Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Dos microrelats per empeltar a les fotografies d'en TiÓ Perellˇ

mllauger | 24 Maig, 2011 21:20

En Tià Perelló em va convidar a participar a l'exposició Empelts (http://www.uib.es/noticies/?contentId=217131&languageId=100000) en què onze escriptors hem cosit les nostres paraules amb les imatges amb què, armat d'una petita càmera fotogràfica, ell s'havia anat trobant. Dos textos per a dues fotografies i, a partir d'aquí, tota la llibertat: aquesta era la consigna. Jo vaig voler aprofitar l'ocasió per provar un camí diferent, i les imatges em varen suggerir les dues minúscles històries que teniu aquí, cadascuna amb la seva fotografia.

 

Pins

El cas és que em varen cridar de la immobiliària, que els urgia la foto de la casa, que l’havien de penjar a la web, i no trobava la càmera. Vaig recordar la que em va regalar la meva padrina jove el dia que vaig fer la primera comunió. Era al calaix, dins l’estoig, amb un rodet en blanc i negre del mateix 1961. Vaig fer una única foto: una presa frontal de la façana. La sorpresa va venir quan la varen haver revelada: aquells pins agrisats que semblaven sorgir de la inexistència que s’havia empassat la casa.

Els de la immobiliària m’apressaven, i vàrem posar la foto a Buscocasa.com. Talment. I la descripció: quatre banys, vistes a la mar, etcètera. L’endemà va cridar un senyor. En pessetes, em repetia, em pessetes. Volia la casa, i la podia pagar en efectiu. Em va citar en un cafè que no coneixia, però vaig entendre que era a la plaça d’Espanya.

De camí, em va semblar que per les Avingudes passaven cada vegada més pocs cotxes, i de models més antics. Fins que va passar un tramvia en blanc i negre. Dues beates comentaven la feta que tenia tota Mallorca trasbalsada: l’infant que, tres dies després de combregar, s’havia enfilat a un pi i havia pegat per terra.

No saben si en sortirà, deia una, o si quedarà que no hi és tot per tota la vida.

No som res, Magdaleneta, no som res.

 

  

 

Gnomònica

Es varen conèixer en un encontre internacional de gnomònica a Birmingham. Tots dos venim de terres beneïdes pel sol, varen comentar, i justament ens hem de reunir a parlar de rellotges de sol en aquest país ombrívol. Una altra coincidència els va acostar definitivament: tots dos duien ponències sobre els lemes dels rellotges. Estaven assaciats de recordatoris lúgubres, de totes fereixen però la darrera mata, i celebraven qualsevol troballa de la família del Carpe Diem.

Fent la copa de després del sopar, ell li va mostrar la foto de l’ombra que una canal esquifida projectava sobre el mur de la casa de la seva infantesa. Vaig ser un nin contemplatiu, li contava, i les hores se me n’anaven espiant com aquest branquilló de fosca feia camí entre els cruis i els regruixos de la paret enlluernada.

No espero els que van a poc a poc, diuen alguns rellotges de la meva Emilia-Romagna, va interrompre ella.

Fes allò que en morir voldries haver fet, diu un que vaig veure prop d’Avignon, va contestar ell.

Va ser una nit, vés per on, assolellada. Una vegada a casa, les coincidències varen continuar. Tot dos varen cercar una foto d’un gnòmon per enviar-se, com a record d’aquell vespre i com a cita per al proper congrés. El lema era el mateix, un clàssic.

Només compto les hores serenes. 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIË: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris sˇn moderats per evitar spam. Aix˛ pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS