miquel àngel llauger

A la seva inefable columna, en Miquel Segura escrivia, dilluns passat, sobre una concentració antimonàrquica esdevinguda a Sa Pobla dies abans. I escrivia: "...  vistas las fotografías publicadas en la prensa, juraría que por ahí andaba el diputado Llauger..."

Idò, vés per on, juraries en fals: mentre tenia lloc aquesta concentració, dijous dia 12 a les 18h, jo era a l'aeroport del Prat del Llobregat, arribat de Palma i en trànsit cap a Bilbao.

De la meva imaginària presència, que en Segura juraria, a la concentració de Sa Pobla, se'n segueix, com a conclusió extraordinària, la incongruència de ser republicà ocupant un escó en un parlament autonòmic gràcies a una constitució espanyola que consagra la monarquia (tot això, amb profusió de majúscules, a la prosa d'en Segura).

Falsa la base factual, i sofístic l'argument: rigor periodístic, se'n diu. Afegit a mania persecutòria, en aquest cas.

Ja tendrem temps de perfilar la qüestió, durant els propers dies, però vagi per endavant el titular, per fer ambient: a les generals alguns hi volem anar en Bloc.

I, d'altra banda, no acabam de veure possible anar-hi amb els que fa tres dies que governaven amb el PP i que ja s'estan començant a posar el fre (heu llegit les informacions sobre les seves reticències a una llei de mesures territorials amb contingut proteccionista?) a les possibilitats de fer algunes coses interesants. 

(publicat al Diari de Balears)

Acusau-nos d'estar aferrats a les cadires, si voleu: us reconeixerem que des de divendres passat les trobam més incòmodes. Acusau-nos de no tenir principis, si us agrada aquest recurs fàcil, i us respondrem que res no ens preocupa més que ser fidels als nostres compromisos, i, també, que l'ètica dels principis necessita el complement de l'ètica de les conseqüències. Però no ens acuseu de no donar la cara. Abans de divendres, divendres mateix i després de divendres, ens hem manifestat tots: en Biel, n'Eberhard, na Nanda, en Joan, na Fina, l'altre Biel, en Toni, jo mateix. Per si hi havia dubtes, jo hi torn.

Divendres passat els del Bloc no teníem el cor xapat: el teníem, tot ell, atacat d'un infart de frustració i de desencís. Cap ambigüitat: hem mantingut la mateixa posició, abans i després de les eleccions, i la mantenim abans i després de la decisió. Son Espases és la pitjor ubicació per al nou hospital de referència. Ho és per motius que tenen a veure amb la configuració urbana de Pama, amb la informació privilegiada que circula als sopars, amb les dificultats d'accés, amb la protecció de l'entorn de La Real. I ho és sobretot pel valor que havia adquirit com a emblema dels que surten al carrer a cridar que qui estima Mallorca no la destrueix.

Al president Antich, a qui retreiem la manca de visió política del que significa Son Espases, li hem d'agrair la lleialtat de deixar meridianament clar que el Bloc no comparteix la decisió ni en participa. Així i tot, la previsible esquerra que es flagel·la ha sortit en tromba a mossegar els que no sols no hem compartit la decisió sinó que hem dedicat hores i hores a oposar-nos-hi. Convé recordar l'obvietat: a qui s'han de demanar explicacions i certificats de coherència és als que han canviat de parer, no als que ens hem mantingut allà on érem.

El Bloc ha de justificar la seva permanència al Govern? El Bloc ha d'escoltar i  tenir en compte totes les opinions: totes tenen una considerable càrrega d'arguments i de motius. Al Bloc, per si algú en dubtava, ningú no pensa que la presència al govern s'ha de mantenir a qualsevol preu. El factor decisiu a l'hora de prendre una decisió difícil sempre és el mateix: el Bloc ha de fer el que respongui més al que espera d'ell el conjunt de la gent que hi confia com a factor de canvi. El Bloc deu obediència a milers de persones que volen més protecció de territori, més defensa de la llengua, més democràcia i més justícia social, i que el tenen com a referent polític: si el Bloc és més útil a aquesta gent, i respon més al que aquesta gent espera, ocupant seients del Consell de Govern, és allà on ha d'estar. I si és més útil fora del govern, doncs fora, només faltaria.

El passat mes de maig les urnes varen dictaminar que feia falta canvi. I, en una terra en què la qüestió territorial se situa al cor del debat polític i social, el canvi només pot voler dir canvi de política territorial. El disgust de divendres passat fa urgent tenir bones notícies en aquest terreny. Les necessita el Bloc, però sobretot les necessiten Mallorca i les Illes Balears. Ens hi afanyarem, segur, i posam les cadires al servei d'aquest objectiu. Ara bé: si en lloc d'arribar les alegries s'acumulen les frustracions, la situació esdevindrà de sostenibilitat més que problemàtica. Per a la presència del Bloc al govern, per descomptat, però també per al nostre futur com a país del qual en puguem estar orgullosos.

El PP segueix removent entusiàsticament la qüestió de la crema de fotos. Al darrer post ja m'hi he referit: ni crec que hi hagi delicte ni crec que hi hagi lloc per a tant de rebumbori ni m'agrada l'estètica de bruixeria de la crema d'imatges de persones.

En canvi, crec en la barra lliure per riure-se'n de tot i ho subvencionaria com a contribució a la salut mental de la població. Ho dic perquè el PP ara també treu una història d'un espectacle patrocinat el Consell en què es fa befa de la monarquia: em sap greu haver-m'ho perdut.

L'humor, aquest antídot contra la intolerància, aquest enemic de la barbàrie.

Cremar fotos del rei: tres apunts.

Primer: cremar fotos del rei ha de ser un delicte? La resposta no pot ser més senzilla: si cremar fotos de qualsevol altre ciutadà o ciutadana ho és, ho ha de ser, faltaria més. Si no, no. Faltaria més.

Segon: qui guanya i qui perd de l'estratègia boja de fer un gran ressò mediàtic de la crema de fotos i de posar fiscals i policies darrere els piròmans? El rei, teòricament protegit, perd: la resposta policial i l'aldarull provoca la multiplicació de les cremes. Els que volen presentar Catalunya i els nacionalismes com a reencarnació de Satanàs guanyen. Fixau-vos en aquest detall: les cremes de fotos s'estan repetint, aquests dies, per tot l'Estat, però els mitjans segueixen molt més interessats en una foto cremada a Lleida o a Girona que en una cremada a Madrid o a Gijón.

Tercer: als republicans ens toca aplaudir la crema de les fotos del rei? La crema d'una imatge d'una persona és un acte d'una intensa violència simbòlica. Jo podria aplaudir l'opositor birmà que es juga la vida per cremar l'efígie del dictador Than Shwe. El jove que crema la foto del rei d'Espanya no em fa l'efecte que tingui un excés de matèria grisa al cervell.

Tot segueix un guió més que previsible: Antich pronuncia la sentència de Son Espases, i els blogs i les webs es carreguen de mossegades contra el Bloc.

L'esquerra que es flagel·la és un clàssic. La compulsió de carregar contra els que no han pres aquesta decisió, s'hi han oposat, se'n senten decebuts i han deixat meridianament clar que no és la seva, un reflex condicionat dels de Pavlov.

Comprenem, i compartim plenament, la frustració de molts. I pensam que els que s'han deixat la pell en la lluita contra el disbarat de Son Espases saben on ha estat el Bloc.

De tots els que ens escridassen les acusacions de traïció i cinisme i complicitat, seria bo saber quants n'hi ha que han estat a més mobilitzacios contra Son Espases que la gent del Bloc.

Repetesc: salut i força al Bloc.

Antich tria Son Espases.

"Que gane el quiero la guerra del puedo", diu la cançó de Sabina. Al PSOE ha perdut el quiero, i la derrota se n'ha duit un bon carregament de credibilitat política i de confiança entre els partits de la coalició.

I el Bloc? Decebuts, amb la mirada trista sobre un país sotmès a l'envestida de la urbanització incontrolada, empipats amb la manca de determinació i de lucidesa dels que podien haver-nos regalat un un triomf amb l'emblema de Son Espases.

Tranquils i satisfets, al mateix temps, per la nostra actuació. Ens hem mantingut allà mateix abans i després de les eleccions, i ens hi mantindrem abans i després de la decisió del president Antich: Son Espases és la pitjor ubicació per al nou hospital de referència.

No hem permès que Son Espases afectàs a la unitat del Bloc ni dels partits que el conformen. No deixem ara que se'ns demanin certificats de coherència per una decisió que no és la nostra. Aquest calze no ens l'hem de beure nosaltres.

Salut i força per al Bloc.

L'horror, l'horror, mormola Marlon Brando, translació cinematogràfica de Kurtz, l'inquietant personatge d'El cor de les tenebres de Conrad. L'horror extrem de Conrad/Coppola és selvàtic: l'home retornat a l'estat de barbàrie.

Solahutte és una forma més perfecta de l'horror: rostres somrients, gent que canta, escenes de descans civilitzat... al costat de les cambres de gas i els forns crematoris.

Solahutte és una mena d'hotel de muntanya, al costat d'Auschwitz, on els oficials nazis descansaven del seu quefer genocida.

Tal com reflecteixen els mitjans, el Bloc ha registrat una iniciativa parlamentària instant al Govern a la creació del Memorial Democràtic, un organisme d'impuls i de coordinació de les polítiques públiques de recuperació de la memòria democràtica.

Algunes preguntes i respostes, a títol personal.

Per què ara? En castellà diuen más vale tarde que nunca: és veritat que s'hauria d'haver fet abans. Ara, en qualsevol cas, ja no hi ha excuses. Tenim un deute contret, com a país, amb les persones que varen lluitar per la llibertat durant la Segona República, la Guerra Civil i el franquisme.

Què podrà fer? Recuperar la memòria democràtica amb coses com: elaboració d'un cens de víctimes de la Guerra Civil i la repressió franquista, investigació i identificació de persones desaparegudes, recopilació de testimonis orals, publicacions, jornades d'estudis, actes de reconeixement als que varen defensar la democràcia, entre d'altres.

A què podrà col·laborar? Algunes coses ultrapassen el que es pot fer des de l'àmbit autonòmic. Anul·lar els judicis del franquisme o indemnitzar les víctimes de la repressió correspon a altres àmbits. En tasques com aquestes, però, el Memorial podrà fer una important feina d'acompanyament i suport per a les víctimes i els seus familiars.

Reconeixerà totes les víctimes? Cal una distinció: totes les víctimes mereixen el record i l'esforç de la preservació de la memòria. Al mateix temps, una política pública de recuperació de la memòria no pot deixar de saber qui va defensar la legalitat democràtica del moment, i qui va ser fidel al valor de la llibertat que ha de ser el fonament de la nostra convivència actual. 

Diuen les notícies que els mossos d'esquadra han retirat un artefacte col·locat a la seu d'ICV del districte barceloní de Sant Andreu. No és la primera agressió que rep ICV a les darreres setmanes: el passat 21 de setembre, aquesta mateixa seu va patir un atac que pretenia denunciar la detenció d'un dels arrestats per la crema de fotos del rei. S'hi va cremar una bandera espanyola i es varen fer pintades contra la monarquia.

Posar un explosiu en una seu d'ICV és la millor manera d'atacar la bandera i la monarquia espanyoles? Hi ha individus en què la quantitat de neurones és inversament proporcional al fervor nacional. La seva curtor no és el pitjor, perquè qui col·loca un artefacte explosiu, per petit que sigui, sap (hauria de saber, almenys) que s'arrisca: un mal rebot, algú que passava...

Als estimats companys d'ICV, l'esquerra verda i intel·ligent, una abraçada de solidaritat.