Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Fills del llim (sobre "Aquest cor", de Pere Joan Martorell)

mllauger | 28 Octubre, 2012 09:55

 (publicat a L'Espira d'avui)

“Som hereus del foc”. Som “hereus d’aquells vells déus / que es lliuraven als vicis de la carn”. “Som hereus de la llum i de la fosca”. Som “hereus del fang primer”. Les quatre citacions pertanyen a quatre poemes diferents d’Aquest Cor, el darrer recull de poemes de Pere Joan Martorell. Encara podríem afegir-ne un grapat que tornen sobre aquesta idea que és al nucli del poemari: “Provinc d’aquella dansa inacabable…”, “Provenim del fang i del desig…”, “la memòria del llim…”. Fills del llim: Octavio Paz va encunyar aquesta denominació per referir-se a tots els poetes del Romanticisme ençà. En aquest llibre de Martorell, els fills del llim no són els poetes, o no són només els poetes: són tots els humans. Una de les qualitats destacables d’Aquest Cor és la de ser un llibre de versos que construeix, poema rere poema, una visió treballada i coherent de l’existència humana. Si l’haguéssim de sintetitzar i traduir a termes assagístics, ho podríem dir aixi: el comportament de l’home s’explica sempre per la seva condició d’hereu d’un passat ancestral d’irracionalitat, carnalitat i violència.

En aquest marc, cobren sentit els poemes sobre les manifestacions més transparents d’aquesta herència atàvica, com són la guerra, expressió per excel·lència de la violència immemorial, o les festes populars com el Carnaval o Sant Antoni, carregades de paganisme i foc antic. Però també la crueltat de l’infant que mutila insectes o costums socials com el de la visita al nadó són presentats amb aquesta visió antropològica de rerefons: som hereus d’una genealogia de brutalitat. Hi ha un grapat de motius que, amb la seva recurrència, van afaiçonant l’univers del poemari. Un és el de la religiositat primitiva i pagana: els ídols, les cerimònies fosques, els oracles, els sacrificis de l’home prehistòric, els faunes… Un altre és el de la blasfèmia, la profanació, el sacrilegi, l’heretgia: l’element dionisíac s’afirma, com en la formulació clàssica de Nietzsche, en contraposició a l’element apol·lini.

L’amor i la mort també hi són, tal com pertoca en un llibre que vol oferir una imatge de l’existència humana. L’amor, o el desig, és un impuls ancestral que es manifesta en deliri i que voreja el territori de la violència, o s’hi endinsa: “Record també l’aroma del teu cos / impur entre flors seques, el deliri / de la sang convertida en font d’esperma”. I la mort és el buit que hi ha al final: silenci, oblit, cendra, aniquilació. El poeta sap “que tot tendeix al buit més abismal: / cendra pura que torna i que retorna”. La visió de l’home es completa amb la visió de la poesia, que es presenta sobretot al poema titulat, ben programàticament, “Poètica”, i que parla de la poesia com a via de coneixement i d’accés al desconegut.

Potser el que he escrit fins ara porti el lector a creure que ens trobam davant d’un llibre de poesia d’idees, d’una figuració poètica de tipus conceptual. Seria una idea errònia. A Aquest cor, la visió de l’home es desprèn d’un conjunt de poemes que de vegades adopten un aire diguem-ne filosòfic o oracional, gairebé profètic, (com “Consells del foll” o “Creences”, dos dels millors del recull), però que sovint tenen un bastiment descriptiu (un paisatge rural de Mallorca, una necròpolis púnica, un escenari urbà d’Europa) o narratiu (una colla de joves que profana un cementeri, un episodi d’una guerra). Hi ha, al mateix temps, una llengua literària i un to ben constans i ben personals, i ben adequats a l’expressió d’aquesta manera de veure l’existència. Els versos de Pere Joan Martorell parteixen d’un fonament representatiu (un pretext identificable per al lector, un desenvolupament temàtic coherent) i es vesteixen amb la força expressiva d’un recurs constant a la imatge, sovint d’arrel irracional. Combinen el vers lliure amb la solemnitat d’un decasíl·lab ben escandit, molt present en aquest recull. I adopten un to per al qual no se m’acut un adjectiu millor que el de vitalista: un vitalisme, això sí, de tons foscos.

Acabaré amb una nota de vida literària. Aquest Cor va obtenir el darrer premi Mallorca. El darrer, vull dir, abans que la presidenta del Consell decidís que condemnava el guardó a la insignificança. Enguany ni s’ha convocat. És un consol que, com a mínim, un premi que havia nascut amb ambició s’acomiadi amb un recull de versos com aquest.

 

Pere Joan MARTORELL

Aquest Cor

Premi Mallorca 2011

Edicions Proa

Barcelona 2012

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIË: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris sˇn moderats per evitar spam. Aix˛ pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS