Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Els Reis de Maribel Servera

mllauger | 18 Gener, 2017 21:20

 
(publicat a l'AraBalears, 14/1/17)

 

La passada nit de Reis, Maribel Servera, que tots sabeu que és una glosadora molt bona, va publicar aquests versos al seu mur de Facebook:

 

Sabates arrenglerades

amb cura al peu de l'ampit.

Ulls que tresquen dins la nit

per descobrir les petjades.

Alegries desfermades

en trobar els regals a dins.

I sentiments clandestins

de retorn a la infantesa.

I l'absoluta certesa

que els nostres Reis són els nins.

 

No som un expert en la qüestió, però crec que difícilment en podem dir una glosa en sentit estricte: ni per la forma de transmissió (escrita, no oral), ni per la llengua que fa servir (amb trets com l’article literari) ni pel temps de composició (que podem suposar ràpid, però que és difícil creure que sigui el de la improvisació, que Servera també domina).

Existeix, ja ho sé, l’etiqueta “glosa escrita”, però diria que és una casella que a “Reis” (el títol de la composició que acabau de llegir) li queda petita. Perquè el que he escrit abans no és cap crítica ni cap denúncia d’un frau: és la constatació que Maribel Servera, com Mateu Xurí, ens ofereix sovint peces que trenquen del tot les fronteres, per si encara en quedaven, entre poesia popular i poesia “culta”. La forma estròfica hi ajuda: Jorge Guillén, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Llorenç Moyà, entre d’altres, han fet dècimes que tothom entén que són poesia “culta”. Però això tampoc no explica el que volia dir.

El que volia dir és que Maribel Servera i d’altres passegen el títol de “glosadors” però mereixen el de “poetes”, i no precisament dels més fluixos dels que ara fan versos en aquest país nostre. Que hi hagin arribat per un altre camí no té importància. La prova la teniu en la dècima amb què començava aquest escrit: un objecte artístic creat amb paraules ben disposades que provoca en el lector un estremiment. És a dir, un poema. Tornau a llegir-lo i fixau-vos en la descàrrega d’emoció dels dos darrers versos: un poema dels bons.   

 

Cap diferŔncia (un altre Silverstein)

mllauger | 15 Gener, 2017 08:53

 

 

Un altre Silverstein, aquesta vegada en versió un pèl més lliure

(a mi aquestes coses m’agraden, què voleu que us digui)

 

 

CAP DIFERÈNCIA

 

 

Petitó com un pèsol

o gros com un gegant,

és la mateixa mida

amb el llum apagat.

 

Pobre com una rata

o ric com un soldà,

val igual un que l’altre

amb el llum apagat.

 

Vermell, taronja o negre,

groc o blanc o morat,

fem la mateixa fila

amb el llum apagat.

 

Vol dir que la manera

que tot vagi rodat

és dir-li a Déu que apagui

el llum de tot plegat.

 

 

 

Shel Silverstein

 

versió mallauger

 


 

Superna

mllauger | 12 Gener, 2017 11:30

(publicat a l'AraBalears, 7/1/17)

La frase més famosa sobre la traducció de poesia és del poeta nord-americà Robert Frost i diu que la poesia és el que es perd en la traducció. A Paterson, la preciosa pel·lícula de Jim Jarmusch, un personatge asiàtic que sembla revestit de saviesa poètica diu que llegir poesia traduïda és com dutxar-se amb un impermeable posat. Els lectors de poesia entenem el que hi ha de veritat en aquestes frases, però seguim llegint poesia traduïda, volem més poesia traduïda i de vegades fins i tot creiem endevinar que la poesia pot ser el que queda, o el que reapareix, en la traducció.

Lluís Servera, poeta mallorquí que ha fet de ‘traduttore traditore’ de Giuseppe Ungaretti i d’altres, dirigeix des del 2012 anys Superna, una revista dedicada de manera exclusiva a la traducció de poesia. “Superna” és el nom d’una vall de Puigpunyent que Salvador Galmés recrea en una de les seves narracions. El mot també apareix al poema de Bartomeu Fiol, poeta dels topònims, ‘Tu que has paladejat Superna’.

Superna acaba d’arribar al número 8, una fita que la deu fer superar la longevitat mitjana de les revistes literàries. En aquests vuit números, han passat per les seves pàgines gent com Arthur Rimbaud, Boris Vian, John Donne, Óssip Mandelstam, Arquíloc, Marina Tsvetàieva, Czeslaw Milosz, Pierre Ronsard i Robert Graves. I molts d’altres amb noms que potser no us dirien res, perquè la revista sap combinar les estrelles del cànon amb poetes d’ara mateix que ens permet conèixer. La nòmina dels col·laboradors deu ser d’una quarantena i inclou alguns dels nostres millors traductors de poesia. Superna és un petit gran luxe. Petit per la modèstia però gran pel que ofereix als happy few. Una d’aquelles iniciatives que neixen de l’entusiasme d’un amador dels versos i que sobreviuen sense suport institucional, possiblement perquè ni tan sols l’han cercat. Una pedreta de les que fan paret de la bona.

 

Una pregunta zebra, de Shel Silverstein

mllauger | 06 Gener, 2017 08:12

 

 

Una pregunta zebra

 

Vaig preguntar a la zebra:
Ets negra amb ratlles blanques?
O ets blanca amb ratlles negres?
I la zebra em va preguntar:
Tu ets bo amb mals hàbits?
O ets dolent amb bons hàbits?
Ets sorollós amb estones tranquil·les?
O ets tranquil amb estones sorolloses?
Ets feliç amb alguns dies tristos?
O ets trist amb alguns dies feliços?
Ets endreçat i fas coses desgavellades?
O ets desgavellat i fas coses endreçades?
I així va seguir
i seguir i seguir i seguir.
No li preguntaré a una zebra
per les seves ratlles
mai més.

 

 

Shel Silverstein

 

traducció mallauger

 

 

La m˙sica del caragol de mar

mllauger | 04 Gener, 2017 18:47

(publicat a l'AraBalears, 31/12/16)

“Sabem com són les coses quan ningú se les mira?”. S’ho pregunta Antoni Marí als “Prolegòmens” del seu últim volum, El conflicte de les aparences. És una pregunta que ha ocupat molt els filòsofs, algun dels quals ha arribat a dir que res no existeix si no és percebut. “El problema filosòfic fonamental és: si un arbre cau al bosc i no hi ha ningú a prop per sentir-ho, com sabem que fa renou?”. Ho escriu Woody Allen a la seva peça teatral Déu. I recordem que la Colometa, la protagonista de La plaça del diamant, també sent el dubte desconcertant de si el caragol de mar que li agrada posar-se a l’orella segueix fent la seva música quan ningú no l’escolta. Les preocupacions dels filòsofs enllacen amb les intuïcions d’una noia de pocs estudis. I amb la ciència més avançada: sembla que la mecànica quàntica també afirma que el món no existeix fins que l’observam.

Antoni Marí fa servir aquest interrogant filosòfic per emmarcar i donar un cert fil argumental a un recull de textos de procedència i intenció diverses (articles de premsa, conferències, pròlegs) sobre qüestions vàries d’art, de literatura i d’història de la cultura. Marí té els recursos (la prosa, la sensibilitat, els coneixements) per treure’n un llibre que el bon degustador d’assaig, o d’alta divulgació, llegirà amb gust. Escriu sobre la construcció del “jo” des de l’Humanisme al Romanticisme passant per a Il·lustració, sobre el vincle que lliga l’espiritualitat luterana a l’individualisme modern, sobre el protagonisme del paisatge en un segle XIX que sacralitza la naturalesa, sobre el pas de les ruïnes romàntiques a les ruïnes de devastació de les grans guerres del s.XX, i sobre moltes més coses. No és fàcil resumir una miscel·lània. Potser el títol ja ens serveix: una història de com la realitat (el subjecte, Déu, la naturalesa, la mort, la guerra) ha adoptat, als ulls dels homes, aparences sempre canviants.

 

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 ... 120 121 122  SegŘent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS