comentaris, versos, perplexitats, troballes
mllauger | 16 Gener, 2015 21:45
De les cireres ingènues, les arcàdiques “penjarelles de foc” amb què juguen les criatures imaginades per Josep Carner (a Els fruits saborosos, naturalment), a les melancòliques cireres ferides de Jordi Llavina, amb les seves llagues “d’un or de tintura de iode” (País de vent), ¿quin poder té aquesta fruita per fer-se present a alguns dels moments més delicats d’alguns poetes?
Clementina Arderiu acaba així el preciós “Evasió”, una declaració d’amor a una vida que potser només és anhelada (Cants i paraules):
I el cirerer és ple de fruita
abans de la meva fuita.
I diu Joan Sales, per pintar el temps de la Innocència, a “Els cinc planetes”, un dels seus millors poemes (Viatge d’un moribund):
Quan la innocencia, com la cirera salvatge,
era vermella i amb un gust fort de boscatge.
Diu el Gènesi: “Llavors la dona, veient que el fruit de l'arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, en va collir i en va menjar; i va donar-ne també al seu home, que en menjà amb ella.” ¿Qui diu que l’arbre no era un cirerer?
M'agraden els versos, l'estiu i els dolços, no sé si per aquest ordre. M'agrada allò que va dir Auden: que tenim el deure, no el dret, de ser feliços. També crec que el més important és no creure massa en la nostra importància: Ferrater va escriure que la vida és sempre, per a tots, una lliçó de modèstia.
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |