miquel àngel llauger

Van algunes idees molt personals (preferències, més que idees, sense cap ànim de pontificar o de reglamentar un món que defuig les regles). Res de cavil·lacions sobre el periodisme ciutadà, la democratització de la informació o el trencament de les fronteres entre els que informen i els que són informats. Només algunes consideracions, més aviat d'urgència i d'anar per casa, sobre com crec que han de ser els blogs per funcionar i per contribuir de veritat a una millora de la qualitat deliberativa, informativa i democràtica de la nostra vida social. Està fet a partir  d'un article que he publicat al Diari de Balears (amb algun retall i algun afegitó). Perquè vegeu com és de complicat el món, aquesta nota incompleix les pròpies idees que exposa (incompleix els punts tercer i setè).  

Primer. Un blog és un blog. Aquesta tautologia vol dir que un blog no és una web estàtica. Un blog normalment està inserit en una xarxa de blogs i té els seus propis circuits d'intercomunicació i el seu públic de bloggers, i això imposa unes determinades regles del joc.

Segon. Un blog no funciona bé sense una freqüència mínima d'actualització. No cal inundar la xarxa amb quatre intervencions diàries, ni tan sols és «obligatori» esser-hi cada dia ni cada dos dies, però un blog no funciona si l'usam com a pàgina a la qual un pot anar aportant alguna novetat cada dues setmanes. El blog cerca crear a l'internauta un cert hàbit de veure què hi ha avui, al blog d'en Pere o de na Maria.

Tercer. El blog prefereix les notes breus. No m'agraden tant els blogs amb llarguíssims articles o cròniques, sinó els que tenen notes de poca extensió, com més àgils millor en la redacció. El fet que l'escriptor no tengui limitacions d'espai no l'ha fer oblidar que el seu lector exerceix la navegació ràpida de blog en blog i s'atura molt més en la nota d'un o dos paràgrafs que en la parrafada.

Quart. El blog ha d'anar signat, per una persona o per un grup identificable. Sé que tant la pràctica com la teorització de molts avalen l'anonimat però vull manifestar preferències clares (insistesc, preferències sense voluntat reglamentadora) sobre la qüestió. Hi ha una prevenció (no vull dir un prejudici) respecte de si fer un blog amb firma personal és un acte de vanitat. És molt més cert, però, que al lector l'incomoda l'anomimat: si llegeixo una cosa interessant, vull saber qui me la diu. A la societat deliberativa, les opinions van associades a individus lliures. A més, qualsevol coneixedor dels fòrums telemàtics sap que l'anonimat és el gran encobridor de l'exabrupte i de la insídia.

Cinquè. El blog personal ha de ser personal. Una altra tautologia, però m'explicaré: el blog no és una pàgina oficial. El blog és per a la notícia del dia, o el comentari del dia, però no per al comunicat oficial del dia de la institució, per a la qual cosa ja hi ha la web de la institució. Naturalment, el caràcter «personal», tal com a mi m'interessa, té més a veure amb aportació d'opinions i d'una visió pròpia que amb l'explicació d'intimitats sentimentals o eròtiques, una altra plaga de la blogosfera.

Sisè. El blog és espai públic. El mitjà no ens ha de confondre: escriure en un blog és actuar a l'espai public, és situar-se a l'àgora. El blog té, indubtablement, un caràcter diferent al mitjà escrit o a la televisió, i això determina els continguts. Però no és clandestí, i convé fer-se a la idea que no hi hem de posar res que no estaríem disposats (pel to o per la informació) a veure reproduït en tipografia grossa en un diari de gran circulació. El blog no pot ser excusa ni per l'ultratge ni per la informació sense credibilitat.

Setè. El blog no és per a refregits. N'hi pot haver (com aquesta mateixa nota!) però ha de ser més que un magatzem d'articles i escrits que originalment tenien un altre fi o que han tengut una altra publicació. El blog prefereix l'obra orgininal.

Què en trobau?