comentaris, versos, perplexitats, troballes
mllauger | 16 Desembre, 2018 08:15
Mamà Noel
D’après Michel Tournier
La nit del vint-i-quatre cau a Mates,
un poble de mil ànimes beates
i una vintena escassa de barbuts
a qui toca el paper de descreguts.
Fins l’any passat, Nadal es repetia
amb un sainet d’olor de sagristia
que evocava la lluita entre el sagrat
i les ganes de riure d’un grapat.
Embellia la missa de matines
un gran betlem vivent on nins i nines
feien de pastorets i un infantó
era (deia el mossèn) el Salvador.
Mentrestant, els pagans feien tabola
encapçalats pel mestre de l’escola,
que, vestit com els vells papanoels,
repartia regals i caramels.
Però un sotrac sobtat de la Fortuna,
que ja sabeu com és d’inoportuna,
enguany du novetats: un cop de vent
se’n va dur el mestre enllà del sol ponent,
on va cridar un dimoni: “Peix al cove!”
Fa un mes i mig que hi ha una mestra nova,
que és mare i és fadrina: el capellà
va arrufar el nas quan ella l’hi explicà,
però va veure el cel amb la ventura
que la jove cedís la criatura
per al betlem vivent: un serafí
vingut al món per fer d’Infant Diví.
La sorpresa va ser quan na Maria
(el nom d’ella) va dir que comprenia
que desfressar-se i repartir regals
era part dels seus deures laborals.
“Però el costum és fer enfadar el prevere
amb la gresca!” I diu ella: “De primera!
Per un vespre que em guarden el menut
vull recobrar de cop el temps perdut!”
I arriba així la missa de matines.
De moment, tot és pau. Unes veus fines
fan pujar les nadales cap al cel
com pugen les sentors de l'aiguamel.
Els pastors i la cova són el signe
d’una vida que juga a ser benigna.
I de sobte se sent un ploricó
molt prim, que guanya gruixa i espessor
i es transforma en udol que desballesta
el confort tendre i místic de la festa.
És el nadó, i no hi ha cap cristià
que sàpiga el conhort que el pot callar.
Fins que al cap d’una estona que es fa eterna
entra un barbut que put com de taverna,
i arrenca el bonjesús a un escolà.
El que passa després no es pot contar
sense un estremiment. Aquell bandarra
es retira la barba i la samarra
i fa sortir, miraculós, un pit
rodó com lluna plena a mitjanit.
L’infant s’hi amorra, com si l’existència
xifràs el seu sentit en l’apetència
d’aquell fruit del fruiter de la salut.
I xucla i xucla, fins que cau retut.
Trobareu La Mère Noël, el conte original, en aquest llibre:
M'agraden els versos, l'estiu i els dolços, no sé si per aquest ordre. M'agrada allò que va dir Auden: que tenim el deure, no el dret, de ser feliços. També crec que el més important és no creure massa en la nostra importància: Ferrater va escriure que la vida és sempre, per a tots, una lliçó de modèstia.
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |
Divertit! i ben parit, amb les
observacions sobre la gent i situacions tan encertades. Al final descobreixo que el conte no és original. Tantseval! De nou, molt bé!
Extraordinari. Bellíssim. Com unes matines de parròquia. Bon Nadal.