comentaris, versos, perplexitats, troballes
mllauger | 25 Setembre, 2012 12:19
(article publicat al dBalears)
Mamadou té catorze anys, encara que ningú no podria assegurar que no siguin tretze, o quinze. No diu ni una paraula en català, ni en castellà, ni en anglès, ni en francès. Deu parlar malinke, o wòlof, o pulaar, o alguna de les altres cinc o sis llengües que Wikipedia diu que es parlen a Gàmbia. No coneix cap lletra, i amb prou feines els números de l’1 al 10: no ha trepitjat mai una escola. Quan es pugui comunicar, ja podrà contar si ve del camp o de la ciutat. Acaba d’aterrar en un institut de Palma. Seu amb una trentena llarga d’alumnes que estudien els pronoms febles, el meridià de Greenwich i la hipotenusa.
No és un cas aïllat: és un cas extrem, que no acaba de ser el mateix. A la seva mateixa classe, hi ha devers una dotzena d’alumnes que representen una dotzena de casos d’allò que els docents en solen dir la diversitat de les aules d’ara: una dotzena d’exemples d’una complexitat que de vegades és lingüística, de vegades intel·lectual, de vegades psicològica, de vegades familiar, de vegades social i que moltes vegades és dues o tres d’aquestes coses alhora. Tot això, en un institut que el curs passat tenia 710 alumnes i aquest curs en té 789, i que el curs passat tenia 91 professors i aquest curs en té 81.
Per si les nostres autoritats educatives en dubtaven, els professors de l’institut faran tots els possibles per donar a Mamadou l’atenció individualíssima que requereix. A Mamadou i als altres, naturalment. Potser el conseller Bosch no s’ho creu, però per cada minut que dediquen a posar-se camisetes verdes, penjar llaços o repicar olles, dediquen moltes hores a fer de professors. Això sí: segur que prefereixen autoritats que destinen recursos a l’educació, en lloc de ministres que fan reformes educatives centralistes mentre van pegant les seves tisorades selectives. Senten vergonya d’altri quan senten un alt càrrec que repeteix el discurs de l’esforç i l’excel·lència mentre deixa que l’aula s’ompli amb més i més alumnes. I s’encenen de santíssima indignació quan algú diu, amb José Ramon Bauzá, que ell va estudiar en una aula de quaranta alumnes i tampoc no li va anar tan malament.
M'agraden els versos, l'estiu i els dolços, no sé si per aquest ordre. M'agrada allò que va dir Auden: que tenim el deure, no el dret, de ser feliços. També crec que el més important és no creure massa en la nostra importància: Ferrater va escriure que la vida és sempre, per a tots, una lliçó de modèstia.
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |