Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Els dits greixosos de Stalin

mllauger | 08 Gener, 2013 16:48

(publicat a L'altra mirada, gener 2013)  

(Óssip Mandelstam)

 

Demian Bedni, poeta i amic de Lenin, i bolxevic fervent, va caure en desgràcia a causa del seu amor als llibres. Va cometre la imprudència d’anotar al seu diari que no li agradava prestar llibres a Stalin perquè embrutava les pàgines amb l’empremta dels seus dits greixosos. El secretari de Bedni, desitjós de fer mèrits, va copiar el fragment i el va fer arribar al carnisser del Kremlin. Com a conseqüència, el poeta va viure uns anys en la misèria i va haver de vendre la seva biblioteca. L’anècdota és insignificant, si tenim en compte que Bedni va recuperar posicions de poeta oficial i si tenim en compte l’historial brutal d’assassinats i deportacions massives de l’stalinisme. Però és molt il·lustrativa de l’atmosfera delirant d’aquesta variant, diguem-ne d’esquerres, del totalitarisme.

La història la conta Nadejda Mandelstam al seu llibre de memòries Contra tota esperança. És un episodi curiós, també, perquè els dits són un dels trets amb què Óssip Mandelstam descriu Stalin al poema satíric que li va dedicar: “Té unes mans amb els dits curts i grossos com cucs/escup mots com patacs encertats i feixucs,/ riu amb ull oliós d’escarbat/ brilla amb botes de cuir enllustrat” (traducció d’Helena Vidal).  Mandelstam, un dels millors poetes russos del s.XX, va escriure el poema el 1933, conscient del risc que corria. La detenció li va arribar al cap de molts pocs mesos, quan no n’havia donat cap còpia escrita a ningú i només l’havia llegit a una dotzena de persones: al règim no se li escapa res. A la detenció li van seguir la deportació en un parell de fredes ciutats russes de províncies i la proscripció com a escriptor. Mandelstam, finalment, va morir el 1938 en un camp de concentració de trànsit, prop de Vladivostok. La seva vídua va servar sempre el seu llegat literari i humà, i va escriure, amb més de seixanta anys, aquest imponent llibre de records.

Contra tota esperança és, entre altres coses, una vivíssima descripció de l’anatomia patològica del totalitarisme. La delació multiplicada, la desconfiança universal que posa barreres entre els més propers, la por a ser pres per un confident i, al mateix temps, la interiorització d’aquest poder que intenta comandar sobre la fibra més íntima de cada personalitat: això és el totalitarisme. Nadejda Mandelstam ho viu i té la lucidesa de retratar-ho: “Res no uneix tant la gent com el crim compartit: com més gran sigui el nombre de persones compromeses, implicades, tacades, com més gran sigui el nombre d’espietes, traïdors i delators, més partidaris hi haurà de veure perdurar el règim un mil·lenni. I quan tothom sap que això passa, que ‘et criden allà’, la mateixa societat, la gent perd la capacitat de comunicar-se entre si, els lligams entre les persones es debiliten, cadascú es refugia al seu racó i calla.  Aquí rau, precisament, l’incalculable avantatge dels poders”.

I té la lucidesa, a més, de desmuntar-nos un mite consolador: el de la dignitat, en els règims totalitaris, dels intel·lectuals. “A l’hora de caure en la barbàrie els escriptors superaven tothom”: una frase esmolada, devastadora, certíssima. La societat literària de l’stalinisme, que és un dels elements centrals de Contra tota esperança, és una societat de buròcrates del totalitarisme. Óssip Mandelstam no s’hi va voler conformar i potser per això va escriure, el 1937, un poema que sabia que era l’equivalent d’una sentència de mort.

 

Nadejda MANDELSTAM. Contra tota esperança

Traducció de Jaume Creus.

Pròleg de Joseph Brodsky.

Quaderns Crema, 2012 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS