miquel àngel llauger

L'emissora de la Conferència Episcopal ha tengut la genial idea d'infiltrar periodistes de la casa entre els treballadors que fan les entrevistes d'on s'extreuen les dades de l'Estudi General de Mitjans. Aquest blog ha tengut accés a la gravació de la confessió entre el creador de la trama i el seu confesor, Monseñor Rouco Varela. Us n'oferim un fragment, traduït al català:

CONFESSANT: Pare, he pecat...

CONFESSOR: Digues, fill meu...

CONFESSANT: He infiltrat periodistes entre els entrevistadors per alterar els resultats de l'EGM.

CONFESSOR: Potser ha estat només una tasca d'investigació...

CONFESSANT: No ho sé, pare, tenc por d'haver atemptat contra el vuitè, que diu "No diràs fals testimoni ni mentiràs".

CONFESSOR: Qui estigui lliure de pecat...

CONFESSANT: Però, pare, l'EGM serveix de referència al mercat publicitari, i per això no sé si he pecat contra el setè, que diu "No robaràs".

CONFESSOR: Tranquil·litza la teva ànima. No et preocupis pel vil metal, com feim nosaltres. Recorda com varen acabar els mercaders del Temple...

CONFESSANT: Però és que no puc suportar que la SER tingui més oients, i no sé si això va contra el desè, que diu "No cobejaràs els béns d'altri"

CONFESSOR: No pateixis, fill meu. Et posaré una penitència per conhortar el teu esperit turmentat: a la propera manifestació del PP seràs l'encarregat de comptar els assistents i multiplicar per deu la  xifra.

CONFESSANT: Però pare...

CONFESSOR: Recorda la multiplicació dels pans i dels peixos, fill meu...

Ahir comentava que la fortuna personal de Gabriel Escarrer és l’equivalent al PIB de Malawi, un país amb 12’3 milions d’habitants.

Una altra comparació més local: és l’equivalent aproximat (una mica inferior, és cert, una vegada passada a euros, però una quantitat molt semblant) als 1.650 milions d’euros que sumen els pressuposts anuals de les nostres dues conselleries econòmicament més potents (i amb diferència): la de Salut i la d’Educació.

Un poderío que explica el mea culpa per l’ecotaxa entonat per Francesc Antich, amb el cap baix, davant els hotelers, principals abanderats de la lluita contra l’ecotaxa. Amb el propi Escarrer al capdavant, per cert.

Com cada any, Forbes ha tret el seu ranking de billionaires, és a dir, persones amb una fortuna personal superior als mil milions de dòlars.

Encapçala la classificació Bill Gates, propietari de Microsoft, amb 50.000 milions de dòlars, l’equivalent al PIB, és a dir, el conjunt de tota la riquesa, d’Ucraïna (47,5 milions d’habitants) o el de Bangladesh (136,6 milions d’habitants).

El primer espanyol, al lloc 23 de la taula mundial, és Amancio Ortega, amo d’Inditex (Zara, Pull and Bear, Massimo Dutti, Stradivarius…), amb 14.800 milions de dòlars, l’equivalent al PIB d’El Salvador (6,6 milions d’habitants) o el de Kènia (32,7 milions d’habitants).

El primer i únic mallorquí, al lloc 451, és Gabriel Escarrer, propietari de la Cadena Sol, amb 1.700 milions de dòlars, l’equivalent al PIB de Ruanda (8’8 milions d’habitants) o el de Malawi (12,3 milions d’habitants).

“A Oceania hi ha un arxipèlag anomenat Vanuatu…”: una manera de començar que és, per a mi, la promesa d’una novel·la que em parlarà de manera molt directa…

Confirmat, sobretot, quan aclareix que la fam del títol és, en un primer moment, fam de dolç. La identificació lector-autor assoleix el cim amb aquesta confessió: “Sempre he tingut una gana excel·lent, en particular per al sucre. He de reconèixer que he conegut campions més grans que jo pel que fa a la fam del ventre. Però, pel que fa als dolços, desafio qualsevol competidor” Digues dia, lloc i hora, Amélie. 

Un dels moments perfectes del lector és aquell en què troba en lletra impresa allò que ell sempre ha pensat i no ha trobat mai expressat de manera tan clara i contundent: “`Massa dolç’: l’expressió em sembla tan absurda com ‘massa bell’ o ‘massa enamorat’”. Amélie, jo tampoc no he entès mai els que arrufen el nas davant un tocinito de cielo (posem per cas) perquè és massa dolç.

I per acabar amb aquest capítol: “Si Déu mengés, menjaria sucre”.

(La identificació, no us penseu, no ha anat més enllà)

Si Amélie Nothomb és un fenomen literari és perquè un producte literari perfecte per al segle XXI, i Biografia de la fam (a Empúries, en català) n’és una bona mostra. Nothomb és el mirall perfecte del nostre segle narcissista (el narcissisme dels blogs, ai…). La protagonista d’aquestes cent-i-poques pàgines de digestió plaent és la pròpia Amélie Nothomb, que ens narra la seva infantesa com a criatura divina. La seva fam és fam de dolç, ja s’ha dit, però també és set (d’aigua i d’alcohol, a partir dels sis o set anys), i és ànsia d’històries, ànsia de bellesa i ànsia d’un amor que menysprea els nins i cerca les seves companyes de naturalesa divina: institutriu, mare, germana. Ara ja sabem qui eren les criatures celestials i diabòliques de les seves narracions: tal com sospitàvem, eren Amélie Nothomb.

Biografia de la fam és una bona imatge del segle, tal com el dibuixa Vicente Verdú a l’assaig, esmentat aquí fa pocs dies, Yo y tú objectos de lujo. Un segle d’avidesa per la multiplicació de les experiències (la fam), hedonisme, mobilitat geogràfica (en aquest cas: Japo, Xina, Nova York, Bangladesh, ja que Nothom és filla de diplomàtic), construcció del subjecte com a objecte de luxe, humor (he rigut molt) i manca de certeses profundes o significats “forts”.

Nothomb va fent: una novel·leta de cent-i-poques pàgines cada any. Ràpids d’escriure i ràpids de llegir: un altre signe dels temps.

Un diari local (endevinau quin?), un dia abans del 8 de març, treu un breu panegíric sobre Isabel Llinàs com a estrella amb futur dins del PP. Diu, de la directora de l'Institut Balear de la Dona, que "es mujer, joven y agraciada; es un referente de la mujer maltratada que resurge de la desgracia, se ha fajado en la gestión autonómica y comunica bien".

Agraciada.

Deu ser agraciado, l'autor del comentari?

Jo no vaig negociar mai amb ETA, va tronar Aznar des de la tribuna de la Convenció. Mai? I amb el GRAPO? Menteix Aznar o menteix El Mundo de dia 26 de juny de 1996?

Mesures penitenciàries com a element de negociació? Ell mai no ho hauria fet! Es va equivocar ell o es va equivocar El Mundo de dia 26 de juny de 1996? 

Les hemeroteques, aquestes punyeteres:

Per cert, aquest dia El Mundo anava encapçalat per una cita de Moshe Dayan (no és precisament l'emblema del diàleg que molts hauríem triat) que era tot un cop de mà a l'estratègia de la negociació:

Si quieres hacer la paz, no hables con tus amigos; habla a tus enemigos. (Moshe Dayan)

Conclusió: Aznar, nunca digas de este agua no he bebido.

¿Tens una relació extraconjugal però no vols que trenqui el teu matrimoni? Si és així, necessites els serveis d'una empresa que et proveeixi de coartades. A Bèlgica la firma Mr. Alibi et proporciona el que necessites per aquesta eventualitat. Definició oficial: "Mr Alibi és una agència que proporciona coartades virtuals, és a dir, elements que permeten preveure i justificar les vostres absències davant els vostres éssers propers".

Exemple extret de la web: la senyora X (molt al dia l'empresa, a l'hora de posar un exemple amb client femení!) vol disposar d'un cap de setmana per a la seva relació extraconjugal. Mr Alibi li enviarà a casa una carta personalitzada convocant-la a un curset de perfeccionament en l'ús d'Office 2000 (conxabats amb Bill Gates?), i li farà una trucada de confirmació a casa dos dies abans.

Mr Alibi, naturalment, pot fer reserves d'avió o d'hotels, compres de flors o de joies, sense que el client rebi cap factura a casa, sense que li quedi reflectit a la tarja de crèdit, i sense rebre promocions publicitàries posteriors. I sense altre límit, diu la pàgina, que la seva imaginació.

Tot es compra i tot es ven, i n'hi ha que fan el seu negoci venent mentides.

Nota: m'ha posat sobre la pista de Mr Alibi el llibre de Vicente Verdú Yo y tú, objetos de lujo.

Dimarts que ve, Jaume Matas serà rebut per un president sudamericà. ¿Néstor Kirchner, Michelle Bachelet, Lula da Silva? No. Hugo Chávez o Evo Morales, òbviament, tampoc. Serà Álvaro Uribe, incondicional de Bush i d'Aznar, bastió de la dreta dura en un continent que gira cap a l'esquerra.

Parlaran de la política de cooperació que ha de fer a Colòmbia el Govern de les Illes Balears. S'encenen els llums d'alarma.

La qualitat de la política de cooperació feta des d'una institució és inversament proporcional a l'interès que posin els dirigents polítics a contaminar-la d'interessos comercials, polítics (en el mal sentit) o electorals.

Seguirem la qüestió.

Mirau aquesta imatge:

Procedeix de la web de la filial a Espanya d'una empresa que comercialitza el servei de criopreservació de cèl·lules mare de cordó umbilical. Fixau-vos en l'anunci: estètica de propaganda de Dodot, o de Prenatal.

La pàgina web té una irreal atmosfera de ciència-ficció. No tant pel fet en si de la congelació de les cèl·lules com per la comercialització: via Internet (el servei es pot contractar: són 300 euros del kit més 1.550 euros per 25 anys al congelador), amb argumentari del tipus venda d'una assegurança de vida, i amb la característica parafernàlia kistch de fotos de famílies felices.

Si deixam que els bisbes ens duguin al terreny de la bioètica (en el qual no tenen raó, i punt) passam per alt les qüestions crucials lligades a la mercantilització dels serveis de salut: ¿qui no s'apunta a prevenir una leucèmia del seu nadó per 2.000 euros, encara qui ningú no ens garanteixi l'efectivitat del sistema i que no sigui, per tant, un frau? ¿com combatre aquesta polaritat creixent entre una medicina privada que ofereix serveis de pel·lícula i una medicina pública on s'han d'esperar tres mesos per una intervenció quirúrgica? ¿quantes morts per dissenteria a Àfrica es podrien evitar amb el preu de 25 anys de cèl·lules congelades?

Per cert, una pregunta que em deixava l'altre dia: ¿la filtració de la congelació de les cèl·lules de la infanta Leonor és un spot de l'empresa de Tucson (Arizona) que posa el congelador?

Més detalls per reflexionar. La web central de l'empresa d'on he tret la imatge enllaça amb les seves filials a diferents països. En té a Sudàfrica: a la publicitat, infants rossos amb mares rosses. En té al Líban: a la publicitat, també, infants rossos amb mares rosses. I en té a Hong-Kong. Aquí els publicistes no sabien com sortir-ne i ho deixen amb uns ulls de nadó que poden ser blancs o xinesos, i amb aquesta imatge  galàctica de la Gran Muralla:

Em criden d'una emissora de ràdio perquè faci "reaccions" a unes declaracions de la consellera Cabrer sobre les autopistes. Em posen el tall de veu. Declaracions espectaculars: tanmateix,es pregunta, què hem fet? Vuit quilòmetres d'autopista per aquí (Santa Ponça-Peguera), vuit per allà (S'Arenal-Llucmajor) i vuit per allà deçà (Inca-Sa Pobla)! Els que s'hi oposen fan un "ridícul mundial", diu na Cabrer.

La gent no és beneita, afegeix, i al final s'adona que...

Sí. La gent al final s'adona que no són trams de vuit quilòmetres sinó de més de vuit (no anam tan malament quan la consellera mira de minimitzar la destrossa). Al final s'adona que s'hi ha d'afegir el desdoblament de Manacor, perquè PP i UM es barallen pels negocis però es posen d'acord per asfaltar. Al final s'adona que per millorar el tram d'Inca a Sa Pobla (per exemple) no calia sacrificar tot el sòl necessari per fer dos carrils (amb l'espai preparat per un tercer carril) i rotondes de vuitanta metres de diàmetre. Al final s'adona que aquest vuit quilòmetres per aquí, vuit per allà i vuit per allà deçà equivalen a la desfiguració més greu que ha patit el territori de Mallorca en anys. Al final s'adona que no es tracta tant de millorar la mobilitat com d'entregar tot el territori a la fúria constructora. Al final s'adona que les autopistes no serveixen per enllaçar pobles i ciutats sinó per enllaçar àrees que sobre el mapa han estat assenyalats amb el retolador d'assenyalar expectatives multimilionàries.

Ah, i una nota per a na Magdalena Alvárez i per al PSIB: abans d'oferir convenis de carreteres de 600 milions d'euros, convé pensar si hi ha alguna manera ambientalment benigna d'abocar sobre les Balears 600 milions en asfalt. També existeixen el tren i el transport públic per carretera, recordau?