miquel àngel llauger

Pot semblar poc cortès que aprofiti l’excel·lent servei de BalearWeb, que fa ús del terme bloc, per mostrar la meva preferència per la forma blog.

(Deman perdó, en conseqüència, i també deman perdó per un post anterior en què usava bloc. Sempre he usat blog però el joc de paraules era massa temptador)

L’Institut català de Terminologia ha donat per bona la forma bloc, i el seu derivat blocaire com a traducció de blogger. Els arguments del professor de la UIB Gabriel Bibiloni demanant rectificació en favor de blog em semblen irrefutables:

 blog o bloc.pdf

Resumint: no val dir que bloc és una adaptació fonètica de blog, perquè el català és ple de paraules acabades amb so de /k/ final que s’escriuen amb –g: pedagog, mag, etc.

Tampoc no val dir que la forma bloc està molt estesa, ja que aquest és un mal criteri filològic per acceptar termes, i (afegiria jo) perquè està igualment estès l’ús de blog.

Té més pes l’argument d’assimilar el nou sentit de blog al terme preexistent bloc (en el sentit de bloc de notes) amb el qual guarda una cert parentiu semàntic (un blog és com una llibreta de notes), com si fos una mena d’etimologia popular.

Aquest raonament, però, no pot prevaler sobre el criteri lògic d’adoptar l’anglicisme (blog és un mot anglès resultar d’abreujar weblog) tal com l’adoptaríem si no hi hagués la interferència amb la paraula bloc, i com, de fet, l’han adaptat totes les llengües europees. Com diu Bibiloni, bloc ens converteix en una raresa.

Jo vot blog.

Dies de commemoració de la II República...

Aquest dau de fusta és el meu homenatge particular. El va fer el meu padrí matern, Jaume Rosselló Borràs, mentre passava les hores a la presó de Can Mir, de Palma. Hi va passar els tres anys de la guerra, sense haver comès altre delicte que sentir simpatia republicana. Acabada la guerra en va sortir, però inhabilitat per exercir la seva feina i vocació de mestre.

No vull fer la competència a Zapatero, amb el seu padrí afusellat. Només recordar que la llarga nit del franquisme va ser la dels morts, la dels presoners, la dels exiliats, i també la de milers d'homes i dones que no varen poder fer la vida que havien triat.

Amb Brooklyn Follies (Les bogeries de Brooklyn, en català, a Edicions 62), Paul Auster també fa la seva novel·la post 11-S. Devia ser inevitable, que el narrador de Nova York per excel·lència fes una novel·la amb referència als atemptats. A Brooklyn Follies, però, l'aparició de l'11-S és més aviat postissa. Res a veure amb Dissabte, la genuïna i poderosa reflexió d'Ian McEwan sobre el món dels temps d'Al-Qaeda. Brooklyn Follies fa l'efecte d'un relat en què l'autor es veu forçat a fer-hi entrar avions que s'estavellen contra el World Trade Center. Un relat que es llegeix millor fent com si aquesta irrupció de l'11-S no hi fos.

Paul Auster fa la seva novel·la més política. Pren partit, fins i tot, en el conegut debat entre el vot radical de Nader i el vot útil dels demòcrates, en favor d'aquesta darrera opció. Devia sentir moltes ganes de fer-ho, perquè també resulta ficat amb calçador.

Tot això, però, és accesori i superficial. L'important és que Brooklyn Follies és un bon Paul Auster, i això és dir molt. Alguns lectors ja no esperam d'Auster la fascinació amb què vàrem llegir Moon Palace o The music of chance. Esperam, això sí, novel·les que ens facin oblidar decepcions del tamany de Tombuctu i que ens donin algunes hores de lectura plaent. Aquesta ens les dóna. Ens sentim acompanyats per una veu que coneixem i un univers familiar: vides devastades que retroben la felicitat en afectes inversemblants, cops d'atzar que capgiren una existència, perdedors entranyables. Disfrutam d'endinsar-nos en una atmosfera familiar, a mig camí entre un món que s'enfonsa i un conte de fades. Un Auster líric i en bona forma.  

Composició pictòrico-textual dominical, per alegrar-vos la vista i reconciliar-nos amb el país que ens ha donat el Hollywood dels anys 40 i Louis Amstrong.

La primera font (textos) és el llibre La otra América de la periodista italiana Fiamma Arditi (Global Rhythm Press), fet de 21 entevistes que volen mostrar al món els Estats Units de la dissidència. Sí, hi són Gore Vidal i Norman Mailer. I Saul Bellow i tot. No, no hi és Noam Chomsky. Ni Paul Auster. El més novedós és veure que també els artistes visuals desitgen manifestar que el país de George W. Bush no és el seu país.

La segona font (imatges) és el nostre comú amic Google.

Mel Bochner: "Als republicans només els interessa el poder. Si el tenen, poden controlar la veritat. I a qui no estigui d'acord, l'esclafen"

Chuck Close: "Fins ahir teníem la capacitat de tolerar idees diferents de les nostres; formar part d'una societat oberta era grandiós. Després va arribar l'onada de patriotisme. I la dreta se'n va apropiar. Va començar amb Nixon"

Sol LeWitt: "Es com si al nostre país hi hagués hagut un cop d'estat, una revolució orquestrada per un petit grup de gent que ha acaparat el poder i ha declarat una guerra que ningú no volia"

 Bob Rauschenberg: "Bush ha distanciat la resta del món de nosaltres, els americans. Com no ens han d'odiar?"

Jim Rosenquist: "Atacar altres països no formava part de la nostra història, i en canvi hem començat amb Iraq. Em sembla que tot això té a veure amb el petroli, amb els doblers, amb la prepotència del capital"

Una mica tardana, però no menys fervent: enhorabona a Marisa Goñi, Matias Vallés i Felipe Armendáriz pel premi de periodisme Ortega y Gasset, que es veu honorat per tenir entre la seva nòmina de premiats els responsables del gran treball periodístic del DM amb els avions de la CIA.

Benvolgut Biel: es parla molt de la teva proposta de bloc. Jo, mira si en som partidari, dels blocs, que n'escric un.

;-)

All the best.

Ahir vaig publicar aquest article al Diari de Balears:

IB3 protegeix les trampes de la COPE

Com que la paraula de moda és «trama», parlaré d'un parell de trames que entrellacen l'emissora dels bisbes, algun altre mitjà de comunicació d'ultradreta, els governs autonòmics en mans del PP i alguna entitat de signe integrista catòlic. Començaré pel darrer episodi. Reunió de l'Assemblea Extraordinària de l'Associació per a la Investigació dels Mitjans de Comunicació. És l'organisme encarregat de fer l'Estudi General de Mitjans (EGM), la principal medició d'audiències dels mitjans espanyols. S'acorda l'expulsió de la COPE per haver infiltrat treballadors de la casa per manipular les dades de l'EGM: una bona trama. No és una qüestió menor: el mercat de la publicitat radiofònica, per exemple, pren aquest estudi com a referència. A l'Assemblea esmentada, només hi ha 28 vots contraris a l'expulsió de la COPE, dels 111 emesos: entre ells, el de El Mundo el de La Razón i els de les televisions autonòmiques de Madrid, de València i la nostra, és a dir, les televisions del PP. La sintonia (terme ben adequat parlant de ràdios) entre el PP i determinats mitjans de comunicació fa que entitats de radiotelevisió pagades amb els doblers de tot protegeixin els manejos de la COPE, una ràdio dels bisbes que es dedica a atemptar contra el vuitè manament, el que obligar a no dir fals testimoni ni mentir.

Voleu més conxorxa entre mitjans de comunicació ultramontans i teles del PP? És inoblidable l'emissió del documental Las sombras del 11-M, un programa realitzat per Telemadrid amb la participació de Luis del Pino, col·laborador de la COPE i de Libertaddigital, una pàgina web de to guerracivilista dirigida pel telepredicador Jiménez Losantos. El documental es fa ressò de les delirants teories conspiratòries de El Mundo, segons les quals l'atemptat de l'11-M és el resultat d'una trama (fictícia, aquesta, em tem) entre ETA, socialistes infiltrats al Ministeri de l'Interior i els serveis secrets marroquins. Com a literatura fantàstica, no passaria d'un 4. Ja sabeu que el documental va ser emès per IB3, que, per cert, es va preocupar de doblar-lo al català, cosa curiosa atesa la seva preferència pels gèneres de ficció en castellà.

Un episodi més. L'altre dia, mentre em castigava amb els meus deu minuts diaris de COPE matinal (que no puc ultrapassar per prescripció facultativa), el gran Jiménez Losantos va comentar una proposta d'ERC d'objecció fiscal a les despeses militars, dient que ell també podria proposar la insubmissió fiscal a les despeses en educació, per manifestar el seu desacord amb el model anticristià i antiespanyol del govern espanyol. Una boutade, potser, però un parell d'hores després AFA (Asociación Familiar de Baleares) es despenjava anunciant que farien rebel·lió fiscal a les despeses educatives per exigir l'ensenyament trilingüe. El Govern Matas va haver de desmarcar-se d'aquest rècord Guiness de la ridiculesa, però és difícil no recordar l'estreta relació que manté amb AFA, a qui ha erigit en portaveu oficiós del seu projecte d'ensenyament trilingüe, juntament amb El Mundo. La darrera aparició del President d'AFA, José Ignacio Pérez Argüelles (que va organitzar el vol dels peperos que varen anar a Madrid a manifestar-se contra el matrimoni homosexual) ha estat gloriosa: ha manifestat que va entrevistar-se amb la Conselleria d'Immigració i Vots Diversos per veure a quines subvencions i contractes podia accedir la seva empresa: bueno, Encarna, vengo a ver qué me das...

Això és el que hi ha, amics. Ho tenim perquè ho hem votat, ens contestaran. Doncs bé: s'acosta l'hora de rectificar.

L'article ha merescut l'honor d'aquest comentari editorial a El Mundo:

A QUIEN CORRESPONDA
Llauger

En un artículo delirante publicado, cómo no, en el Balears -periódico independentista de Pedro Serra- el político ecologista Miguel Angel Llauger, arremete contra todo lo que se mueve delante sus anteojeras sectarias: la Cope, IB3, EL MUNDO, Libertad digital, Telemadrid, el PP y esta asociación que les inquieta tanto llamada Asociación Familiar. Pero Llauger miente y falsea los hechos: IB3 no protegió a la COPE en la reunión de la Asociación para la Investigación de los Medios de Comunicación por la sencilla razón de que no estaba presente en esta reunión, no fue. Llauger siempre se equivoca. Invade piscinas ajenas y no se autoasalta su chalet familiar que no es que esté en zona marítimo-terrestre sino que está, escandalosamente, sobre la arena de la playa. También asalta a Els Verds como quintacolumnista para venderlos y traicionarlos. Y, ahora, asalta a la verdad y miente deliberadamente. Una perla.

Aquí sí que hi ha mentides, però és igual.

Vals segons el que valen els teus enemics, i avui em sent una mica més valuós.

Visita a la Direcció General de Ports (Conselleria de Foment, Govern de les Illes Balears) per consultar l'exposició pública d'un projecte d'ampliació d'un port esportiu. Tot marxa raonablement fins que deman si me'n puc dur dos fulls del projecte fotocopiats. A partir d'aquí comença un relat de Franz Kafka, que segueix les passes següents.

1. Primera resposta: ho he de consultar.

2. Se m'informa que he d'omplir una instància, amb el seu EXPOSA, el seu SOL·LICITA, la meva adreça, etc. Cosa que faig disciplinadament.

3. Se m'informa que les fotocòpies s'han de pagar, i que no hi ha la persona que sap quines són les taxes. Temps mort.

4. Arriba l'expert en taxes, que va a cercar la Llei d'Acompanyament de Pressuposts per confirmar la taxa a aplicar, i cerca una calculadora entre els companys per aplicar-hi l'IVA.

5. Temps mort incomprensible.

6. Se m'entreguen els fulls perquè vagi a una caixa d'estalvis a fer l'ingrés d'1,51 euros. Vaig al banc, una altra vegada disciplinadament.

7. Torn, i se m'entreguen les fotocòpies, amb sobre, resguard de l'ingrés bancari i còpia segellada a registre de la meva instància.

Temps total transcorregut per a dues fotocòpies: 25 minuts.

Paper consumit per a dues fotocòpies: sobre, instància, còpia de la instància, full d'ingrés al banc per al banc, full d'ingrés al banc per a la Conselleria i full d'ingrés al banc per a l'interessat.

Mirau aquesta taula classificatòria:

Són els milions d'euros que el govern Zapatero ha manifestat voluntat d'invertir a les Illes Baleas en algunes matèries que tenen alguna petita relació amb la sostenibilitat / insostenibilitat del model.

Números cantan.

Practicau la medecina sense tenir el títol? La Conselleria de Salut podria fer els ulls grossos si us comprometeu amb un conveni a fer intervencions quirúrgiques de cap de setmana als pensionistes que ocupen els darrers llocs de les llistes d'espera.

Viviu en una mansió aixecada il·legalment en sòl rústic? La podeu legalitzar mitjançant un conveni amb S'Institut de Serveis Socials en virtut del qual els sense sostre del municipi poden passar la nit al vostre porxo quan la temperatura davalli per sota dels 2 graus.

Comerciau amb fruites i verdures sense tenir-ne cap autorització? Podeu continuar amb el negoci si arribau a un conveni amb la Conselleria d'Agricultura per oferir les fruites i verdures que se us podreixin per alimentació del bestiar de pagesos de rendes minses.

Teniu una piscina que ocupa zona de domini públic marítimo-terrestre? Bastarà que hi puguin anar a nedar, quan no hi sigueu, els escolars del municipi, perquè sigui considerada legal.

Pedro J. té imaginació. El pitjor de tot és que el Conseller Fiol ho compra:

piscina PJR.rtf