Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Petrarca, Desclot, Cardona

mllauger | 31 Desembre, 2016 12:44

 
 

(publicat a l'AraBalears, 17/12716)

L’amor és un invent del segle XIII, va escriure Joan Fuster en alguna banda. Es referia, naturalment, a l’amor-passió, aquella estranya conjuntura anímica que fa de l’enamorat un absolut esclau d’uns sentiments en què es confonen la joia i el dolor i que no donen mai, ai las, un instant de treva. Aquella “viva mort”, aquell “deliciós mal”. Si la frase de Fuster és certa, convindria afegir que va ser Francesco Petrarca qui, al segle XIV, va acabar de codificar una manera d’entendre l’amor que ha recorregut set vuit segles de cultura occidental, dels trobadors fins a Hollywood passant pel jove Goethe. Petrarca, per cert, tampoc no va inventar el sonet, ni la melodia incomparable de la mètrica italiana, però és probable que sense ell no fossin al cor de la gran tradició poètica. Si ens fessin de dir mitja dotzena de cims de la poesia universal, molts possiblement esmentaríem Petrarca.

És tot un esdeveniment, per tant, que ara ens arribi en català aquest ‘Cançoner’, amb tota la seva obra lírica en llengua vulgar, és a dir, en italià. Ens arriba en magnífica traducció de Miquel Desclot, que s’hi ha dedicat, com a mínim, des de l’any 2000 i que ens dóna el luxe d’uns poemes que, en català, reprodueixen la mètrica i la rima de l’original. Potser és un bon moment de recordar que l’any 1955 el barceloní Osvald Cardona ja ens havia donat una mostra amplíssima de la poesia de Petrarca, en traducció també rimada i també de primera categoria.  I reeditada el 2001. Cardona i Desclot serien noms importants de la literatura catalana (com ho seria per exemple Josep Boix i Selva, autor de la monumental versió catalana d’’El paradís perdut’ de Milton) encara fos només per la seva la feina de traducció. Si aquestes festes teniu temps, agafau poemes de Petrarca i passejau-hi una mica, de Desclot a Cardona i després a l’original, que a qualsevol parlant d’una llengua romànica li farà sentir la música més delicada.

 

Nadal i Hanukkà amb dreidel

mllauger | 25 Desembre, 2016 12:08

 

 


 

Aquest any, Nadal coincideix (no hi coincideix sempre) amb la festivitat jueva de Hanukkà. Als contes d'Isaac Bashevis Singer, els infants dels pobles i barris jiddisch passen les festes de Hanukkà jugant amb el seu dreidel, aquesta balfufa petita de fusta amb un caràcter hebreu a cada una de les seves quatre cares. 

L'estiu passat en vaig comprar un Kazimierz, l'antic barri jueu de Cracòvia. No és altra cosa que un souvenir, comprat en un barri que només conserva, del passat jueu, una mica de memòria i una mica d'escenografia turística. El tenc sobre un prestatge, però, i avui ha rodat un poc.

Bon Nadal.

 

Nadal 2016

mllauger | 23 Desembre, 2016 09:42


 

 

Si vols pintar una estampa de Nadal

posa-hi pastors, fogueres, un portal,

 

farina a cada puig i el curvilini

estel de foc que emboira el raciocini

 

dels tres mags que, cansats dels oripells

de palau, s'enfilaren als camells;

 

declama amb cor fervent un ditirambe

de pau, amor, gaubança i coca bamba,

 

i fes neules i canta fum fum fum

per no sentir de lluny, quan mor la llum,

 

l'onatge d'una mar de melangia

i un fragor d'espetecs d'artilleria.

 

 

Bon Nadal, malgrat tot,

i un millor 2017 

Sonet del gripós

mllauger | 15 Desembre, 2016 18:31


 

 

 

El grip (que el mallorquí fa masculí)
em té prostrat com jove que es lamenta,
com poète maudit que beu absenta,
afectat de l’spleen més gegantí.

 

El grip (que els catalans fan femení)
em du a un món on la febre se m’inventa
cortines blau safir i murs magenta
i em fa dormir, dormir, dormir i dormir.

 

Ja ho sé, que un grip no és res, però als cinquanta
i escaig, qualsevol cosa ja ens espanta
i ens recorda que som de carn mortal.

 

Però diguem-ho tot: aquests dos dies
passats com entre boira i melangies
són un tomb mig plaent per l’anormal.

 

 

La paraula sense embrutar

mllauger | 11 Desembre, 2016 21:41

 

(publicat a l'AraBalears, 10/12/16)

El passat divendres dia 2, Can Alcover es va omplir de gent que volia escoltar i veure representada la literatura de Miquel Àngel Riera i Damià Huguet, morts fa vint anys. Tots dos havien estat objecte d’homenatges, també molt concorreguts, a Manacor i Campos, els seus pobles. El dia abans, al teatre Mar i Terra, hi havia hagut una lectura dramatitzada d’El fogó dels jueus, de Llorenç Moyà, de qui ahir mateix també es va representar el monòleg dramàtic Polifem. Tampoc no ha estat, ni prop fer-hi, l’únic acte de record de Moyà, en l’any del centenari del seu naixement. Durant els darrers mesos, s’han multiplicat les presentacions de la poesia completa de Guillem d’Efak, com va succeir l’any passat amb la de Blai Bonet. I anant una miqueta més enrere, recordam bé els homenatges a Rosselló-Pòrcel i Marià Villangómez, en el centenari del seu naixement, i a Josep Maria Llompart, desaparegut també vint anys enrere. Per no parlar de Llull.

Mallorca recorda els seus poetes, les Illes recorden els seus poetes. Tot això succeeix en els temps en què el món proclama que la paraula del moment és “postveritat”, un espant que no sabem si ho és més per la lletjor irredimible del mot o per allò a què fa referència: la renúncia a la veritat en nom d’objectius polítics. Les Illes recorden els seus poetes en temps de llenguatge malmenat: quan les pel·lícules no es miren sinó que es “visionen” i quan els programes de televisió ensenyen que no hi ha arma més eficaç, en la contraposició d’arguments, que l’insult i el crit. Cada homenatge a un poeta és un acte de resistència davant la prostitució de la parla: no tot està perdut. No fa falta recórrer a la solemnitat de la frase de Hörderlin segons la qual el que perdura ho funden els poetes. És més elemental: els poetes ens mantenen en contacte amb la paraula sense embrutar, neta com un còdol acabat de treure de l’aigua.

 

 

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 ... 124 125 126  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS