Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Matvejević, Andrés i el pa

mllauger | 09 Març, 2017 21:29

(publicat a l'AraBalears, 25/02/17)

Per a nosaltres ja és un record que s’esvaeix: quan el pa queia a terra, els nostres padrins el besaven. O aquest altre: un pa que quedava capgirat damunt la taula era com un sacrilegi. Cap altre aliment té la seva densitat simbòlica i moral. “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”, va dir Déu a l’home en l’alba dels temps. És el pa esmentat a les tauletes d’argila de les primeres civilitzacions del Creixent Fèrtil. El que els antics egipcis enterraven amb els difunts. El pa de la Demèter grega, adorada als misteris d’Eleusis. El mannà del desert. El pa del Sant Sopar, naturalment. El del panem et circenses romà. El de les fabuloses disputes entre un cristianisme occidental que exigia sagraments amb pa àzim i un cristianisme oriental que feia servir el llevat. El de les fams medievals. El pain d’égalité de la Revolució Francesa. El pa dels mariners, que s’havia de rompre amb un martell. El dels presoners, el dels gitanos.

De tot això parla Nuestro pan de cada día (Acantilado), de Predrag Matvejević, professor i assagista nascut a Bòsnia i naturalitzat italià, que va morir el 2 de febrer passat. És difícil trobar llibres en què l’erudició, la llegibilitat i la mirada emotiva a l’animal humà es trenin de manera tan perfecta. És una fórmula semblant a la que acostuma a fer servir un altre professor i assagista: Ramón Andrés. El seu darrer volum (Pensar y no caer, també a Acantilado) s’obre amb un capítol que glossa el llibre de Matvejević. “Que una masa de harina pueda convertirse en una moral lo distingue del resto de los alimentos”, diu Andrés, que hi afegeix dades contemporànies: els tres milions de tones de pa que tira cada any la Unió Europea, o el bicarbonat de sodi, el carbonat de potasi, els hidroclorurs i els hidrocol·loides que ens enduim sota el braç quan sortim del forn. Un humanista de Mostar i un de Pamplona dibuixen, amb la història del pa, el rostre difícil de la humanitat.

 

Llorenç Moyà, obra de terrissa

mllauger | 06 Març, 2017 10:06

(publicat a l'AraBalears, 18/2/17)
 

Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella és l’autor d’Ocells i peixos, romanços vestits amb un esclat barroc de colors, prop de Lorca; de Flors sanctorum, repertori d’estampes de sants fetes amb mà d’orfebre; de Via Crucis, sonets de Setmana Santa de vestimenta gongorina i alè místic abrandat; de Polifem, un monòleg dramàtic en què la figura mitològica encarna l’angoixa del desamor i de la mortalitat; d’Hispània citerior, un pèplum de poesia civil; d’I tanmateix pallasso, unes cançons cristal·lines, d’aire popular, de penes d’amor. I de moltes coses més. Aquesta obra poètica vasta i diversa, menys coneguda i editada del que li pertoca, mereixia el que ara arriba: una àmplia antologia, ben presentada per Miquel Àngel Vidal. El volum també ofereix una mostra generosa dels seus versos inèdits, amb sorpreses tan agradables com Faules i antifaules, peces com d’un La Fontaine sorneguer, d’ara i aquí.

La lectura panoràmica de l’obra de Moyà que ens dóna aquest Poesia escollida deixa una pregunta: ¿hi ha un fil unitari, sota aquesta trajectòria que va de l’Escola Mallorquina a l’hermetisme barroc i al neopopularisme, del paisatgisme a l’amor dolgut, passant per la denúncia i per una religiositat de vegades profunda i de vegades juganera? Els darrers versos d’un sonet de Presidi major, un altre dels seus reculls imprescindibles, apunten a una resposta possible: “car sóc, Amor, tan obra de terrissa / que arribo a l’esperit sols per la carn”. Diria que la poesia de Moyà és una poesia de la carnalitat, d’amor al que ens entra pels ulls i per les orelles, al que oloram i al que tocam. Un cel de nacre i magrana a l’alba, una marededéu envoltada d’encens o una queixa d’amor, tot ateny la seva temperatura poètica per obra d’una mirada sensual al món. Podíem afegir que això fa que Moyà sigui més proper a Blai Bonet i a Miquel Àngel Riera del que ens pensàvem, però ja no serà avui que en parlem.

 

Vides babèliques

mllauger | 19 Febrer, 2017 21:12


(publicat a l'AraBalears, 11/2/17)

Elias Canetti conta, en les seves memòries monumentals (en tots els sentits), que va créixer en una casa on els avis parlaven el judeoespanyol, una llengua avui tristament en declivi, i que ell el va aprendre juntament amb l'anglès i el búlgar. Només més endavant va aprendre l'alemany, que va ser el seu instrument d'expressió literària. Pels carrers de Russe, actualment Bulgària, també aprenia algunes paraules de turc, armeni, grec i rus. És una infantesa babèlica, com la de Czesław Miłosz, poeta de llengua polonesa nascut al que ara és Lituània, que de petit sentia parlar el polonès, el lituà, el jiddisch i el rus, als quals després va anar afegint algunes llengües de les anomenades “internacionals”.

També és babèlica la vida de l'escriptor israelià Aharon Appelfeld, supervivent de l’Holocaust. Al llibre autobiogràfic Història d’una vida conta que la seva llengua materna és l’alemany, però que els seus padrins parlaven en jiddisch. D’infant, habitava a Bukovina, avui Ucraïna, on la majoria dels habitants eren rutens i el govern era romanès: també parlava el rutè i el romanès. Va passar bona part de la guerra entre pagesos ucraïnesos, i també va aprendre la seva llengua. Va arribar a Israel amb catorze anys, sense conèixer gairebé una paraula d’hebreu, a pesar de la qual cosa en va fer l’eina en què ha excel·lit com a novel·lista. Naturalment, també coneix l’anglès.

No podem creure que aquests entorns multilingües siguin paradisíacs: la Història ens desmentiria. Però la profusió de llengües dóna un incomparable gust de riquesa al relat d'aquestes infàncies. I tampoc no sembla afectar el desenvolupament intel·lectual: dos dels escriptors esmentats han viatjat a Suècia a recollir el Nobel, i Appelfeld encara hi és a temps. Ho volia recordar, ara que el Grup Popular a les Corts de València es dedica a piular que “l'espanyol i l'anglès projecten i integren, mentre que el valencià aïlla i tensiona”.

 

L'àngel de la història de Jordi Carrió

mllauger | 13 Febrer, 2017 20:39

(publicat a l'AraBalears, 4/2/17)

És una història coneguda: l’any 1921, Walter Benjamin va comprar un dibuix sobre paper que Paul Klee havia fet un any abans. El títol de la peça és Angelus Novus, i el filòsof la va dur amb ell, sempre que va poder, fins a la seva mort a Portbou. Era l’única pertinença valuosa que tenia. Benjamin s’hi va inspirar per escriure el seu passatge potser més famós, aquell que parla de l’àngel de la història, que vola cap enrere amb la mirada fixa, espaordida, en un munt de runes que s’amunteguen cap al cel. “Aquesta tempesta és allò que anomenam progrés”. De Klee, Benjamin i l’àngel, per als interessats, n’ha escrit amb autoritat Gershom Scholem.

Quan Jordi Carrió, poeta barceloní, va veure la desafortunada actuació que Adif, empresa estatal d’infraestructures ferroviàries, va fer a l’estació de Portbou, hi va percebre una profanació que confirmava la idea de Benjamin que la història no és més que una successió infeliç. Amb aquest punt de partida, Carrió basteix una poderosa lectura poètica de la història d’Europa, que és també una reflexió sobre el destí individual en un món de tenebres. Ens ho ofereix en el volum L’estació de Portbou. El diàleg entre els poemes i les belles fotografies en blanc i negre de Manel Esclusa fa d’aquest llibre de Curbet Edicions un objecte d’art.

La mirada horroritzada de l’'Angelus Novus' de Jordi Carrió no s’atura al nazisme ni al franquisme. L’Europa que avui deixa morir milers de persones a les seves fronteres continua essent “un continent de portes desencaixades i panys rovellats”, un continent “de multituds abocades a l’oblit sense permís per estendre els braços i oferir les mans”. O, com diu un altre poema de contundència singular, “un continent que té gastades totes les mentides”. Un filòsof d’arrels jueves que fugia de la França ocupada i que va topar amb la policia franquista ens interpel·la: “Walter Benjamin no respon. / Walter Benjamin és qui pregunta”.

 

 

 
 

 

Carner

mllauger | 06 Febrer, 2017 21:34

(publicat a l'AraBalears, 28/1/17)

Josep Carner és el cim de la poesia catalana. Com que tinc poc espai, no oferiré altre argument que el pur goig de llegir-lo. Alguna vegada s’ha fet servir el sintagma “alegria estètica”. És ben bé això: llegir Carner fa que es disparin els neurotransmissors de la felicitat. Per aquest motiu la publicació del primer volum de les seves obres completes és un esdeveniment editorial de primer ordre, i ho és encara més una vegada vists el rigor i l’exhaustivitat filològiques que hi fa servir Jaume Coll, el responsable de l’edició. Ja tenim els poemes de Carner, no només oferts sempre com una pàtria (com va dir Ferrater i com recorda el títol d’aquestes columnes meves), sinó amb tots els detalls de publicació i de variants documentats amb prolixitat. Un luxe.

Malgrat el lloc que ocupa Carner al cànon, l’oferta carneriana a les llibreries és més aviat minsa. Quan s’hagi completat la publicació dels vuit volums d’obres completes de Carner, tindrem un monument literari editat amb categoria perfectament digna d’Oxford. Haurem omplert el buit? No ben bé. Podria succeir que el lector que vol llegir Carner però que no vol una edició amb tres o quatre versions d’un mateix poema, i que no necessita ni versos numerats ni aparat crític, segueixi desatès. No és la millor situació editorial per a Josep Carner.

L’any 1957 el nostre home va publicar Poesia, un volum amb un milenar aproximat de poemes. Era el fruit d’una immensa feina de selecció, revisió i reordenació de tota la seva obra poètica. El cim del poeta de qui he dit que és el cim. El llibre que alguns ens duríem a l’illa deserta. Doncs bé: aquest llibre, ara mateix, no es pot comprar. Serà el volum tercer de les obres competes. ¿Seria molt demanar, que arribàs aviat? I més encara, ¿seria molt demanar, que existís, al costat de l’edició “filològica”, una de planes netes, amb salt de pàgina després de cada final de poema? Per allò dels neurotransmissors.

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 ... 121 122 123  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS