Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Els antievangelis jueus, una guerra d'hist˛ries

mllauger | 09 Maig, 2017 15:19

(publicat a l'AraBalears, 29/4/17)

Potser l’espectacular èxit històric del cristianisme s’explica sobretot pel triomf dels seus relats, singularment el del naixement de Jesús i el de la seva mort i resurrecció. Una bona manera d’atacar la religió imperant, per tant, podria ser fer córrer versions alternatives d’aquestes històries. Manuel Forcano, responsable de l’edició i de la traducció (de l’hebreu i de l’arameu) del volum Els antievangelis jueus, explica que això és exactament el que varen fer els jueus davant la persecució a què eren sotmesos per part dels cristians. Aquestes biografies no autoritzades, per dir-ho en termes moderns, van circular des dels primers segles de la nostra era i varen ser molt rellevants a l’Edat Mitjana. Resulta comprensible que l’Església les consideràs una blasfèmia i les perseguís amb les formes colèriques que li coneixem. Jesús hi és presentat com el fill d’una relació il·lícita de Maria amb un veí, i la seva mort és ni més ni menys que el càstig que es mereixia per impostor. També resulten espectaculars, i no els desvelaré, els tombs que fan els papers històrics de Judes, Sant Pau o Sant Pere.

El tast que ens ofereix Forcano és de lectura del tot recomanable per als interessats a conèixer la història de les religions, i ho és també per als degustadors de bons i vells relats. ¿Sabíeu que Jesús va fer servir un engany digne d’Ulisses per robar del Temple el Nom Explícit (l’impronunciable nom sagrat que formen les quatre consonants YHWH) i poder així fer trucs de taumaturg de fira i ensarronar les masses dels incauts? Els segles i l’evolució de les mentalitats han desgastat el poder corrosiu d’aquests antievangelis, que, esperem, no enviaran ningú a la foguera. Ens segueix sorprenent, però, l’enginy meravellós amb què alguns jueus es van dedicar a una secreta guerra d’històries.

 

La gratitud salvatge d'Edward Hirsch

mllauger | 01 Maig, 2017 00:15

(publicat a l'AraBalears,15/4/17)

En la vida del lector de poesia hi ha un moment incomparable: el del descobriment d’un poeta nou. No em referesc al simple fet de llegir algú per primera vegada, sinó a la sorpresa feliç que un nom fins ara desconegut o poc conegut s’enfili de cop al Parnàs dels elegits. M’ha succeït amb Edward Hirsch, nascut a Chicago el 1950, de qui Edicions de 1984 acaba de publicar l’antologia Història parcial de la meva estupidesa i altres poemes. La traducció, modèlica, és d’Ernest Farrés i Gemma Gorga. Són una quarantena de poemes magnífics, una dotzena dels quals han merescut la marca a llapis a l’índex amb què m’agrada senyalar les peces inoblidables.

Vaig arribar al llibre gràcies a una recomanació d’un bon amic que estimava i que admira Bartomeu Fiol. Ve a tomb dir-ho, perquè la referència a Fiol em va bé per parlar de Hirsch: comparteixen una manera heterodoxa, diguem que d’exiliat als paisatges urbans de carrers solitaris i cantonades cegues, de ser homes de temperament religiós. Allunyats de dogmatismes i certeses, naturalment. Si al nostre Fiol la nota predominant era el desfici, Hirsch aconsegueix de tant en tant aquell instant d’epifania que li fa sentir una “gratitud salvatge”, per dir-ho amb el títol d’un dels millors poemes del llibre. Aquell esbalaïment de poder anunciar “la notícia simple i sorprenent / que som aquí, / sí, que encara som aquí”. Dos detalls per completar aquestes pinzellades que miren de retratar-lo: té un poema a Simone Weil i un altre al record del padrí que feia i mussitava poemes en jiddisch.

Vull acabar amb un altre paral·lelisme mallorquí. El poema Green figs és una lloa a una figuera, un arbre solitari i lliure que creix sobre terreny arenós, un arbre humil que el vent no pot abatre, un arbre que és capaç d’extreure de les roques la mel del seu fruit. Sí: a la poesia nord-americana d’ara mateix trobam una mena d’El pi de Formentor.

 

El Shakespeare de Desclot

mllauger | 24 Abril, 2017 14:41

(publicat a l'AraBalears, 8/4/17)

L’illa més bella de la literatura universal es troba en algun punt entre Tunis, Nàpols i la imaginació portentosa de William Shakespeare. És l’illa on Pròspero fa i desfà, mag i senyor absolut de les forces de la naturalesa. L’ajuda el fidelíssim Ariel, esperit de l’aire. Miranda, filla de Pròspero, viu a l’illa des dels tres anys, i amb prou feines té records boirosos de criatures humanes que no siguin el seu pare i el deforme Caliban, fill de la bruixa Sícorax. Per a Pròspero i Ariel, el pas del vaixell del rei de Nàpols és l’ocasió perfecta per muntar la tramoia d’una tempesta que arrossegarà a l’illa un reguitzell de reis, ducs, conspiradors, soldats, mariners i bufons. Quan Miranda, després de peripècies diverses, veu tot aquell tragí de gent, reacciona igual que reaccionaríem nosaltres davant una aparició sobrenatural. “Meravella de les meravelles”, exclama, “un bell nou món”. A brave new world. És un instant de literatura suprema. Una trama que transcorre amb aires d’embruix porta a aquesta afirmació de la humanitat de carn i ossos com el més fascinant dels espectacles. Pròspero i Shakespeare, dos genis.

La tempesta és una de les cinc peces de Shakespeare que formen el volum 'Tria d’obres', amb traduccions de Miquel Desclot i publicat per Proa. Les altres són Romeu i Julieta, Com us plagui, Otel·lo i Macbeth. Ni una sola coincidència amb el volum Versions a peu d’obra, de traduccions de Joan Sellent, que us comentava fa uns mesos. Hi ha més d’una semblança entre els dos llibres: traduccions fetes per a l’escena, traduccions en vers, traduccions esplèndides. El conjunt de totes dues constitueix una perfecta antologia shakesperiana. L’editorial Adesiara, a més, ja ens porta la reedició de les versions de Gerard Vergés dels sonets. Tot plegat, un regal insuperable, una lliçó d’optimisme per als que no creuen en les capacitats del país d’oferir productes d’altíssima cultura i d’interès per a centenars o milers de lectors.

 

Pere Joan Martorell, catedrÓtic de blasfŔmia

mllauger | 06 Abril, 2017 21:39

(publicat a l'AraBalears, 1/4/17)

En una facultat de Teologia hi hauria d’haver una càtedra de blasfèmia i el titular, si fos possible, hauria de ser el Dimoni mateix. Ho va escriure Antonio Machado, que també va dir que els únics pobles que no flastomen són els pobles de descreguts. La lectura de Mitologia, el darrer recull de poemes de Pere Joan Martorell, publicat per Lleonard Muntaner, m’ha recordat aquestes paraules del savi de Sevilla, Soria i Cotllliure. La primera estrofa del primer poema ja parla d’“un voler obscè, profund, d’obrir sepulcres / i profanar carners durant la nit”. Les paraules i expressions del camp semàntic de la profanació i la blasfèmia van reapareixent al llarg de la trentena llarga de poemes, al costat de les lligades a la fosca, la nit, els cossos i el vi. Transitam per una nit “plena de vells licors i danses fosques”. Som a l’univers d’un frenesí que és alhora satànic i dionisíac.

Les paraules de Machado són més que una observació enginyosa: són les d’algú que sospita que el profanador i el místic tenen ànimes bessones. Cadascú a la seva manera, són entusiastes. Potser és per aquí per on hem d’anar a cercar el sentit del títol, que no ens hauria d’enganyar. Als nous poemes de Pere Joan Martorell hi trobam de tant en tant un Neptú o un Apol·lo, però no és un aplec culturalista ni carregat d’escenografia olímpica. L’autor sembla cercar més aviat el bessó mateix del mite, o una manera de veure’l: la llum fosca dels impulsos primers. Mitologia recrea històries d’amor i de viatges en què el poeta ha vist refulgir aquesta claror primigènia. Amb el darrer poema, Pere Joan Marorell s’endinsa per un terreny perillós, en aquests temps en què hi ha fiscals que es dediquen a perseguir ofenses als sentiments religiosos: és un cant al vi construït sobre el canemàs que forma el fraseig del parenostre: “Vi nostre que ets com la mel, / sigui veremat el teu fruit; / vingui a nosaltres el teu nèctar...”. Un poema de catedràtic de blasfèmia.

 

Walking on Words: les paraules i la terra

mllauger | 02 Abril, 2017 22:08


L’escriptora francesa Maylis de Kerangal, en un llibre que us comentava no fa gaire, parla de les songlines dels australians. Els australians vol dir, aquí, els que vivien a Austràlia abans que hi arribassin els europeus, o els seus descendents. I les songlines són les rutes que havien seguit els ancestres mítics i que després es van fer cançó. Ser membre de la comunitat volia dir saber-se les cançons que anaven dient el camí, puig a puig, rierol a rierol, font a font. “Pertànyer al clan és cantar el seu paisatge”, diu Kerangal. La terra es feia música i lletra, i hi havia cançons que permetien recórrer sense perdre’s vastíssimes distàncies a través del desert.

No sé si hi ha res, en la nostra cultura popular, que s’hi assembli, però sí que diria que la nostra tradició literària pot ser vista, o evocada, com una col·lecció de belles songlines. Crear rutes amb paraules vinculades al territori: d’això tracta el projecte Walking on Words. Mallorca literària, posat en marxa i desenvolupat per la Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga, Pare Ginard i Blai Bonet. Bona feina de l’equip dirigit per Carme Castells.

A partir de la famosa frase de Gertrude Stein segons la qual Mallorca és un paradís per a qui pugui suportar-lo, Walking on Words ofereix, de moment, set “rutes pel Paradís”. Aquestes són les songlines, que es poden fer amb un guia, amb una aplicació de mòbil o amb un llibre: la Palma de Rosselló-Pòrcel i Alcover (i de molts més), la Valldemossa-Deià de Llull i Graves, el Raiguer-Tramuntana de Villalonga i Porcel, la Tramuntana Nord de Costa i Llobera i Agatha Christie, el Migjorn de Blai Bonet i Damià Huguet, el Llevant de Miquel Àngel Riera i Salvador Galmés i un Pla de Mallorca curull de cultura popular. Saber-se aquests camins fets de paraules és conèixer l’ànima del país. Les paraules també es lliguen a la terra com en la nit les flames a la fosca.

 

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 ... 123 124 125  SegŘent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS