miquel àngel llauger

Avui matí hem signat i hem fet públic l'acord d'incorporació d'Esquerra Republicana al Bloc per Mallorca. És, sense dubte, una notícia per la qual ens hem de felicitar.

El procés no ha estat lliure de dificultats (no fa falta que ho juri, no?). Els partits tenien legítims interessos a defensar. Al final, però, hem de destacar l'esforç de generositat i de visió de futur fet per totes les parts.

Amb Esquerra, el Bloc es completa: ara hi som tots els que, des del començament, estàvem cridats a esser-hi.

Tenim ara més Bloc: més gent i més força, més capacitat de proposta política, més atractiu per engrescar gent nova, més possibilitats per determinar el canvi polític al país.

Avui toca donar-nos l'enhorabona a nosaltres mateixos.

(publicat al Diari de Balears dia 16 de març)

Que el Parlament de les Illes Balears hagi estat el primer cos legislatiu espanyol i del món a adherir-se al Projecte Gran Simi pot donar lloc a mil bromes més o menys ocurrents i a mil caricatures de l'estil de si els ecologistes volem equiparar la condició humana a la dels ximpanzès. Si aquesta fos la nostra intenció, no faria falta recórrer a declaracions institucionals: basta fer una mirada al nostre voltant per comprovar que el 97,7% de codi genètic comú que tenim amb els goril·les sovint és inferior al 99,9% de coincidència en el comportament, especialment si parlam dels mascles de les dues espècies. En el cas dels ximpanzès, la seqüència d'ADN que hi tenim en comú arriba al 99,4%. El 0,6% restant explica Flaubert, Botticelli i Wong Kar-Wai (i fins i tot Josep Carner), però aquests són noms apreciats per bastant menys del 0,6% de les poblacions d'homo sapiens sapiens. I una altra cosa: també hem de cercar les arrels d'Auschwitz, Hiroshima i el Gulag als cromosomes que els nostres cosins primats no tenen.

La filosofia del projecte Gran Simi és tot el contrari del que pretenen fer creure els que en fan befa amb gesticulacions petulants que són versions no gaire refinades de les ganyotes dels orangutans. El projecte Gran Simi és l'humanisme dels defensors dels animals, en la mesura que demana una grau superior de reconeixement i de protecció per a les bèsties que ens són parentes més de prop. Establir una jerarquia, pel que fa al nostre deure moral de preservació de les espècies, i situar els grans primats per damunt dels rèptils o dels invertebrats, suposa autoestima (donam més valor als que més se'ns assemblen) i al mateix temps modèstia (reconeixem que tampoc no ens són tan llunyans).

El Projecte Gran Simi reclama que s'estableixin àrees de protecció per a goril·les, ximpanzès i orangutans, una mesura imprescindible per garantir la supervivència d'unes espècies sense les quals la biosfera seria moltíssim més pobra. Demana també que s'apliquin a aquests animals categories fins ara reservades als humans, com és ara la prohibició dels maltractaments o el dret a la llibertat. Res d'això no hauria de sorprendre si la societat també mesuràs el seu progrés pels avanços en sensibilitat cap a les espècies amb què compartim el planeta. El problema és que de vegades mesuram el nostre progrés pel grau de sofisticació de les bombes intel·ligents. Imaginau la seqüència que ho il·lustra: el ximpanzè de Kubrick que juga amb un os, amb nietzscheana música de Richard Strauss de fons, i de cop canvia el fotograma i, en lloc d'una nau espacial, apareix un tomahawk.

Si teniu animals a casa, mirau-los detingudament als ulls, de tant en tant. Jo ho feia amb en Turbo, que m'ha deixat aquesta setmana. Hi trobareu un indefinible aire llunyà de família, que us recordarà que som (ho deia Ferrater) parents de les bèsties. Però també percebreu la diferència insalvable, la que ens pot donar un cert orgull i la que ens hauria de fer sentir el pes de la responsabilitat. Si ens poguéssim mirar al mirall dels ulls d'un gran simi, encara ho veuríem més clar.

1. El PP de Balears no ha guanyat mai unes eleccions dos mesos després d'una manifestació en què surten al carrer 60.000 persones. Primera conclusió, per tant: el PP perdrà les eleccions del 27 de maig.

2. La marea de banderes verdes del Bloc ha estat impressionant. Segona conclusió: el Bloc treurà un resultat molt millor del que se li augura.

3. La protesta contra la manipulació i la intoxicació informatives era constant. Tercera conclusió: totes les mentides que a partir d'ara diguin El Mundo i TeleMatas se'ls tiraran en contra.

4. El nou govern i el nou CIM que surtin de les urnes el proper 27 de maig hauran de tenir molt clar que la protecció del territori és la pedra de toc de la política balear. Quarta conclusió: si governam, que sigui per protegir amb contundència.

5. UM no hi era (no hi podia esser mai!) però jugava a mig esser-hi. Cinquena conclusió: només volem UM, en un futur govern, si se suma a un programa de protecció. Si no ha de deixar governar, que no hi sigui.

Ja n'hi ha prou és el nom d'una més que interessant iniciativa de gent dels moviments ciutadans de Mallorca: es tracta de dir "prou" a moltes coses (a la destrucció del territori, als atacs a la llengua,  la corrupció, als atacs a l'ensenyament públic, a la destrució del patrimoni, a la precarietat laboral), i fer-ho amb videos breus que vessen creativitat, càrrega crítica i bon humor. Els teniu a la web.

Una bona mostra: el video en que un director de diari madrileny amb retranques repeteix: "Yo estuve aquel día en Son Servera".

No us ho perdeu.

 

Diuen els papers que Miquel Ramis, portaveu del PP, va dir ahir que la manifestació en defensa de Mallorca de demà l'haurien d'encapçalar "Grosske, Llauger, Femenías, March, Joan Font i Nájera". La referència a la meva persona prové, naturalment, del que El Mundo (que és qui dicta la política del PP) anomena "la casa en medio de la playa de la familia del ecologista Llauger".

Que ho digui en Miquel Ramis té molts de dallonses. Primer, per l'actitud hipòcrita: un veïnat que s'afanya sempre a saludar afablement, i que després es fa eco de les mentides del pamflet preferit del seu partit. I segon, perquè havent estat batle d'Alcúdia coneix perfectament la situació de legalitat de la casa (altrament el podríem acusar de no haver-hi fet res!). I tant que la coneix: molts de capvespres hi passa per davant fent jogging. Deixem de banda, per obvi, el tic mafiós d'acusar algú pels pecats (falsos, en aquest cas) de la seva família.

Això em fa venir a la memòria una història que em varen contar una vegada. Diu que el Senyor, quan va crear la humanitat, va atorgar dues qualitats a totes les comunitats: als anglesos els va fer puntuals i flegmàtics, als alemanys treballadors i organitzats, als francesos romàntics i gourmets, etcètera. Quan va arribar el torn dels espanyols, el Senyor (que no va mirar prim amb la qüestió nacional, tot s'ha de dir) va dir que serien intel·ligents, bones persones i del PP. Quan un àngel auxiliar de la Creació li va recordar que el reglament només permetia concedir dues virtuts, el Senyor va decidir que els espanyols en tindrien dues, i només dues, d'entre aquestes tres.

És per això que els espanyols que són intel·ligents i del PP no poden ser bones persones. Els que són bones persones i del PP no poden ser intel·ligents. I els que són intel·ligents i bones persones no poden ser del PP.

M'ho havien contat com un acudit, però ara veig que és un relat verídic.

La premsa d'avui parla d'una proposició no de llei aprovada ahir a la Comissió de Defensa del Congrés dels Diputats instant el govern central a retornar els espais militars d'Alcúdia i de Pollença als ajuntaments i a l'ús públic. Ens hem de felicitar. La Base Naval de Pollença i les instal·lacions del Cap des Pinar de Pollença són espais sense cap interès estratègic que justifiqui el seu caràcter militar, i que són usats com a residència de vacances per a militars i les seves famílies. Han de tornar a estar a disposició de la gent de Pollença i Alcúdia, amb les mesures necessàries per garantir la seva conservació. El Cap del Pinar és un espai natural de gran valor, per al qual s'ha de regular un accés compatible amb un alt grau de protecció.

El que ens sobta és que s'atribueixi tota la iniciativa a ERC. Ja sé que això no és l'essencial, i molt menys ara que hem de ser col·legues de Bloc amb ERC (els déus saben que he estat un defensor d'un Bloc amb ERC). Però bé, aquest blog és un espai per a gent iniciada en política, i aquestes petites històries tenen un cert interès, encara que sigui com a xafardeig.

He cercat a la pàgina web del Congrés. Hi ha dues proposicions no de llei registrades: la primera en el temps, del grup IU-ICV (feta a instàncies d'Esquerra Unida-Els Verds de Mallorca) sobre l'ús públic i civil del Cap des Pinar d'Alcúdia (i del Polvorí del Puig de Santa Magdalena d'Inca), i després una d'ERC sobre el retorn dels terrenys i instal·lacions militars de Pollença al municipi.

A la web del Congrés no hi ha encara el diari de sessions de la Comissió de Defensa d'ahir. No sé, per tant, què va passar exactament. Imagín, però, que es va aprovar una proposició no de llei que era el resultat de refondre les dues anteriors, o el text d'una de les dues al qual s'hi va incorporar el contingut de l'altra mitjançant una esmena.

No escric això amb cap ànim d'expressar greuges, només de reivindicar la part de mèrit que ens toca. En tot cas, cap a ERC hi va el reconeixement d'una bona política de comunicació i una bona coordinació entre la gent d'aquí i els seus portaveus al Congrés. A cadascú el que és seu.

L'important ara és que es faci efectiu aquest retorn. Ses Caletes (al Cap des Pinar) és un dels llocs més meravellosos de Mallorca per anar-hi a nedar.

I, per cert, què feia el PSOE votant en contra?

Miquel Àngel March és al punt de mira dels que pretenen tapar, amb pudent fum intoxicador, l'espectacle dels batles imputats, de la compra-venda de llicències, de les cintes comprometedores, de les cridades telefòniques dels consellers, de les denúncies per delicte urbanístic guardades al calaix.

Ningú no s'escapa del punt de vista d'aquests dissenyadors d'estratègies mediàtico-judicial-partidistes: representants polítics, és clar, però també portaveus de moviments socials, i, pel que es veu, els familiars dels representants polítics (un dirigent socialista ansdritxol és ara objecte d'una ferotge campanya amb motiu d'una casa del seu pare). La passa següent, en aquesta espiral mafiosa de la mentida que inclou càmeres ocultes pagades amb doblers públics i fotografies des d'helicòpters, seran els familiars dels dirigents de moviments socials.

Per a Miquel Àngel March, una abraçada solidària.

Per a tots els altres, una crida, més entusiasta encara, a la manifestació de dissabte qui ve. Veniu a dir "prou" a la destrucció del territori, i, de passada, a la corrupció i a la campanya bruta i intimidatòria.

Demà dicendres, a les 20.30, a veure "Una veritat incòmoda", la pel·lícula d'Al Gore sobre el canvi climàtic, al cine Metropolitan de Palma. No hi falteu.

(publicat al Diari de Balears dia 2 de març) 

Voleu informació confidencial? Jo us en puc oferir. Fa algunes setmanes, els partits polítics d'esquerres i gent de moviments socials vàrem detectar com uns equips de televisió més aviat dubtosos tractaven de fer-nos entrevistes grollerament dirigides a arrencar-nos declaracions que ens deixassin en mal lloc. En alguns casos, donaven informacions vagues sobre l'objectiu de les filmacions, en altres feien referències molt imprecises a IB3, i en algunes ocasions recorrien directament a la mentida de fer-se passar per estudiants de periodisme o per equips d'una prestigiosa cadena de televisió europea.

Lligant caps, vàrem saber que els programes eren, efectivament, per a la nostra insuperable Tele-Matas, i que s'han perpretrat almenys tres reportatges amb sobredosi de tendenciositat: un primer sobre Son Espases (emès dimecres vespre i comentat algunes línies més avall), un sobre l'ecotaxa (presentada, lògicament, com la mare de totes les crisis turístiques esdevingudes o suposades) i un sobre les autopistes d'Eivissa. En aquest darrer, les estratègies periodístiques (per dir-ne alguna cosa) per obtenir declaracions que deixin els opositors a les autopistes com a salvatges eren d'una subtilesa extraordinària: acostaven els micròfons a propietaris afectats per les excavadores i se'ls demanava: «Si usted tuviera a Matutes delante, ¿qué le diría?» Davant una resposta que no responia al que esperaven, insistien: «Pero usted, ¿cuál es el peor insulto que le diría?» «Periodisme d'investigació», li diuen ara al plamflet propagandístic pagat amb doblers de tots per a un mitjà públic teòricament sotmès a l'imperatiu de la imparcialitat i el respecte a la pluralitat.

El programa en qüestió es diu IB Confidencial, l'emet IB3 Televisió els dimecres, i està produït per El Mundo TV. Dimecres passat, com deia, es va emetre el reportatge dedicat a Son Espases, precedit per una informació a tota plana amb la qual el diari lligat a la productora pretenia atreure l'atenció cap a una emissió que prometia revelacions espectaculars: la Plataforma «Salvem Son Espases» és en realitat una plataforma que no pretén altra cosa que evitar, amb l'excusa de l'hospital, la victòria electoral del PP.

La tendenciositat repugnant del reportatge va superar totes les expectatives negatives possibles. Als representants de la plataforma de Salvem La Real, i fins i tot a algun membre de la congregació religiosa, se'ls havien arrencat declaracions amb càmera oculta: no sé què diu la deontologia periodística al respecte, però se m'ocorre pensar que aquest deu ser un procediment legítim per mostrar el comportament de màfies i grups de delinqüents, però no de moviments ciutadans legals i pacífics. Els veïns anònims de la zona que opinaven contra l'hospital tampoc no mostraven la cara, contràriament al que succeeix a tots els reportatges del món en què s'insereixen opinions «de carrer», deixant-nos amb el dubte de si eren alumnes de la nostra flamant escola de teatre. Les seqüències en què parlava l'arquitecte de Son Espases duien l'atrezzo de paisatge bucòlic i música celestials, mentre que les imatges dels que s'expressaven contra l'hospital tenien sempre el tractament d'allò tèrbol i sinistre (la claror bruta de la meva entrevista no és casual: varen preparar els focus durant un quart d'hora). La presència d'Alec Reid a la sortida d'una Marxa a la Real ja va donar la imprescindible (tractant-se d'El Mundo) connexió amb ETA. Les referències al futur nou hospital eren un publireportatge pur i dur.

IB3 és, tota ella, un escàndol. Ahir el Govern Matas va superar el seu propi llistó, ja molt alt, de manipulació dels mitjans de comunicació públics, i, per tant, de menyspreu cap a la democràcia. Això també és corrupció.

(publicat al Diari de Balears d'avui) 

José María Aznar, proferidor professional d'advertències sobre l'islamofascisme i expresident del govern espanyol, va enviar policies a Guantánamo. Aznar, que no era tan llest com per saber que a Iraq no hi havia armes de destrucció massiva, tampoc no tenia prou informació i intel·ligència com per saber que la base nord-americana incrustada als dominis de Fidel Castro és un forat negre de la legalitat internacional. Respecte de les armes químiques o bacteriològiques de Saddam Hussein, els anys han duit l'expresident al reconeixement de la seva inexistència, la qual cosa no ha estat un impediment perquè celebri la condemna a mort del dictador iraquià com un acte de justícia. Respecte de Guantánamo, els anys no han fet altra cosa que fer créixer el fervor d'Aznar pel seu valor com a icona de la fortalesa i la determinació de les democràcies occidentals enfront de la perfídia dels musulmans, altrament anomenats terrroristes.

Una vegada desvetllada la notícia, els antics responsables del Ministeri de l'Interior han interromput un segon la seva laboriosa recerca de connexions entre terroristes islamistes, terroristes bascos, terroristes del Servei Secret marroquí i terroristes de Ferraz, per explicar l'objectiu de la missió amb què les forces de seguretat espanyola es varen desplaçar al Carib. Anaven a comprovar com es trobaven els presos espanyols, han manifestat, sense oferir còpia de l'informe que certificàs que l'Imperi de George W. Bush tractava els nostres sospitosos de terrorisme amb cortesia exquisida i respecte escrupolós de les normes internacionals sobre drets humans. Tampoc no han estat capaços de justificar per què, per a tan humanitària missió, no hi destacaven un equip de treballadors socials o de monges de la caritat.

El que encara no ha sortit a la llum pública és si José María Aznar es va desplaçar en persona a la base. És un viatge difícil de rastrejar, ja que podria haver utilitzat un vol secret de la companya Air-CIA, que oferia els trajectes Torrejón de Ardoz-Guantánamo, Morón de la Frontera-Guantánamo i Rota-Guantánamo, totes tres amb tarifes especials per a presidents de governs amics. Compartir el vol amb un membre d'Al Qaeda encaputxat, per a José María Aznar, no devia suposar tant un inconvenient com la satisfacció de veure l'efectivitat amb què actua l'Imperi del Bé. En qualsevol cas, si Aznar hi va anar se sabrà sense que calgui cap filtració insidiosa: ell mateix ho amollarà, en un accés d'incontinència verbal i amb poc dissimulat orgull, en una propera lliçó magistral a la universitat de Georgetown.

Sense prova concloent, podem donar per fet aquest viatge d'Aznar a Guantánamo, que no necessita més demostració que la impossibilitat que l'expresident s'hagués pogut resistir a la temptació d'aquesta peregrinació al santuari de la lluita contra el Mal. Aznar hi degué poder aprendre coses del que els nord-americans anomenen mètodes innovadors d'interrogatori, i segurament va poder ordenar als policies espanyols que participaven a les operacions que intentassin arrencar dels infidels una declaració de penediment i una petició de perdó per haver envaït Espanya el segle VIII i haver-hi estat fins al segle XV. Podem imaginar-lo, abans d'anar a dormir, sospirar emocionat pensant en aquest fil conductor que havia pogut traçar des de Covadonga a Guantánamo, alfa i omega del combat immemorial de la Cristiandat contra els seus enemics.