Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Sextina emmordassada

mllauger | 23 Febrer, 2018 14:16

 

¿Què més dir, Jaime Gil, d’aquesta Espanya

que té un trist algutzir com a monarca,

que abat el vol feliç de la paraula

amb l’escopeta vil d’una mordassa

i en què els joglars són condemnats a viure

tres anys i mig en un calabós negre?

 

Sense més armament que la paraula,

sense por de furgons ni de mordassa,

milers han dit que ja no hi volen viure,

que volen deixar enrere un món tan negre,

que el seu és un país sense monarca,

que el seu és un país que no és Espanya.

 

Jutges i policies de mal viure,

ministres i fiscals d’esperit negre,

amarats de la fel del mal monarca,

han contestat, paraula per paraula:

tocar la unitat mística d’Espanya

es paga amb cops, amb cel.la i amb mordassa.

 

Tot sembla un vell malson en blanc i negre,

un aiguafort de Goya, que va viure

i va retratar el fang que enfanga Espanya;

tot és com un guinyol en què un monarca

va callant els ninots amb la mordassa,

un vell ball de bastons sense paraula.

 

Mirau els de la porra i la mordassa,

aclamats pels racons de tota Espanya!

Tastau aquestes sopes de pa negre

de gent que riu i gent que no pot viure!

Mirau-los bé, restau sense paraula:

com llepen els darreres del monarca!

 

Propòs que ens revoltem contra el monarca

i que obrim les presons de la paraula.

I que ens torquem el cul amb la mordassa.

Propòs deixar el malson d’aquesta Espanya.

Com qui omple de grafits el mur més negre,

bastirem el país on volem viure.

 

I ho pos blanc sobre negre, us don paraula:

estimarem l’Espanya que vol viure

sense patir mordassa ni monarca.

 

 

 

 

 

Carver i Bonnard (i la nova censura)

mllauger | 09 Febrer, 2018 04:37

 

¿Diríeu que el dirty realism de Raymond Carver, amb tot el seu catàleg de vides devastades, té res a veure amb el colorisme feliç de Pierre Bonnard, figura prominent del grup dels nabís? Sí, i tant: llegiu aquest poema.

I gaudiu dels quadres, ara que encara podem. Després dels episodis del Balthus del Met de Nova York, el de les delicades nimfes prerafaelites de Waterhouse a Manchester o el de la campanya de promoció vienesa amb el gran Egon Schiele, vés a saber per on aniran les coses.

Bé, el poema de Carver:

  

Els nus de Bonnard

 

 

La seva dona. La va pintar durant quaranta anys.

Una vegada i altra. El nu del darrer quadre,

el mateix nu jove que el primer. La seva dona.

 

Tal com la recordava, jove. Com era quan era jove.

La seva dona a la banyera. Al tocador,

davant el mirall. Despullada.

 

La seva dona amb les mans sota els pits

mirant el jardí per la finestra.

El sol que li confereix calidesa i color.

 

Tot el que es viu floreix, a fora.

Ella, jove i tremolosa i tan desitjable.

Quan va morir, ell va pintar un temps més.

 

Un grapat de paisatges. Després va morir.

I el van posar al seu costat.

De la seva dona jove.

 

(traducció mallauger)

 

 

 

 

Mary Oliver i una petjada d'un ˇs

mllauger | 01 Gener, 2018 08:52

 

 

Un poema per començar l’any.

És de la nord-americana Mary Oliver, del seu recull Why I wake up early, i és un dels tres que he traduït per a Superna, la revista de traduccions de poesia que dirigeix Lluís Servera.

Bon any a tothom.

 

 

 

Ós

 

No és una petjada meva,

dic, quan veig

la bola del peu i el taló ample

i els dits amb ungles

sense tallar. I ho torno a dir,

perquè quedi clar,

 

a ningú més que a mi mateixa, perquè no hi ha

ningú amb mi. Això no és

una petjada meva, voldria saber

com ha de ser de gros un cos per deixar

unas petjada així, començo a fer

 

acudits dolents. Dec haver llegit

cent històries d’algú que va veure

això mateix que veig. Després van passar

coses diverses. Una llista força llarga, ara

 

no hi entraré. Però no n’hi ha cap que digui

què va passar a continuació; és a dir, abans que passi el que hagi de passar:

 

com s’il·luminen les distàncies, com els núvols

tenen les formes més belles que hagis vist mai, com

 

les flors que tens als peus comencen a destil·lar una fragància

diferent, més dolça que cap que t’hagis trobat mai, com

 

totes les fulles de la muntanya es mouen, intranquil·les.

 

 

 

 

 

I estira el coll per cantar (amb Maya Angelou)

mllauger | 30 Setembre, 2017 14:20

Avui, mitja dotzena de persones, en dos equips de tres, hem fet una cosa que es diu un slam de traducció: se'ns donava un poema, en aquest cas el Caged Bird de Maya Angelou, i una hora per mirar de fer-ne una traducció al català. Després es procedia a lectura i votació entre el públic. Jo he fet equip amb Mar Rayó i amb James Miele Scialabba, i hem quedat en una honorable segona posició.

L'ocasió celebrava el Dia Mundial de la Traducció i també, sense saber-ho, el Dia Mundial dels Ocells. La nostra traducció inclou un "i estira el coll per cantar" que vol ser un homenatge a una coneguda cançó de Lluís Llach, molt cantada aquests dies en què sentim, com l'ocell engabiat, una certa enyorança de la llibertat.

 

Ocell engabiat

 

 

 

Un ocell lliure salta

a l'esquena del vent

i es deixa anar riu avall

fins que el corrent s'acaba

i banya l'ala als raigs taronja del sol

i gosa reclamar el cel.

 

Però un ocell que fa passes

a la gàbia estreta

gairebé no hi veu a través

dels seus barrots de ràbia

té les ales tallades

i els peus lligats

i estira el coll per cantar.

 

L'ocell engabiat canta

amb refilet esfereïdor

sobre coses desconegudes

però encara delejades

i el seu cant se sent

al turó llunyà

perquè l'ocell engabiat canta

per la llibertat.

 

L'ocell lliure pensa en un altre oratge

i en els alisis suaus que fan sospirar els arbres

i en els ocells cucs grassos que esperen a la gespa brillant de l'alba

i diu que el cel és seu.

 

Però un ocell engabiat s'està damunt la tomba dels somnis

la seva ombra crida i és un crit de malson

té les ales tallades i els peus lligats

i estira el coll per cantar.

 

L'ocell engabiat canta

amb refilet esfereïdor

sobre coses desconegudes

però encara delejades

i el seu cant se sent

al turó llunyà

perquè l'ocell engabiat canta

per la llibertat.

 

 


 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Passi-ho bÚ i fins l'any que ve

mllauger | 10 Setembre, 2017 15:53


 

(Les noves rimades de Valls)

 

 

Canten els galls.

Per devers Valls

arriba gent

des de ponent,

amb la comesa

molt ben apresa

de cercar indicis

(bons o ficticis)

d’un crim infecte:

tenir el projecte

de cridar el poble

a això tan noble

d’exercir el vot.

Va l’escamot,

cap a les deu,

fins a la seu

d’un setmanari

per confiscar-hi

tota evidència

de la indecència

separatista:

potser una llista,

o, pitjor encara,

potser la clara

prova final,

la flor del mal:

la papereta!

La gent condreta

que viu a Valls

fa escarafalls,

però ho sap viure

amb to de riure:

gens taciturna,

col·loca una urna

davant els nassos

d’aquells pallassos,

i, sense plors,

reparteix flors

(oh quin regal

de Portugal!)

entre els agents,

gens somrients.

L’escarràs foll

de l’escorcoll

es fa molt llarg,

però no amarg:

tota la vila

fa gran barrila

sense parar.

Quin tarannà,

la gent festiva

i combativa!

Quan els soldats

tricorniats

per fi se’n van,

¿sabeu què fan

els barrilaires?

Canten uns aires

de comiat

tot educat:

“Que ho passin bé,

que ho passin bé!”.

I encara diuen,

mentre se’n riuen,

“I si va bé,

fins l’any que ve!”

 

 

 
 

 

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 ... 125 126 127  SegŘent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS