Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Mahmud Darwix: exili i lucidesa

mllauger | 14 Agost, 2012 12:49

(una versió més breu d'aquest article, publicada al dBalears) 

“La identitat no ha de ser un gueto ni una forma de reclusió”. Aquesta frase no ens semblarà especialment original, ni meritòria, si la pronuncia un ciutadà d’una nació que no senti la seva identitat negada o amenaçada, però és tota una mostra de lucidesa i coratge en boca d’un poeta palestí nascut a Al-Birwà, un poblet de Galilea que va ser arrasat a la guerra àraboisraeliana de 1948.  Mahmud Darwix diu que Palestina és una terra que ha rebut totes les herències d’una història convulsa i rica: cananea, hebraica, hel·lenística, romana, persa, faraònica, otomana, anglesa i francesa. L’humanisme i la intel·ligència de Darwix són un dels resultats possibles d’aquesta història, i ens commouen en un home que veu com el seu poble és el derrotat en un sagnant conflicte d’identitats excloents.

Podria haver començat a parlar de La Palestina com a metàfora dient que el poeta Mahmud Darwix és un símbol de la causa nacional palestina. Seria, però, un començament paradoxal, ja que una de les idees que es reiteren al llarg de les pàgines del llibre és la seva incomoditat amb aquest paper d’emblema. Darwix és poeta i la seva lleialtat primera és per a la poesia, una poesia que no ha de patir el llast de les funcions polítiques i patriòtiques que li volen imposar. L’obsessió de servir la causa patriòtica a través de la poesia, ens explica, no serveix ni a la poesia ni a la causa. “Cap xifra de màrtirs no podrà carregar el pes d’un mal poema”.

Trobareu les reflexions de Darwix a La Palestina com a metàfora, un recull de cinc entrevistes fetes al poeta palestí durant els anys anys 1995-1996, completades amb una evocació de Darwix, feta després de la seva mort pel novel·lista i periodista libanès Elias Khoury. El rebuig a la forma més simple de poesia “patriòtica” parteix d’un profund lligam a la terra i d’un profund compromís amb els seus. I s’enllaça amb una profunda reflexió sobre la pau: “Quan en alguns moments de la història s’ha assolit la pau, ha estat perquè uns estrangers han reconegut a uns altres estrangers el dret d’existir, de tal manera que no se sàpiga qui és l’estranger de debò”. La pau només es pot basar en el reconeixement de la humanitat de l’altre i en la superació de l’enfrontament entre dues nacions d’exiliats: “Al capdavall, tots som exiliats. Jo i l’ocupant, tots dos patim l’exili. Ell està exiliat en mi i jo sóc víctima del seu exili”. Que dels dos en surti un tercer: aquest és el repte. No són idees d’un pacifista ingenu: Darwix és un implacable denunciant de l’ocupació de Palestina. I també són les idees de qui creu saber quina és la solució històrica al conflicte, que no és altra que la del vell somni (tan preconitzat per Edward Saïd) de l’estat únic binacional, laic i democràtic.

Poesia, història i politica s’entrellacen en aquestes converses. En un passatge extraordinari, Darwix ens parla de com reconeix el seu propi paisatge als versos d’un poeta israelià: “El lloc només és un i les descripcions també. És una sensació ambigua que he trobat més endavant en la poesia del poeta hebreu contemporani més important, Iehuda Amikhai. Llegint com parla del lloc en els seus poemes, si no sabés el nom de qui els ha escrit, no podria dir si es tracta d’un poeta israelià o un d’àrab”.

Aquestes entrevistes varen tenir lloc durant els anys del procés de pau, un moment d’una certa esperança. De llavors ençà, la dinàmica de la identitat com a reclusió no ha fet més que créixer. Potser això fa aquestes reflexions encara més necessàries.

 

 

Mahmud DARWIX. La Palestina com a metàfora.

Lleonard Muntaner

Palma, 2012-08-12

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIË: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris sˇn moderats per evitar spam. Aix˛ pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS