Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

The debt immense of endless gratitude

mllauger | 14 Maig, 2014 19:11

 

No és que vulgui dur l'aigua cap al meu molí, o només una miqueta, però hi ha un moment en què el Satan de John Milton, un dels millors personatges de la literatura universal, comprèn que ha comès el pecat (o l'errada, per no connotar-ho teològicament) de ser malagraït. Posseït per una supèrbia que viu com un destí, va voler deseixir-se del deute immens de la gratitud perpètua, que mai no s'acaba de pagar, i no va comprendre que la gratitud és un deute que no es deu, i que aquesta és una càrrega que també és un alleujament. Parla el Príncep de l'Infern:
 
" ... lifted so high,
I sdained subjection, and thought one step higher
Would set me highest, and in a moment quit
The debt immense of endless gratitude,
So burdensome, still paying, still to owe;
Forgetful what from him still received;
And understood not that a grateful mind
By owing owes not, but still pays, at once
Indebted and discharged; what burden then?"

(Book IV, 50-57)
 
Uns venerables pentàmetres iàmbics de John Milton que, transformats en els majestuosos estramps de Josep Boix i Selva, sonen així:
 
"tan alt endut, vaig desdenyar sotmetre'm
i, ascendint un graó, m'afigurava
que esdevenia el sobirà, ja quiti
d'un deute immens de gratitud perpètua,
tan feixuc, pagant sempre i sempre amb dèbit;
i no veia que una ànima agraïda,
devent, no deu, ans paga sempre, alhora
deutora i quítia: ¿on era, doncs, la càrrega?" 

 

(Doré)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS