Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

"Biografia de la fam": golafreria i narcissisme d'Amélie Nothomb

mllauger | 08 Març, 2006 08:30

“A Oceania hi ha un arxipèlag anomenat Vanuatu…”: una manera de començar que és, per a mi, la promesa d’una novel·la que em parlarà de manera molt directa…

Confirmat, sobretot, quan aclareix que la fam del títol és, en un primer moment, fam de dolç. La identificació lector-autor assoleix el cim amb aquesta confessió: “Sempre he tingut una gana excel·lent, en particular per al sucre. He de reconèixer que he conegut campions més grans que jo pel que fa a la fam del ventre. Però, pel que fa als dolços, desafio qualsevol competidor” Digues dia, lloc i hora, Amélie. 

Un dels moments perfectes del lector és aquell en què troba en lletra impresa allò que ell sempre ha pensat i no ha trobat mai expressat de manera tan clara i contundent: “`Massa dolç’: l’expressió em sembla tan absurda com ‘massa bell’ o ‘massa enamorat’”. Amélie, jo tampoc no he entès mai els que arrufen el nas davant un tocinito de cielo (posem per cas) perquè és massa dolç.

I per acabar amb aquest capítol: “Si Déu mengés, menjaria sucre”.

(La identificació, no us penseu, no ha anat més enllà)

Si Amélie Nothomb és un fenomen literari és perquè un producte literari perfecte per al segle XXI, i Biografia de la fam (a Empúries, en català) n’és una bona mostra. Nothomb és el mirall perfecte del nostre segle narcissista (el narcissisme dels blogs, ai…). La protagonista d’aquestes cent-i-poques pàgines de digestió plaent és la pròpia Amélie Nothomb, que ens narra la seva infantesa com a criatura divina. La seva fam és fam de dolç, ja s’ha dit, però també és set (d’aigua i d’alcohol, a partir dels sis o set anys), i és ànsia d’històries, ànsia de bellesa i ànsia d’un amor que menysprea els nins i cerca les seves companyes de naturalesa divina: institutriu, mare, germana. Ara ja sabem qui eren les criatures celestials i diabòliques de les seves narracions: tal com sospitàvem, eren Amélie Nothomb.

Biografia de la fam és una bona imatge del segle, tal com el dibuixa Vicente Verdú a l’assaig, esmentat aquí fa pocs dies, Yo y tú objectos de lujo. Un segle d’avidesa per la multiplicació de les experiències (la fam), hedonisme, mobilitat geogràfica (en aquest cas: Japo, Xina, Nova York, Bangladesh, ja que Nothom és filla de diplomàtic), construcció del subjecte com a objecte de luxe, humor (he rigut molt) i manca de certeses profundes o significats “forts”.

Nothomb va fent: una novel·leta de cent-i-poques pàgines cada any. Ràpids d’escriure i ràpids de llegir: un altre signe dels temps.

Comentaris

  1. Ep! Déu menja sucre?
    Doncs llavors no deu pas ser diabètic, no?
    M. | 08/03/2006, 08:43
  2. m,
    jlo,ih0oplh,
    uhj,g | 05/06/2006, 19:46
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS