miquel àngel llauger

Impressionant, la col·lecció d'animals dissecats de Juan Antonio Roca, "cervell" de la trama de corrupció urbanística de Marbella: al video difós per la Policia Nacional hi podem veure antílops, cérvols, un ós bru, un ós polar, una zebra, un elefant, una hiena, lleons, guepards, un cocodril, un hipopòtam, porcs senglars, una girafa...

Tots els milions del món no podem redimir un hortera del pou insondable del mal gust.

Cada conveni, cada concessió irregular està segellada pel sinistre ull de vidre d'un animal dissecat.

Una perversió de l'ànima: fer doblers bruts per forrar parets de testes de pell arnada, per omplir salers immenses amb aquestes inquietants instantànies de la mort que són els animals dissecats. Una malaltia.

En Matas ha fet una reforma de l'impost de successions que equival, pràcticament, a la seva eliminació. L'esquerra no ha reaccionat: em sap greu, però té raó El Mundo quan diu que els de l'oposició no hem sabut què dir.

Per això cal celebrar com a altament saludable l'article En favor de l'impost de successions, publicat per Aleix Calveras Maristany, professor d'Economia de l'Empresa de la UIB, al Diario de Mallorca el passat 1 d'abril. El professor Calveras tampoc no s'està d'assenyalar aquesta perplexitat de l'esquerra davant la qüestió.

Amb lògica incontestable, explica l'analogia entre aquest impost i l'IRPF (tots dos graven l'increment de patrimoni de les persones), i es pregunta: ¿en nom de què hem de pagar imposts sobre els ingressos que tenim pel treball, i no pels que es deriven d'una herència? Assenyala, a més, el paper redistributiu de la riquesa d'aquest impost. I desmunta amb efectivitat les crítiques que sol rebre.

Us convid a llegir-lo. Poc entès com som, no sé fer altra cosa que resumir-lo. En tot cas, posaria l'accent en una possibilitat, només apuntada per l'autor, de plantejar una reforma que augmentàs la progressivitat de l'impost: ingressaria el mateix, castigaria menys les classes mitjanes i redistribuiria més.

A favor de l'impost de successions.rtf

A l'esquerra li falta molta valentia a l'hora de parlar d'imposts. 

El País publicava ahir extractes d'un llarg llibre (a punt de publicar-se a Debate) d'entrevistes fetes per Ignacio Ramonet a Fidel Castro. El País es preocupava d'assenyalar el caràcter excepcional del document: "Fidel Castro, que tantos discursos pronuncia, ha concedido pocas entrevistas, y sólo se han publicado cuatro conversaciones largas con él a lo largo de 50 años. La quinta, mantenida con el director de Le Monde Diplomatique, Ignacio Ramonet, se ha convertido en el libro Fidel Castro, biografía a dos voces, resumen de la vida y el pensamiento del jefe de Estado de Cuba en cien horas de conversación."

El blog d'Arcadi Espada (sí, el de Ciutadans de Catalunya, però s'ha de llegir tot) compara avui alguns passatges de les respostes amb textos ja coneguts de Castro: una "carta a los compatriotas" publicada pel Granma l'octubre de 2004 i un discurs pronunciat a L'Havana el novembre de 2005. Llevant algunes minúcies, són paràgrafs calcats.

Que no tenguem simpatia pel denunciant del possible engany, o que siguem lectors més o menys devots de Le monde diplomatique, no vol dir que no estiguem alerta davant l'estafa intel·lectual que suposaria fer passar un "retalla i enganxa" per una entrevista. Sobretot si és amb intenció hagiogràfica. Atents al llibre. 

Poques lectures m'agraden tant com la política internacional feta bona crònica periodística. Per això no vaig dubtar, l'altre dia, a comprar "El decano. De Beirut a Bagdad: 30 años de crónicas" (Planeta), de Tomàs Alcoverro, corresponsal de La Vanguardia a Beirut durant tots els anys de la paorosa guerra del Líban.

Alcoverro és vertaderament el degà dels corresponsals espanyols, el nostre Kapuscinski. Els cínics no serveixen per a aquest ofici, ha escrit el mestre polonès, i les pàgines d'Alcoverro ho ratifiquen. Literatura de corresponsal de la que m'agrada: rigor periodístic i proximitat emocional, coneixement profund del marc polític i gust pel detall humà, presència de la primera persona que reflexiona i amor per l'escenari en què es mou.

Tota la part dedicada al Líban (tres quartes parts del volum) és una elegia a Beirut, la ciutat alegre i confiada que es va veure arrossegada a una guerra caòtica que prefigura les guerres de després de la guerra freda: col·lapse de l'estat, fragmentació laberíntica, violència contra la societat civil, interessos estrangers, senyors de la guerra, exacerbació de les identitats. El Beirut d'Alcoverro és el Beirut màrtir, però també el Beirut que no acaba de perdre les energies i les ganes de tornar a ser una ciutat oberta i lliure.

Alcoverro és poeta, i dedica algunes pàgines, que he llegit amb devoció, al record del Josep Carner que va fer de cònsol a Beirut.

Clou el volum un poema que Joan Margarit, el millor poeta català en actiu, va escriure per a Alcoverro: "El meu amic corresponsal de premsa / s'ha fet vell sobre l'ombra de les guerres / en aquesta negror de llum fenícia..."

Tanc el llibre amb un propòsit: cercar els versos de Tomàs Alcoverro.

No ho diu cap titular, però, ¿és possible dubtar que aquest és el bessó del pacte del conveni de carreteres?

Foment diu que dóna 568 milions d'euros (430 a Mallorca) sempre que siguin per a carreteres noves. La millora del traçat existent, el tren o el transport públic no són dignes del Ministeri de Magdalena Álvarez.

La pregunta és: ¿hi ha manera ambientalment benigna d'abocar 430 milions d'euros en nous traçats alfaltats sobre el territori de Mallorca?

Estau atents. Falta poc perquè anunciïn que el Conveni inclou el Segon Cinturó. El PSOE parlarà d'un projecte d'impacte minimitzat: per exemple, el tram de nou traçat Alcampo-Universitat només d'un carril per sentit (de moment, és clar!).

Això sí: tenen por a la contestació social. O sigui que preparats per donar batalla.

Hem quedat guapos, no?

Això era al dinar republicà fet a Ses Voltes, ahir dissabte.

Commemorant la Segona i demanant la Tercera.

Per cert, absolutament recomanable l'exposició "ARTsesania a les presons feixistes", organitzada per Iniciativa Ciutadana per Pollença, dins de la seva programació d'actes d'homenatge a la II República. Hi ha dibuixos, objectes i fotografies dels presoners, però molt més: és una meticulosa tasca de recuperació de la memòria del que varen ser la República i la guerra a Pollença. És al Museu de Pollença fins dia 30 d'abril. 

Dos mil quatre-cents milions d'euros.

La xifra correspon a (assenyalau la resposta correcta):

a) els ingressos anuals de 115.000 espanyols de renda mitjana.

b) el PIB (el conjunt de tota la riquesa) de Níger, país africà de 13 milions d'habitants.

c) onze vegades el pressupost de l'Ajuntament de Marbella.

d) el valor de tots els béns intervinguts en l'operació contra la corrupció a Marbella.

e) qualsevol dels conceptes anteriors.

Entre els encertants es rifa un conveni urbanístic a la Costa del Sol.

Na Maria Antònia Munar, en el seu viatge a Tànger per conèixer els projectes que hi duu a terme el Fons Mallorquí de Cooperació i Solidaritat, ha tornat a demostrar la seva habilitat per a les simplificacions. La tècnica és coneguda: agafa un problema, el simplifica, i repeteix la simplificació amb el to de qui diu una obvietat molt òbvia. Mentre ha estat a Tànger no hi hagut dia que no ens hagi fet arribar la idea que s’han de fer projectes de cooperació per evitar que la immigració sigui necessària. És una reflexió incontestable, però és una reflexió que es converteix, en boca de qui ha declarat que els immigrants ens porten degradació escolar i malalties, en una legitimació del discurs de restriccions en l’acollida i de fronteres tancades. El problema és als països d’origen, diu la presidenta, com si la política de cooperació del Consell, per ella tota sola, pogués redreçar el desequilbri Nord-Sud, i com si aquest plantejament correcte pogués aportar alguna solució ràpida que tallàs d’avui per demà el flux imparable dels que fugen de la misèria. Us ajudam una mica, però no vengueu per ca nostra, és el resum exacte de la visita de la presidenta del Consell al Marroc.

Orient Mitjà és l'epicentre de la fractura entre Occident i el món islàmic. El nou govern de Hamas a Palestina, i el nou govern que haurà d'encapçalar Ehud Olmert a Israel configuren un nou escenari. Lola Bañón (periodista, professora de periodisme a la Universitat de València, autora de l'esplèndid llibre "Palestinos", i gran coneixedora del món de la ciutadania dissident israeliana) en parlarà dilluns 3, a les 20h, al Centre Cultural "Sa Nostra" de Palma. Conferència altament recomanable.

Heu seguit, supòs, la denúncia feta per l'Associació d'Artistes Visuals de les Illes Balears respecte de la política d'adquisicions d'obres d'art per a obres públiques que fa el Govern Matas. És a dir, les escultures que proliferen per les rotondes com si fossin bolets. Contaminació visual, han dit els artistes.

Les denúncies parlen de manca de criteri, arbitrarietat, manca de transparència.

De tota la història, vull destacar l'episodi de l'artista pollencina Susy Gómez, que es va negar a vendre una obra seva perquè fos situada a la rotonda d'un polígon.  Una rotonda com a espai de contemplació no li interessava, va dir, i li lloam el gust. Doncs bé: el Director General de Carreteres del Govern, a qui els artistes apunten com el manejador principal de la compra d'escultures de rotondes, no va tenir altra reacció que dedicar a Susy Gómez un escrit insultant, al diari en què exerceix de crític d'art.

En desgreuge, oferim a la vostra contemplació un dibuix en tempera sobre paper i una fotografia, totes dues obra de la polifacètica Susy. Com a mínim, lluiran més aquí que en una rotonda d'un polígon.

Les imatges procedeixen de la web de la galeria Toni Tàpies.