Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Poemes d'un illòman

mllauger | 30 Maig, 2017 15:13

(publicat a l'AraBalears, 20/5/17)

Molt al començament de Banderes dins la mar, el nou llibre de poemes de Josep Lluís Aguiló, hi ha una citació de Lawrence Durrell. És precisament en un dels dels llibres d’illes de Durrell que vaig llegir que la islomania, per fer servir el terme llatí, figura en una llista de malalties rares encara no classificades per la ciència. Els que la pateixen són els descendents dels atlàntids, els habitants de la vella Atlàntida, i el seu amor per les illes no és altra cosa que l’enyorança de la seva illa submergida. Al pròleg al seu volum Les illes, Josep Pla es declara afectat per la malaltia, i fa servir el terme català: illòman. Amb aquest llibre, Josep Lluís Aguiló se situa en la il·lustre nissaga dels illòmans: Banderes dins la mar podria ser descrit com un tractat en vers sobre les illes i els homes que hi viuen.

Els lectors de Monstres i de Llunari ja coneixen la peculiar fesomia de la poesia d’Aguiló: una dicció clara i una tirada als tons fantàstics, mitològics i èpics que no és habitual entre els poetes. Si aquest element diguem-ne novel·lesc funciona és perquè no hi ha cartró-pedra sinó utilització de la imaginació per parlar de la incertesa del destí o de les opcions a què ens enfronta la vida. Les illes, com els monstres i com les llunes, serveixen de metàfores per a moltes coses. Amb aquest nou llibre, Aguiló és fidel al seu món: els fantàstics ambaixadors fantasmals d’un dels poemes recorden molt als no menys remarcables guardians de la frontera d’un poema de Llunari. També hi trobam novetats, com la aquesta reflexió en vers entorn a l’illenc i als seus trets més mundanals (la seva relació amb l’autoritat de fora de l’illa, la seva manera de comunicar-se o de negociar, etc.) o com una major utilització d’un altre recurs poc freqüent entre els poetes: l’humor. Com els anteriors, serà un llibre amb un recorregut llarg; se’l mereix.

 

Pere Antoni Pons, poeta deu anys després

mllauger | 23 Maig, 2017 15:45

(publicat a l'AraBalears, 13/5/17)

D’ençà que Pere Antoni Pons va publicar Fervor tan fosc, el seu darrer recull de poemes, havia transcorregut una dècada. De llavors ençà, ha publicat tres novel·les i ha fet una feina ingent com a crític, periodista cultural i autor de llibres d’entrevistes. Tot feia pensar en el cas conegut de l’escriptor que, passats els trenta, deixa els versos aparcats a l’etapa de joventut. Aquells a qui la passió per la realitat no deixa temps per a la lírica. Ara, però, ens sorprèn amb Aquí, on passa tot, guanyador del premi Ciutat de València de Poesia i publicat per Bromera.

És una bona notícia per a la nostra literatura, i ho és perquè Pere Antoni Pons porta a la poesia, en el seu retorn, tot el bagatge d’un home de lletres que toca moltes tecles i que té un ventall d’inquietuds amplíssim. No fa poesia per lliurar-se a l’intimisme que la prosa no li permet: hi deixa entrar la seva mirada reflexiva sobre el món i sobre la matèria humana. És poesia discursiva, però no ho és sempre. És poesia de la intel·ligència: els poemes aforístics són sorpreses molt agradables. És, en molts de casos, poesia narrativa, i potser la capacitat de fer un tomb sorprenent a una història amb els darrers versos dóna algunes de les millors peces del llibre (‘Una noia, a Munic’). És poesia que vol parlar “de tota una generació”, però alhora testimoni d’un personalíssim trànsit pels anys: deixar enrere el fulgor de la joventut i entrar en una altra etapa que no renuncia a la intensitat però la vol diferent. I és poesia que s’ajusta a allò que deia Ferrater que l’objectiu del gènere és “el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva del llenguatge”: en aquest sentit, els poemes de tema familiar (‘Panteó dels herois caiguts’ i ‘Culminant’) també puntuen alt. És un retorn sense escarafalls, d’escriptor que intuïm que continuarà fent prosa però continuarà tenint al costat aquest espai literari on explicar-se “només amb declaracions d’amor i ràbia, / perquè no i perquè sí”.

 

 

Joan Perelló, el color del crepuscle

mllauger | 14 Maig, 2017 22:25

(publicat a l'AraBalears, 6/5/17)

Vull escriure sobre Abecedari de crepuscles, el recull de cinquanta-cinc poemes en què Joan Perelló ha sintetitzat la seva trajectòria, i ho faré parlant primer de dos pintors: Antoni Tàpies i Mark Rothko. No sé si el poeta li plaurà, però a mi em serveix. El català i el nord-americà d’origen letó coincideixen a afirmar que la seva tasca pictòrica és una recerca espiritual. Tots dos fan quadres d’una nuesa extrema però que identificam al primer cop d’ull. Semblen anar a l’encalç de la textura d’alguna cosa que no es pot traduir a paraules sense que es desvituï. No necessiten anar fent provatures, sinó aprofundir en el seu camí. Joan Perelló, diria, també prescindeix de l’anècdota i fa poemes que tracten de crear la textura d’alguna cosa que també és mala de definir però a la qual apunten els seus substantius més recurrents: silenci, crepuscle, desert, fosca, penombra. Els títols dels seus dos darrers reculls, L’atles deshabitat i El mapa de l’infinit, també són intents de dibuixar amb paraules aquest territori, o aquesta tonalitat entre grisa i fosca, que el poeta no ha deixat de perseguir.

Abedecari de crepuscles, autoantologia, resumeix una biografia literària singular: singular pel parèntesi de vint-i-dos anys entre una primera etapa de joventut i l’etapa posterior de maduresa, i singular pel seu traç tan personal. A Carasses, el llibre de 1997 amb què Joan Perelló reprèn la tasca poètica, cada poema és una sola línia, no tant una revelació rutilant com un fragment una mica trobat a l’atzar: un fil de l’entramat d’aquell silenci. Un llibre mal d’oblidar. En altres reculls (Inventari d’omissions i La casa del vespre) fa servir el poema en prosa, una forma que diria que s’adiu especialment bé al temperament poètic de Perelló, i es fa encara més abstracte i depurat. El conjunt del llibre que ara publica certifica que és un dels nostres poetes que compten de veritat.

 

Els antievangelis jueus, una guerra d'històries

mllauger | 09 Maig, 2017 15:19

(publicat a l'AraBalears, 29/4/17)

Potser l’espectacular èxit històric del cristianisme s’explica sobretot pel triomf dels seus relats, singularment el del naixement de Jesús i el de la seva mort i resurrecció. Una bona manera d’atacar la religió imperant, per tant, podria ser fer córrer versions alternatives d’aquestes històries. Manuel Forcano, responsable de l’edició i de la traducció (de l’hebreu i de l’arameu) del volum Els antievangelis jueus, explica que això és exactament el que varen fer els jueus davant la persecució a què eren sotmesos per part dels cristians. Aquestes biografies no autoritzades, per dir-ho en termes moderns, van circular des dels primers segles de la nostra era i varen ser molt rellevants a l’Edat Mitjana. Resulta comprensible que l’Església les consideràs una blasfèmia i les perseguís amb les formes colèriques que li coneixem. Jesús hi és presentat com el fill d’una relació il·lícita de Maria amb un veí, i la seva mort és ni més ni menys que el càstig que es mereixia per impostor. També resulten espectaculars, i no els desvelaré, els tombs que fan els papers històrics de Judes, Sant Pau o Sant Pere.

El tast que ens ofereix Forcano és de lectura del tot recomanable per als interessats a conèixer la història de les religions, i ho és també per als degustadors de bons i vells relats. ¿Sabíeu que Jesús va fer servir un engany digne d’Ulisses per robar del Temple el Nom Explícit (l’impronunciable nom sagrat que formen les quatre consonants YHWH) i poder així fer trucs de taumaturg de fira i ensarronar les masses dels incauts? Els segles i l’evolució de les mentalitats han desgastat el poder corrosiu d’aquests antievangelis, que, esperem, no enviaran ningú a la foguera. Ens segueix sorprenent, però, l’enginy meravellós amb què alguns jueus es van dedicar a una secreta guerra d’històries.

 

La gratitud salvatge d'Edward Hirsch

mllauger | 01 Maig, 2017 00:15

(publicat a l'AraBalears,15/4/17)

En la vida del lector de poesia hi ha un moment incomparable: el del descobriment d’un poeta nou. No em referesc al simple fet de llegir algú per primera vegada, sinó a la sorpresa feliç que un nom fins ara desconegut o poc conegut s’enfili de cop al Parnàs dels elegits. M’ha succeït amb Edward Hirsch, nascut a Chicago el 1950, de qui Edicions de 1984 acaba de publicar l’antologia Història parcial de la meva estupidesa i altres poemes. La traducció, modèlica, és d’Ernest Farrés i Gemma Gorga. Són una quarantena de poemes magnífics, una dotzena dels quals han merescut la marca a llapis a l’índex amb què m’agrada senyalar les peces inoblidables.

Vaig arribar al llibre gràcies a una recomanació d’un bon amic que estimava i que admira Bartomeu Fiol. Ve a tomb dir-ho, perquè la referència a Fiol em va bé per parlar de Hirsch: comparteixen una manera heterodoxa, diguem que d’exiliat als paisatges urbans de carrers solitaris i cantonades cegues, de ser homes de temperament religiós. Allunyats de dogmatismes i certeses, naturalment. Si al nostre Fiol la nota predominant era el desfici, Hirsch aconsegueix de tant en tant aquell instant d’epifania que li fa sentir una “gratitud salvatge”, per dir-ho amb el títol d’un dels millors poemes del llibre. Aquell esbalaïment de poder anunciar “la notícia simple i sorprenent / que som aquí, / sí, que encara som aquí”. Dos detalls per completar aquestes pinzellades que miren de retratar-lo: té un poema a Simone Weil i un altre al record del padrí que feia i mussitava poemes en jiddisch.

Vull acabar amb un altre paral·lelisme mallorquí. El poema Green figs és una lloa a una figuera, un arbre solitari i lliure que creix sobre terreny arenós, un arbre humil que el vent no pot abatre, un arbre que és capaç d’extreure de les roques la mel del seu fruit. Sí: a la poesia nord-americana d’ara mateix trobam una mena d’El pi de Formentor.

 

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 ... 124 125 126  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS