Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Versos a la Xarxa

mllauger | 31 Gener, 2015 10:25


(article publicat a Caràcters)
 
Si tens publicat un llibre de poemes i un dia descobreixes que algú n’ha trobat un parell i li han agradat tant que els ha penjat en una plana web, i a més els ha comentat encomiàsticament, el més segur és que no t’indignis perquè ho ha fet sense permís sinó que n’estiguis satisfet i agraït. Ens agrada que ens llegeixin, és clar, i ens agrada agradar. La sorpresa, però, esdevé agredolça si et trobes que els poemes que tu escrivies amb minúscula a començament de cada vers (excepte si el vers coincideix amb començament de frase: ets un clàssic) apareixen amb tots els versos començats amb lletra majúscula, a la manera anglesa (o a la manera de Foix, o de Guillén), o si et trobes que els poemes que tu havies concebut tipogràficament amb els versos aliniats a l’esquerra ara apareixen amb aliniació centrada (una solució, per cert, que ja t’agrada per a segons quines peces). I ja no saps si has d’escriure a qui ha penjat els poemes per mostrar el teu agraïment o per exigir les rectificacions oportunes.

Potser el problema primer de la poesia a Internet no sigui de llibertat o restricció de reproducció, ni de drets d’autor o de drets d’accés a la cultura, sinó de respecte als versos tal com els va concebre l’autor. En poesia, el poeta tria si començar els versos amb majúscula o minúscula, si fer o no fer determinats salts de línia, si sagnar o no el començamernt d’un vers, o si aliniar d’una manera o d’una altra. I les seves eleccions formen part del poema que escriu. I haurien de ser respectades minuciosament per tothom que el reprodueixi.

Sota l’epígraf “La poesia a Internet”, ens podríem referir a altres vicis que el lector de versos percep poc menys que com un sacrilegi. L’estètica dels racons de la Xarxa on s’allotgen els poemes, per exemple. La subjectivitat del gust no pot justificar pàgines que reprodueixen els grans clàssics de la poesia universal i els incrusten despietadament en un entorn estètic de web de trobar parella, en una apoteosi del kitsch. O la publicitat: no pot ser, simplement, estar llegint una oda a la tardor o al rossinyol i que ens boti un bàner d’assegurances per a la llar. I, per favor: als versos no hi poseu hipervincles. Posau-hi, a tot estirar, un número en superíndex que discretament enviï el lector a un comentari o a un enllaç pertinent.

Què s’hi pot fer? Supòs que no gaire cosa. En tot cas, la via del Codi Penal, tot i que temptadora, no sembla particularment practicable. Només se m’ocorre que els que estimam la poesia siguem escrupolosament acurats quan posam uns versos a la Xarxa, i que no ens estiguem de protestar quan trobem catàstrofes com les que he descrit. Promoure les bones pràctiques i denunciar les dolentes. A tots ens exalta el nou, que deia el poeta, però la fascinació de la modernitat i les seves pantalles (i les seves immenses possibilitats etc) no hauria de donar empara a la incúria. Amb les coses sagrades no s’hi juga.

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS