la serp.

(Isaïes 11, 6-8)

I, a més a més, el PP reivindicarà la protecció del territori:

(publicat al Diari de Balears d'avui)

La referència a les experiències de coalició de les darreres convocatòries no és gratuïta: la continuïtat respecte del que s'ha fet els darrers anys és un primer element a prendre en consideració. Una trajectòria coherent té més possibilitats de ser entesa per l'electorat que una d'erràtica. Una novetat, en aquest sentit, puntua favorablement si suposa sumar, però és mal vista pels votants si suposa fracturar el que abans ja s'havia presentat de manera conjunta.

L'altre element bàsic a valorar a l'hora de fer una candidatura de suma és l'objectiu assolible de trencar el bipatidisme històric en què sembla encallat aquest país pel que fa a la seva representació al Congrés dels Diputats. Poca gent dubta que l'any 2004 Progressistes hauria obtingut un diputat si no hagués estat pel tràgic atemptat d'Atocha. I ningú no pot dubtar, perquè són matemàtiques, que els resultats del Bloc, extrapolats a les generals, ens situen al Congrés. Cal, per tant, no perdre l'ocasió de tenir el primer diputat que pogués posar l'obediència als interessos de les Illes Balears per davant de la disciplina dels dos grans grups parlamentaris espanyols. L'experiència del senador autonòmic Pere Sampol és ben il·lustrativa: en quatre mesos se l'ha vist més defensant els nostres interessos a Madrid que el que s'ha vist en quatre anys als vuits diputats del PP i del PSOE. Poder tenir al Congrés, la principal cambra de representació de l'estat, un diputat de vertadera obediència al país significaria una passa històrica per a la nostra autoestima i per a les nostres possibilitats de ser més entesos, més respectats i millor finançats.

Els partits que hem fet possibles les experiències de Progressistes i del Bloc hem de renovar els vots, tornar-nos a comprometre amb la idea que els que compartim allò essencial en programa i en discurs polític hem d'oferir a l'electorat propostes d'unitat. L'esperit de suma que ha fet possible les coalicions anteriors (i que ha permès, per exemple, que ara tinguem governs progressistes a les Balears, als consells i a municipis com Palma o Eivissa) ens ha de dur a estar oberts a incorporar més gent que comparteixi la nostra aposta pel progressisme, pel nacionalisme i per l'ecologisme. Partint del que ja hem construït, tenim les portes obertes. Les exclusions no formen part de la nostra manera de fer: menys encara, les exclusions de ningú amb qui ja compartim grups institucionals. Vistes les coses així, les eleccions generals poden deixar de ser un trencaclosques i un mal de cap i esdevenir, en la realitat i no en la retòrica, una oportunitat.

D'acord amb la macro-enquesta de la "Fundación Audiencias de la Comunicación y la Cultura", els votants del Bloc són els que més llegeixen: 9,3 llibres cada any, ben per damunt de la mitjana (7,9) i més que duplicant els votants d'Unió Mallorquina (4,3 llibres), situats a la cua.

Som també líders en assistència al cinema, a concerts i a exposicions. La intel·ligència està amb el Bloc: sempre ho havia sospitat.

Això sí: en una societat que de cada vegada llegeix menys (la que llegeix pitjor, diu el darrer inorme PISA sobre educació, però en aquest terreny la qualitat sí que va lligada a la quantitat), no sé si això és un bon auguri de futur.

Sigui com sigui, sempre tindrem l'orgull de representar la crème il·lustrada.

Aquest pont, llegiu llibres, anau a veure pel·lícules i anau a concerts: hem de mantenir el lideratge.

Crea itineraris de GR ("Gran Recorregut"), perquè després vinguin els propietaris i les sentències judicials i te'ls facin intransitables!

Mirau aquest cartell que el Consell de Mallorca i l'Ajuntament de Banyalbufat han posat al començament del camí de muntanya que duu a Estellencs.

L'eslògan final, després d'advertir del tancament, hauria d'haver estat:"CAMINA PER MALLORCA, SI POTS!" 

Ser cuarentón té això: quan surten aniversaris de coses que varen succeir fa vint-i-cinc o trenta anys, un els pot lligar a records personals i fins i tot rememorar la participació pròpia. O sigui que avui vaig de batalletes.

Vint-i-cinc anys del 28 d'octubre del 82, la primera victòria del PSOE de Felipe González. Tenia dinou anys i varen ser la meva primera experiència amb les urnes. Una confessió: els vaig votar una mica, als socialistes. Dic "una mica" perquè unes eleccions generals permeten repartir molt: papereta del Congrés, una creu a un senador, una altra creu a un altre senador... Els Verds no hi eren, encara, i vaig repartir, sempre per l'esquerra, tot quant vaig poder. Vint-i-cinc anys després, no està malament sentir que tenc una petitíssima acció en aquell canvi. Una altra confessió, per acabar: no hi he tornat, a votar els socialistes.

Trenta anys del 29 d'octubre del 77, la històrica manifestació a Palma en favor de l'autonomia. No us ho creureu, però hi vaig anar. Feia primer de BUP a l'institut Joan Alcover, i vàrem organitzar un grupet de manifestants... No vull presumir de precocitat en la inquietud política: començàvem un curs, amb amics i amigues noves,  i teníem al·licients per passar aquell dissabte cavespre per la Rambla i per la Plaça Major que no eren d'ordre polític... Però hi era, i avui us puc donar la llauna amb batalletes!

El cosí catedràtic de física diu que tot això del canvi climàtic són cabòries, i  que si no sabem quin temps farà demà què hem d'anar a dir del que farà d'aquí a uns segles.

El cosí catedràtic d'història diu que el franquisme va ser un període de placidesa extraordinària, i que el juliol del 36 els militars varen haver de sortir a salvar Espanya dels desordres republicans.

El cosí catedràtic de filologia romànica diu que el mallorquí és l'evolució natural de la parla dels pobladors mallorquins previs a l'arribada dels infidels sarraïns, i que qualsevol semblança amb el català és pura coincidència.

El cosí catedràtic de dret civil diu que la unió entre dues persones del mateix sexe no pot constituir matrimoni, perquè resultaria impossible establir de quin dels dos s'ha de tallar la lliga i de quins dels dos s'ha de tallar la corbata al banquet.

El cosí catedràtic de biologia diu que la teoria de l'evolució de les espècies també són cabòries, i que hi ha registres fòssils de la serp que va oferir la poma a la malèfica Eva.

El cosí catedràtic de dret constitucional diu qe la crema d'un Hola on surt la infanta de Leonor, encara que sgui per encendre la xemeneia, dóna lloc a una pena de cadena perpètua.

Us contaré algunes confidències. Els grups polítics que conformam aquest nou pacte de progrés consensuam les coses abans de convertir-les en paper oficial: és un procediment raonable pel que fa a l'acció de govern però és un corsé molt estret quan es tracta de posicionaments polítics que no hi tenen relació directe.

Un exemple. Vaig proposar que la Comissió de Drets Humans del Parlament aprovàs una condemna al Mur amb què Israel ofega els palestins de Cisjordània. Podeu llegir aquí la proposta original:

PNL Mur.pdf

Ni els companys del Bloc, ni els grups d'Eivissa pel Canvi i del PSOE hi han tengut problemes. Amb UM, en canvi, el consens passava per descafeïnar tant la proposta que quedava buida de contingut. Em varen parlar del dret d'Israel a existir (com si el text el negàs), del dret d'Israel a defensar-se (com si l'annexió de terres ocupades fos una forma de legítima defensa), o de la denúncia de tota forma de violència (com si la proposta en justificàs alguna). Volien un text "més neutre".

Si no hi ha consens la proposta no es registra, havíem quedat així. Però per registrar-la desfigurada, tampoc no val la pena.

En fi...  Si la impossibilitat de treure endavant polítiques de canvi fa insostenible el pacte (una possibilitat que existeix), ja podrem expressar la nostra posició sobre tot allò que vulguem.

A les generals, en Bloc

(publicat avui al Diari de Balears) 

El proper mes de març hi ha eleccions generals. Sembla evident pensar que les forces polítiques que ja vàrem concórrer conjuntament a les eleccions generals de 2004 i, en l'àmbit de Mallorca i Eivissa, a les autonòmiques del passat mes de maig, hem de repetir joint venture. No està de més, però, recordar la necessitat de renovar el compromís i, especialment, la urgència d'anar per feina: s'ha d'acordar una candidatura, redactar un programa i dissenyar una campanya, ni més ni menys.

Hi ha un primer objectiu, obvi, que és el d'aconseguir que les Illes Balears aconsegueixin un representant al Congrés dels Diputats que no estigui sotmès a la disciplina de grup dels dos grans partits estatals. L'experiència d'altres territoris mostra que els diputats que no són del PP ni del PSOE tenen més capacitat, lliures d'aquesta limitació, d'exercir un paper de genuïns representants dels interessos de la circunscripció d'origen. A les Balears, tradicionalment no concorrien a les eleccions generals candidatures amb possibilitats reals d'aconseguir aquest diputat, o aquesta diputada, d'obediència estrictament balear. El març de 2004 ho varen impedir les circumstàcies extraordinàries en què es va votar, sota l'impacte dels atemptats d'Atocha i de la grollera desinformació del govern Aznar. El març del 2008 és l'ocasió.

El Senador autonòmic del Bloc està demostrant, amb només tres mesos d'escó, el paper que pot jugar algú arribat a les Corts representant aquells sectors socials que se senten del progressisme, del nacionalisme i de l'ecologisme. Des de posar de manifest les greus mancances del nostre finançament, fins a plantejar reivindicacions ben concretes de la nostra gent, la feina a fer és molta i engrescadora. Posar la nostra veu al Congrés dels Diputats seria una extraordinària passa endavant.

Hi ha un objectiu secundari, que és el de la pròpia consolidació del projecte de col·laboració entre PSM, Esquerra Unida, Els Verds i ERC: el projecte de Progressistes, en la denominació usada per a les generals de 2004, o del Bloc, en la denominació feta servir a Mallorca per a les passades autonòmiques. S'ha de veure quina és la denominació més adequada, i s'han d'acabar de perfilar altres aspectes més aviat formals de la futura coalició: coses que no són l'essecial. Allò important és que els que ens sentim de Progressistes, o del Bloc, mantinguem alta l'autoestima (no hi ha per menys: sense el Bloc no hi hauria hagut govern progressista a les Illes Balears i a Mallorca) i mantinguem davant la nostra gent i davant l'electorat la continuïtat en la línia política. Alguns entenem que el Bloc cobra sentit si té, per dir-ho en termes militars, fondària estratègica.

Oberts a més gent? Un projecte que es caracteritza sobretot pel seu esperit de suma no pot estar mai tancat a noves incorporacions, quedi clar. Això sí: ha d'estar obert a tots els que sintonitzin amb l'ideari de progressisme, d'avanç en l'autogovern i de protecció del territori, a tots aquells amb qui sigui possible oferir un projecte creïble. Com més siguem, millor. Si defensam el mateix.