Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Una pregunta zebra, de Shel Silverstein

mllauger | 06 Gener, 2017 08:12

 

 

Una pregunta zebra

 

Vaig preguntar a la zebra:
Ets negra amb ratlles blanques?
O ets blanca amb ratlles negres?
I la zebra em va preguntar:
Tu ets bo amb mals hàbits?
O ets dolent amb bons hàbits?
Ets sorollós amb estones tranquil·les?
O ets tranquil amb estones sorolloses?
Ets feliç amb alguns dies tristos?
O ets trist amb alguns dies feliços?
Ets endreçat i fas coses desgavellades?
O ets desgavellat i fas coses endreçades?
I així va seguir
i seguir i seguir i seguir.
No li preguntaré a una zebra
per les seves ratlles
mai més.

 

 

Shel Silverstein

 

traducció mallauger

 

 

La m˙sica del caragol de mar

mllauger | 04 Gener, 2017 18:47

(publicat a l'AraBalears, 31/12/16)

“Sabem com són les coses quan ningú se les mira?”. S’ho pregunta Antoni Marí als “Prolegòmens” del seu últim volum, El conflicte de les aparences. És una pregunta que ha ocupat molt els filòsofs, algun dels quals ha arribat a dir que res no existeix si no és percebut. “El problema filosòfic fonamental és: si un arbre cau al bosc i no hi ha ningú a prop per sentir-ho, com sabem que fa renou?”. Ho escriu Woody Allen a la seva peça teatral Déu. I recordem que la Colometa, la protagonista de La plaça del diamant, també sent el dubte desconcertant de si el caragol de mar que li agrada posar-se a l’orella segueix fent la seva música quan ningú no l’escolta. Les preocupacions dels filòsofs enllacen amb les intuïcions d’una noia de pocs estudis. I amb la ciència més avançada: sembla que la mecànica quàntica també afirma que el món no existeix fins que l’observam.

Antoni Marí fa servir aquest interrogant filosòfic per emmarcar i donar un cert fil argumental a un recull de textos de procedència i intenció diverses (articles de premsa, conferències, pròlegs) sobre qüestions vàries d’art, de literatura i d’història de la cultura. Marí té els recursos (la prosa, la sensibilitat, els coneixements) per treure’n un llibre que el bon degustador d’assaig, o d’alta divulgació, llegirà amb gust. Escriu sobre la construcció del “jo” des de l’Humanisme al Romanticisme passant per a Il·lustració, sobre el vincle que lliga l’espiritualitat luterana a l’individualisme modern, sobre el protagonisme del paisatge en un segle XIX que sacralitza la naturalesa, sobre el pas de les ruïnes romàntiques a les ruïnes de devastació de les grans guerres del s.XX, i sobre moltes més coses. No és fàcil resumir una miscel·lània. Potser el títol ja ens serveix: una història de com la realitat (el subjecte, Déu, la naturalesa, la mort, la guerra) ha adoptat, als ulls dels homes, aparences sempre canviants.

 

Canšons de taverna

mllauger | 02 Gener, 2017 17:01

(publicat a l'AraBalears, 24/12/16)

No som home d’excessos: l’estètica literària de l’excés no és la meva, i som de vida moderada. Avorrit, per dir-ho clar. Som conscient que els versos de Tavernàries, de Manel Marí, em rebutgen, més encara quan van acompanyats de dos textos (magnífics) d’Enric Sòria i de Sebastià Alzamora, que no s’estan de reprovar el morigerat com a persona poc de fiar. El miracle de la bona literatura, però, és que ens fa viure com a pròpies emocions que no són les del nostre repertori. Llegint les Eucarístiques, de Jacint Verdaguer, no només n’admir la bella factura sinó que em deix emportar pel fervor sagramental. Llegint aquestes Tavernàries, m’he sentit arrossegat pel furor dionisíac.

El títol ja ho sintetitza: és un llibre sobre el que Gil de Biedma anomenava “la negra humanidad que va a la cama / después de amanecer”: el vi, els bars que no acaben de tancar mai, aquelles relacions d’aire canalla que s’hi teixeixen. I té, de rerefons, una nietzscheana denúncia de l’home mans, de l’ésser civil que ha renunciat a la glòria dels instints: “Mireu / com la cultura ens ha dotat del nervi, / i la cultura, del penediment”. O també, més metafòricament: “Com preservar el velam baixat al port, / no morir cada dia és caure mort”.

Amb aquest material, Manel Marí fa un molt bon llibre de poemes amb les armes de la formalització literària més rigorosa i, si voleu, més juganera. Pocs poetes saben donar al decasíl·lab tanta rotunditat. I pocs poetes tenen l’originalitat de confegir un llibre goliardesc amb sonets i amb sobruts, que són uns sonets amb una rima interna estrictament col·locada a la sisena síl·laba, sempre tònica. Els acompanyen algunes poemes més discursius i un grapat d’autèntiques cançons de taverna: un narcocorrido, dos tangos, un fado i un blues. Si la lectura no m’hagués agafat gripós, hauria corregut cap a la vida nocturna.

 

Manel Marí. Tavernàries. Edicions Bromera 

Petrarca, Desclot, Cardona

mllauger | 31 Desembre, 2016 12:44

 
 

(publicat a l'AraBalears, 17/12716)

L’amor és un invent del segle XIII, va escriure Joan Fuster en alguna banda. Es referia, naturalment, a l’amor-passió, aquella estranya conjuntura anímica que fa de l’enamorat un absolut esclau d’uns sentiments en què es confonen la joia i el dolor i que no donen mai, ai las, un instant de treva. Aquella “viva mort”, aquell “deliciós mal”. Si la frase de Fuster és certa, convindria afegir que va ser Francesco Petrarca qui, al segle XIV, va acabar de codificar una manera d’entendre l’amor que ha recorregut set vuit segles de cultura occidental, dels trobadors fins a Hollywood passant pel jove Goethe. Petrarca, per cert, tampoc no va inventar el sonet, ni la melodia incomparable de la mètrica italiana, però és probable que sense ell no fossin al cor de la gran tradició poètica. Si ens fessin de dir mitja dotzena de cims de la poesia universal, molts possiblement esmentaríem Petrarca.

És tot un esdeveniment, per tant, que ara ens arribi en català aquest ‘Cançoner’, amb tota la seva obra lírica en llengua vulgar, és a dir, en italià. Ens arriba en magnífica traducció de Miquel Desclot, que s’hi ha dedicat, com a mínim, des de l’any 2000 i que ens dóna el luxe d’uns poemes que, en català, reprodueixen la mètrica i la rima de l’original. Potser és un bon moment de recordar que l’any 1955 el barceloní Osvald Cardona ja ens havia donat una mostra amplíssima de la poesia de Petrarca, en traducció també rimada i també de primera categoria.  I reeditada el 2001. Cardona i Desclot serien noms importants de la literatura catalana (com ho seria per exemple Josep Boix i Selva, autor de la monumental versió catalana d’’El paradís perdut’ de Milton) encara fos només per la seva la feina de traducció. Si aquestes festes teniu temps, agafau poemes de Petrarca i passejau-hi una mica, de Desclot a Cardona i després a l’original, que a qualsevol parlant d’una llengua romànica li farà sentir la música més delicada.

 

Nadal i HanukkÓ amb dreidel

mllauger | 25 Desembre, 2016 12:08

 

 


 

Aquest any, Nadal coincideix (no hi coincideix sempre) amb la festivitat jueva de Hanukkà. Als contes d'Isaac Bashevis Singer, els infants dels pobles i barris jiddisch passen les festes de Hanukkà jugant amb el seu dreidel, aquesta balfufa petita de fusta amb un caràcter hebreu a cada una de les seves quatre cares. 

L'estiu passat en vaig comprar un Kazimierz, l'antic barri jueu de Cracòvia. No és altra cosa que un souvenir, comprat en un barri que només conserva, del passat jueu, una mica de memòria i una mica d'escenografia turística. El tenc sobre un prestatge, però, i avui ha rodat un poc.

Bon Nadal.

 

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 ... 123 124 125  SegŘent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS