Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

SÝ, aix˛ Ús una dona

mllauger | 05 Juliol, 2013 12:43

(publicat a L'Altra Mirada)
 
D’entre els relats d’antics presoners dels camps de concentració nazis, el més famós i llegit és, amb tota probabilitat, Si això és un home, de Primo Levi. Llegiu-lo, si no ho heu fet: és un d’aquells llibres que han contribuït a canviar la consciència de l’home contemporani. La clàusula condicional que li fa de títol en sintetitza molt bé el contingut: Levi es pregunta si és possible mantenir la condició humana quan algú és sotmès a les severíssimes condicions físiques i a l’aclaparadora degradació moral d’un lloc com Auschwitz. L’objectiu del camp és l’aniquilació del presoner: l’aniquilació física, en darrer extrem i en la majoria dels casos, però també la seva desintegració anímica. Primo Levi deixa testimoni de com els presoners dels camps van perdent força física i, alhora, força moral, de com el tracte extrem a què són sotmesos els soscava la possibilitat mateixa de la solidaritat o la generositat.

La història de Neus Català, antiga presonera del camp de concentració per a dones de Ravensbrück (a la regió alemanya de Mecklenburg) i del camp de treballs forçats de Holleischen (a la zona dels Sudets, antiga Txecoslovàquia), no és ben bé aquesta. No és un relat de la pèdua d'humanitat. Un cel de plom, el relat novel·lat de la vida de Neus Català escrit per Carme Martí, no ens estalvia res de la realitat dels camps. Llegim els capítols corresponents a l’any i mig de tancament de la protagonista amb aquella sensació d’assistir a una representació del Mal en estat pur i amb la perplexitat que ens generen els extrems de barbàrie a què pot arribar l’home. Però la història que escriu Carme Martí és també una història d’amistat, solidaritat i generositat. No és pertinent demanar-se si el relat de Primo Levi és més versemblant, des del punt de vista de la diferència ara descrita, que el de Neus Català. Els temperaments diferents veuen i recorden les coses de formes diferents. No hi ha cap idealització en la narració de la catalana: ni de l’experiència dels camps ni del trauma posterior. Amb tot, el relat és valuós tant pel que té de testimoni històric com pel que té testimoni d’una personalitat d’un coratge i d’una voluntat de viure excepcionals.

Els capítols anteriors al pas pels camps de concentració, molt especialment els de la Guerra Civil, ja ens presenten aquest retrat d’una militant de gran vitalitat i generositat. En una de les escenes més belles del llibre, la trobam a Premià de Mar, on feia una extenuant tasca en una colònia de més de cent d’infants de pares republicans. Sense saber nedar, i durant tot l’any, Neus Català començava el dia a la platja, a les sis del matí, banyant-se perquè l’aigua li encomanàs l’energia necessària per a la jornada. És la mateixa dona que, pocs anys més tard, a Ravensbrück o a Holleischen, en unes condicions de vertader infern sobre la Terra, era capaç de fer riure les seves campanyes fent una imitació de Charlot o estrafent una cursa de braus. Recórrer a l’humor allà on sembla inconcebible: una altra mostra d’altíssima humanitat. I una tercera escena que retrata Neus Català: el 1944, les presoneres tracten de passar el dia de Nadal oferint-se calidesa humana. Una dona catòlica s’acosta a na Neus i li diu que no comprèn d’on poden treure esperança i consol, elles que no tenen el seu Déu. “Que no ha entès res, aquesta dona? Com es pot ser tan cega?”, es demana la nostra protagonista. I li contesta: “Com que no tenim ningú? Però que no ho veus? Mira, et tinc a tu”. Decididament, això és una dona.

Carme Martí. Un cel de plom.
Amsterdam Llibres. Barcelona, 2012.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIË: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris sˇn moderats per evitar spam. Aix˛ pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS