miquel àngel llauger

Ho diu el diari electrònic Libertad Balear:

El consejo de Mallorca y el Gob impulsan la restauración de las casas de La Trapa

3 Mayo 2007

Palma (ABN).- La presidenta del consejo de Mallorca, María Antonia Munar y el presidente de Govern, Macià Blázquez, en presencia del consejero de Medio Ambiente y Naturaleza, Miquel Ángel Borràs, firmaron hoy el convenio de colaboración que permitirá lelvar a cabo la restauración de las casas de La Trapa.

Durante el acto, la presidenta Munar expresó su satisfacción ya que con este convenio, que ha calificado de muy importante, "será posible después de muchos años, la restauración y rehabilitación de forma adecuada de un lugar tan emblemático como la finca de "La Trapa".

También manifestó su agradecimiento al Gob por su colaboración y disposición a la hora de redactar este convenio y aprovechó la ocasión para felicitar a esta organización por el Premio BBVA, que recibió hace pocas semanas.

Ja podeu riure, ja, que les eleccions poden donar moltes sorpreses...

A més, si ho diuen els de "Libertad Balear"...

Pregunta, per cert: per què el Consell de Mallorca és el "consejo de Mallorca" i en canvi el Govern no és el "Gobierno"? Abans veureu l'amic Macià al governant des del Consolat de Mar que aquests de "Libertad balear" fent coses comprensibles!

 

(publicat al Diari de Balears divendres 28 d'abril) 

L'essència de la corrupció és el desviament de recursos que haurien d'anar en benefici de tots cap al benefici particular. En la seva forma més característica la corrupció és cosina germana del robatori: la corrupció crea mecanismes fraudulents que permeten que el que hauria d'estar en una bossa comuna acabi a les butxaques, o als comptes corrents en un paradís fiscal, d'algun espavilat. La trama Almudaina constitueix un exemple meridià de la naturalesa d'atemptat contra l'interès general de la corrupció. En una acepció complementària, corrupció significa putrefacció. En aquest sentit, la trama Almudaina també és perfectament il·lustrativa, atesa la diversitat i l'alçada de les instàncies connectades i implicades: un ajuntament, un govern autonòmic, un consell consultiu. Alguna cosa fa olor de podrit, que va dir el clàssic.

Els fets són coneguts: hi ha un promotor (diguem-li Vives) que vol fer una urbanització a S'Almudaina, una àrea d'Andratx que resulta protegida per una llei del Parlament (parlam de l'època del Pacte del Progrés, en què el Parlament feia lleis per protegir, al contrari del que ha fet el govern Matas de després). Hi ha un advocat (diguem-li Coll) que assessora el promotor perquè reclami una indemnització de 34,2 milions d'euros. Aquí convé ressaltar dues coses: la primera, que aquesta indemnització només seria possible si es consideràs l'anomenat «lucre cessant», és a dir, el benefici que s'esperava i que la norma de protecció ha frustrat, i que la jurisprudència descarta de manera rotunda; la segona, que aquest advocat que assessora contra l'interès general és ni més ni menys que el president del Consell Consultiu, que resulta que treballa perquè un particular cobri milions d'euros públics mirant de fer colar una interpretació abusiva del que han de ser les indemnitzacions, i que dóna cobertura a la doctrina (palmàriament nociva) segons la qual l'Administració no pot protegir perquè ens surt massa car. Hi ha un altre senyor (diguem-li Massot) que amb una mà assessora l'assessor, cobrant a les Illes Caiman, mentre amb l'altra mà elabora, com a tècnic municipal d'Andratx, un informe favorable a les reclamacions de Vives, i que acaba essent Director General d'Ordenació del Territori (el llop posat a guardar les ovelles) del govern autonòmic.

Tenim un perfecte study case per als professors de ciències polítiques que vulguin il·lustrar el que significa la corrupció. En primer lloc, hi ha doblers públics que acaben irregularment, o poden acabar, a mans privades: una indemnització milionària aconseguida mitjançant un informe pagat al compte corrent que un funcionari té en un paradís fiscal. En segon lloc, hi ha trama: intercanvi de faxos, cartes, contactes, influències i pagaments entre diferents instàncies. En tercer lloc, hi ha degradació de la democràcia, en la mesura que es dóna la implicació de nivells institucionals alts i diversos: ni més ni menys del responsable autonòmic de l'ordenació del territori i del president del Consell Consultiu, una de les figures que més singularment hauria de personificar l'imperi de la llei. I hi ha, en quart lloc, perjudicis evidents per a l'interès general, no només pels doblers que es podrien destinar a millor causa sinó pel suport que rep, per part dels que haurien de defensar justament el contrari, la doctrina segons la qual la protecció del territori és gairebé impossible perquè genera indemnitzacions astronòmiques. Això és el que hi ha.

Exportando paraísos. La colonización turística del planeta, de Joan Buades, editat a La Lucerna, Palma, el desembre de 2006: lectura obligatòria.

De Exportando paraísos es pot dir amb tota justícia que era necessari. El podem descriure com un estudi del paper de les empreses transnacionals turístiques balears (Sol Meliá, Barceló, Riu, Iberostar, Fiesta) en l'expansió internacional del negoci turístic.

El model de la balearització és exportat a la República Dominicana, a Cuba, a Mèxic, al Marroc. La globalització liberal, amb tots els seus efectes col·laterals d'aprofundiment en l'abisme Nord-Sud, d'avantatges per a les grans empreses per davant de qualsevol garantia ambiental o social, d'aculturació, de dèficit democràtic, es propaga pel món de la mà del reclam somrient i assolellat del turisme. I més coses que explica Joan Buades: també hi ha la connexió de la globalització turística amb l'economia de casino global, o amb l'economia que escapa a qualsevol control estatal.

Joan Buades ens mostra la poderosa contribució balear, per la via de la multiplicació planetària dels llits turístics, al triomf global del liberalisme. L'exhaustivitat i pertinència de la informació són indubtables. Els plantejaments són susceptibles de debat, naturalment, però sòlidament construïts.

Per conèixer bé el turisme, i per conèixer bé el país, s'ha de llegir.   

(publicat al Diari de Balears d'avui) 

Meir és Meir Margalit, israelià, coordinador del Comitè Israelià contra la Demolició de Cases, un grup pacifista que ha fet de la denúncia de les demolicions de cases palestines per part d'Israel la seva modalitat de lluita contra l'ocupació. Sergio és Sergio Yahni, israelià, director de l'oficina de Jerusalem de l'Alternative Information Center, una entitat conjunta israeliana i palestina que genera i difon informació crítica sobre el conflicte, amb la perspectiva d'una pau construïda sobre la justícia. Gila és Gila Svirsky, israeliana, fundadora de la Coalició de Dones per la Pau, una plataforma de grups pacifistes de dones que aporta la imprescindible òptica feminista a l'exigència de finalitzar amb l'ocupació. Constitueixen una esplèndida mostra de la pluralitat d'accents i perspectives d'un moviment pacifista que aporta claror a la fosca de l'anomenat consens israelià. Tots tres han estat a Palma, participant en un Seminari i mantenint contactes amb moviments ciutadans, institucions i instàncies acadèmiques. Per als que hem tengut el privilegi de passar tres dies amb ells, ha estat una ocasió per tocar amb les mans l'ideal de la intel·ligència com a lucidesa enmig de la indigència mental de la simple identificació entre palestins i terroristes, o l'ideal del compromís com a coratge enfront de la comoditat de no veure el que realment succeeix a pocs quilòmetres de Tel Aviv o de Jerusalem Occidental.

A Israel hi ha homes i dones que es col·loquen davant els bulldozers que tomen una casa de famílies innocents, construïda sense una llicència que se'ls denegava pel simple fet de ser palestins. Hi ha homes i dones que cada setmana es traslladen als territoris ocupats per manifestar-se contra el Mur de la vergonya i per patir els gasos lacrimògens i les pilotes de goma de l'exèrcit israelià. Que es passen hores cada dia als check-points (els llocs de control), per poder documentar i denunciar les humiliacions a què són sotmesos els palestins. Que es neguen a servir amb un exèrcit ocupant. Que intenten presentar davant tribunals estrangers les denúncies per crims de guerra que cap tribunal israelià no jutjarà. Que elaboren, editen i difonen estadístiques de palestins assassinats, d'arbres arrencats, d'hectàrees annexionades o de l'escalada imparable de la pobresa. Que organitzen visites al Mur perquè la ciutadania israeliana conegui que no és una barrera de seguretat sinó una tragèdia per a milers de poblacions i una colossal operació de modificació de les fronteres.

Són, com ha escrit alguna vegada Vargas Llosa, els «justos» d'Israel. Més enllà de la polèmica, un punt estèril, entre els que volen seguir considerant-se sionistes, els que es declaren antisionistes i els que afirmen que són únicament «no sionistes», continuen sentint-se part de la societat israeliana. Sovint, amb un sentit del deure moral personal que em fa l'efecte de ser molt jueu, viuen l'entrega a les tasques de denúncia com la seva manera d'intentar reconciliar-se amb el seu país. Com la seva negativa a formar part d'una societat que accepta una ocupació que fa la democràcia impossible, tant per al país ocupat com per a l'ocupant. Tal com ens deia a Jerusalem Mikhael Manekin, un altre home just, dirigent d'una associació de joves que, acabat el servei militar, denuncien quina és l'actuació de l'exèrcit als territoris ocupats: «Si jo pensàs que tothom sap el que jo sé i que ho accepten, probablement ara no viuria en aquest país. La meva esperança és que la gent ho ignora. Perquè jo vull tenir el meu futur aquí, i vull que els meus fills creixin aquí».

La setmana passada vaig saber que AFA (Associació Familiar de Balears) ha decidit deixar d'assistir al Consell Escolar de Palma com a mesura de protesta contra el fet que la megafonia dels autobusos de l'EMT utilitza només el català. No hi vaig veure molt la relació, però bé: no sempre entenc el que fan aquestes associacions.

Ho he entès després d'anar en un d'aquests autobusos i escoltar la megafonia. Pels altaveus se sent com "Cr. Eusebi Estada" és pronunciat talment, és a dir, "ce-erre Eusebi Estada", i "Pça Espanya" és pronunciat "Pe-ce-a d'Espanya". Com a mesura de protesta per aquell nivell de lecto-escriptura als serveis públics, la no compareixença al Consell Escolar Municipal em sembla més que justificada.

La foto ho demostra: el PP ha fitxat una independentista.

Els únics que conserven la dignitat, davant aquesta traïció, són els del Círculo Balear, que han recordat que Maria de la Pau Janer «comulga con el nacional-catalanismo» i que es tracta de "un mal golpe de efecto para la mayoría social de Baleares que no comulga con el ideario político de la escritora entusiasta del nacionalismo catalán. El Círculo, pel que es veu, fixa posicions polítiques en termes de qui combrega i qui no combrega.

Si no fos perquè encara no estam en campanya, demanaria el vot pel Círculo.

 (publicat a Diari de Balears divendres 13)

Campanya bruta són, per exemple, els escuts oficials de la comunitat autònoma a les tanques electorals del PP. Els heu vist: hi ha una gran foto d'algun equipament públic (un centre per a discapacitats, un hospital, una dessaladora) a la façana del qual hi ha l'escut institucional. A baix, el logo del partit, el llapis de fuster i la llegenda amb què ens volen entabanar: «complit». En més d'un cas, l'equipament duia més anys en funcionament que aquest govern al poder, i l'escut no va ser col·locat a l'edifici fins que se'n va haver de fer la foto electoral. L'État, c'est moi, va dir el monarca absolut Lluís XIV. La CAIB, c'est moi, diria un Jaume Matas que si pogués col·locaria la insígnia autonòmica a les paperetes electorals del PP.

Campanya bruta són els informatius de la televisió pública tallats segons el patró d'aquell No-Do en què un senyor grassonet sempre inaugurava pantans. Uns informatius per als quals la manifestació en què 60.000 ciutadans varen sortir a denunciar la destrucció de Mallorca mereix menys segons que la manifestació en què Rajoy fa onejar la bandera de l'espanyolitat de Navarra per seguir pescant en les tèrboles aigües de l'aprofitament electoral del terrorisme. O per als quals la valoració de Jaume Matas de la manifestació mereix més segons que la pròpia manifestació.

Campanya bruta és utilitzar IB3 per fer passar spots publicitaris de trenta minuts per reportatges. La televisió pública ha pagat, amb els doblers de les nostres butxaques, programes en què els que s'oposen al Govern Matas (enregistrats amb càmeres ocultes o no) mereixen un tractament visual propi d'una associació de delinqüents, i en què les obres i miracles del Govern són presentats en una acurada forma de publireportatge amb escenografia bucòlica i música celestial.

Campanya bruta és aprofitar-se de les mentides del diari més mentider. El nostre PP ha mostrat una marcada inclinació a fer-se ressò de les difamacions escampades pel seu diari de capçalera, i ha callat com un mort quan s'ha trobat amb sentències judicials i informes amb segells d'institucions que certifiquen les mentides. Davant la l'espectacle de la multiplicació de batles imputats, pretenen fer-nos creure que tots són iguals, i que, com que la corrupció és inherent a la persona humana, fer-se milionari practicant el suborn des del despatx de batle és el mateix que fer un canvi d'ús o reformar irregularment un galliner. Si a més resulta ni tan sols això era veritat, l'únic que saben fer és callar.

Campanya bruta és parlar de «l'impuls» des de les tanques de propaganda del partit i parlar de «l'impuls» des de la propaganda oficial de la institució. Le Consell, c'est moi, diuen altres, amb un sentit patrimonial de la institució insular que els duu a equiparar l'impuls del candidat a la batlia de Palma amb l'impuls de la institució, a confondre promeses de partit amb realitzacions de la institució, o a fer un simple «retalla i enganxa» amb el color de fons (aquest blau elèctric que mai no pot atreure cap vot progressista?) de les campanyes institucionals i les de partit.

Dia de la República passat per aigua...

A Pollença, Pepe García, ha relacionat l'aigua que queiua a pots i barrals, impededint actes esquerranosos previstos per ser fets a l'aire lliure, amb les crítiques que Alternativa EU-EV havia fet contra les subvencions desmesurades a les processons.

Després ha recordat, però, que dia 27 de maig són les persones humanes les que voten.

Candidats amb "xispa"? Cercau per Alternativa EU-EV.

(publicat al Diari de Balears divendres 30 de març) 

Encara no he vist Ubú Rei, el darrer muntatge de La Iguana Teatre, però record bé, entre d'altres espectacles de la companyia de Pere Fullana i Carles Molinet, La memòria d'en Julià, una aproximació lírica a la història d'una Mallorca marcada per la convulsió, El malalt imaginari, un Molière digne de companyies amb molt més suports i reconeixements institucionals, o Macbeth, una recreació moderna, minimalista i intensa d'un Shakespeare etern. No em perdré, per tant, aquest Ubú de La Iguana que, vistos els muntatges anteriors, us puc recomanar sense haver-hi anat.

Advertesc que no sóc, ni prop fer-hi, un expert en teatre, ni un seguidor atent d'aquells que no es perden cap novetat i tenen una visió completa del panorama escènic. Tenc, això sí, les hores de butaca necessàries per saber que La Iguana Teatre és una brillant realitat que mereixeria el suport de les institucions que es prenguin seriosament les frases rimbombants segons les quals protegir la cultura i la creació és fer país. Si aquesta voluntat de fer país amb la cultura fos general, haurien sonat moltes alarmes davant la denúncia, feta aquesta setmana per Iguana, de política clientelar, de parts i quarts, i de llistes negres per part de la Fundació Teatre Principal. La pròpia supervivència d'Iguana, a qui li ha estat dràsticament retallat el suport per haver gosat criticar la política teatral feta des del Consell, està en perill.

Ja dic que no sóc cap gran coneixedor del teatre. Fa molts d'anys, però, la política teatral feta des de l'Ajuntament de Palma em va permetre conèixer en viu el que significaven noms com Tadeusz Kantor, Lindsay Kemp o Dario Fo. La resta és història: va arribar Joan Fageda manifestant que a ell li agradava més en Xesc Forteza (que mereix tots els respectes, que té el seu públic, que compleix una funció: ja ho sé) que Dario Fo, i la política cultural de Cort va seguir estrictament el programa que enuncia aquesta mostra d'exquisidesa artística del nou batle. En la línia divisòria entre polítiques culturals que marca la disjuntiva entre Dario Fo i Xesc Forteza, Unió Mallorquina s'alinea amb Joan Fageda. En política teatral fa igual que en política de transports (les autopistes de Jaume Matas són les del Pla de Carreteres de Maria Antònia Munar), en política urbanística (Son Espases i les urbanitzacions de reconversió del Pla Territorial de Mallorca es fan amb el mateix ciment), o en polítiques socials (la Tercera Edat com a gran pesquera de vots). Unió Mallorquina se situa al costat de la dreta de totes les línies divisòries.

La coincidència de la denúncia de La Iguana amb la presentació de la reobertura del Teatre Principal, adequadament reformat, també posa de manifest cap a on van les preferències dels polítics quan es tracta de triar entre solidesa, criteri i seriositat, d'una banda, i inauguracions, pàgines de diari i glamour, d'una altra. Amb el Teatre Principal rehabilitat i obert, el Consell tendrà un continent perfecte per a una política teatral a la qual algú hauria de donar un contingut que partís del suport a la nostra gent de teatre que fa bona feina. Hauríem de mirar de sortir de la província. Ho feim?

(publicat al Diari de Balears d'avui) 

Ja hi som tots, al Bloc: el PSM, Esquerra Unida-Els Verds i Esquerra. S'acaba de firmar i fer públic l'acord mitjançant el qual ERC s'incorpora a la coalició que dissabte passat va omplir els carrers de Palma de banderes verdes. És una notícia, sense dubte, per la qual ens hem de felicitar. No fa falta que us expliqui que el procés no ha estat lliure de dificultats. Els partits polítics defensaven, ben legítimament, els seus interessos. Al cap i a la fi, una coalició és una suma de posicions polítiques properes però no idèntiques: altrament, n'hi hauria prou de fer una fusió. És lògic, per tant, que cada força vulgui quedar situada de la manera que li permeti la millor defensa del seu projecte. Al final, però, el que hem de destacar és l'esforç de generositat que han fet totes les parts, que posa de manifest que hi ha també un projecte comú que ha prevalgut sobre els projectes singulars: aquesta és la bona notícia per al país.

Amb Esquerra, el Bloc per Mallorca es completa. Ara hi som tots els que, des del començament, estàvem cridats a esser-hi. Això significa, per al Bloc, més gent i més força, més capacitat de proposta política, més atractiu per engrescar gent nova. El Bloc va néixer amb la vocació de ser més que una suma de sigles, i aquest Bloc «complet» també guanyarà en suport i en participació de persones que, sense tenir militància a cap dels partits que el conformen, s'identifiquen amb aquesta suma del nacionalisme progressista, l'esquerra transformadora i l'ecologisme polític. El Bloc és, en definitiva, l'expressió política d'una confluència que al carrer ja es dóna. La confluència entre els que diuen que ja n'hi ha prou de destrucció del territori, de manipulació informativa, d'atacs a la cultura i a la llengua, d'abandonament dels serveis públics. La confluència entre els que reclamen dels governs atenció a les persones, honestedat i estimació pel país. El Bloc és, vist així, no tant una unió conjuntural com una suma que molta gent reclamava com a natural i imprescindible. És, per aquest motiu, un projecte de futur, més enllà de la propera cita electoral.

La incorporació d'ERC al Bloc, sumada a la no presentació d'Entesa al Mallorca, deixa un mapa polític clarificat. A la dreta, hi ha el PP, acompanyat d'una UM que ha estat col·laboradora necessària de les polítiques de destrucció del territori d'aquesta legislatura. A l'esquerra, hi ha el PSOE (amb les limitacions de les seves timideses programàtiques i les seves obediències estatals) i el Bloc, component imprescindible de qualsevol alternativa de govern progressista per al país.

El Bloc per Mallorca ara conformat també guanya, naturalment, en capacitat per determinar el canvi polític al país. El Partit Popular és ben conscient que l'èxit electoral del Bloc serà la clau de la pèrdua de les seves possibilitats de continuar governant. Per això és previsible que s'intensifiqui la utilització partidista dels mitjans de comunicació públics, les campanyes de persecució contra dirigents de partits polítics i d'entitats ciutadanes crítiques, la satanització dels moviments socials que qüestionen les polítiques del govern Matas. El Bloc tendrà tota la força per fer de la denúncia dels casos de corrupció un element important de la campanya, i de contribuir al mateix temps a una campanya en què el lloc central l'ocupi l'intercanvi de propostes polítiques. En aquest terreny, hi tenim molt a guanyar.