Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Jordi Lavina llegeix "La Gratitud"

mllauger | 09 Juny, 2014 19:55

(No me n'he pogut estar... )

AL VENTRE DE LA BALENA

La gratitud, de Miquel Àngel Llauger. Moll. Palma, 2014.

Un dels poemes d’aquest bell llibre —un dels que n’integren la segona part, titulada, amb tota escaiença, “Àlbum d’infantesa”— recorda una balena que, al gener de 1976, “va voler morir al costat d’Alcúdia”. Un fet tan extraordinari, com és lògic de suposar, havia de gravar-se en la memòria i en la consciència del vailet de tretze anys que era, en aquell temps, el poeta mallorquí; un noiet que m’imagino que ja aleshores devia començar a esborrallar els seus primers poemes. La gràcia d’aquests versos és que confronten una anècdota popular, sens dubte excepcional (i que devia comportar, també, un excepcional maldecap per a la brigada de l’Ajuntament o per a qui fos que se’n devia fer càrrec), amb la capacitat mitificadora de l’escriptor en formació, que buscarà (i trobarà) per al magnífic cetaci —bèstia de tan fondos ressons llegendaris i novel•lescos— tot de raons de la seva infausta arribada a la plàcida costa mallorquina i de les amoïnoses conseqüències que havia de tenir per a la població.
 
Aquest és un llibre delicadament literari, però que no afecta gens el gran coneixement de la literatura que atresora l’autor. Potser, en general, hi ha més bons llibres de poesia que adopten un to de plany o de tristesa que no pas llibres que celebrin el gaudi i l’esperança. En aquest n’hi ha, de tristesa, perquè pertot hi ha imatges de la memòria. Però lluny de rabejar-se en el sentiment de pèrdua o de decaïment, l’expressió és gairebé sempre lluminosa. El món —com volia Guillén i subratlla Llauger— (hi) està ben fet. Els somnis no són millors que la vida, sinó que més aviat semblen un esborrany de mal gust. “No us ho cregueu, / que la mort tot ho pot”, se’ns adverteix d’entrada. I una mica més enllà, adoptant el pretext d’una parella, el poeta deixa escrita la gratitud que sent per la vida. Tot, en aquest títol travessat pel temps, convida a fer un balanç agraït dels dies viscuts, i a assumir que “l’adverbi més melós que té la llengua” és encara. En “Casa”, hi llegim: “de moment els dies no fan cara / que ens vulguin prendre res”.
 
Aquest cinquè llibre de poemes de Llauger conté molta llum: “La vida perdurable / deu tenir les cortines d’aquest blau”. Potser perquè, com va escriure Villangómez, “si tot fóra dolor, només dolor, el vers callaria”. De sempre m’han agradat els llibres que fan companyia al lector. Aquest, que en fa molta, em du al cap Carner, i Walter de la Mare, i William Carlos Williams, i Clementina Arderiu. És una obra de presències i de contorns afables, en què el record pren un sever protagonisme. La infantesa es reviu o s’entén millor gràcies al naixement dels fills bessons del poeta. Els pretextos són variats, i són presos de la quotidianitat: una moixa que corre per casa, un home derrotat que prega Déu, el diccionari en què es comencen a aprendre les coses del món, el sexe i la seva treballada entesa entre dos “animals intel•ligents”, el mar i el seu misteri... Aquí es parla de la innocència i de la bellesa. Però també de la mort, la pàl•lida. De la consciència, en definitiva.

La tercera part, “Àlbum dels bessons”, serveix de contrapunt —o de refermança— de la segona. I aquesta, al seu torn, és una baula perfecta entre la primera secció, “Sap que els Reis són els pares” (lema que prové d’un vers ben significatiu del poema “Un infant”), i l’última. És, per tot plegat, una obra molt ben concebuda, que demostra admirablement que una dicció planera no és incompatible amb la profunditat de reflexió. Un goig de llibre.

Jordi Llavina (publicat a "El Temps")

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIË: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris sˇn moderats per evitar spam. Aix˛ pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS