miquel àngel llauger

Aquest cap de setmana he llegit El hundimiento, de Joaquim Fest, el llibre en què es va basar (juntament amb les memòries d'una de les secretàries de Hitler) l'excel·lent pel·lícula del mateix nom. Es tracta del relat dels darrers dies d'Adolf Hitler, deteriorat i embogit al seu búnker mentre el Berlín nazi cau davant l'Exèrcit Roig. Dues notes.

Primera. El llibre de Joaquim Fest és el relat d'un enfonsament però també un assaig interpretatiu de Hitler i del nazisme, cosa que la pel·lícula no pot recollir plenament i en fa recomanable la lectura. La línia principal d'aquesta lectura del personatge i del règim que va dirigir és que la seva força motriu bàsica era l'impuls de destrucció. A Hitler el fascinaven la conquesta per la conquesta, per la violència per la violència i l'extermini per l'extermini, i no tenia altre projecte que dur aquest afany de destrucció més enllà de qualsevol límit. La seva força era pre-civilitzatòria, o anti-civilitzatòria. En el projecte personal de Hitler, que es va propagar a tota una època, no hi ha cap idea ordre final: hi ha una pura pulsió de mort que, inevitablement, acaba essent autodestructiva. El suïcidi i la incineració finals no serien tant un fracàs com una culminació. Curiosament, al llibre només surt una vegada la paraula "nihilisme", que és la que utlitza André Glucksmann per definir el terrorisme islàmic en termes pràcticament idèntics, com pulsió de mort darrere la qual no hi ha altra cosa que odi a la civilització i afany d'extermini. Un paral·lelisme curiós, que donaria per a mil matisos i consideracions. Intuesc que ni en un cas ni en l'altre el nihilisme no ho explica tot, ni prop fer-hi.

Segona. És corprenedor (i en això la pel·lícula guanya en força dramàtica al llibre) l'episodi de la morts dels sis fills del matrimoni Goebbels. Magda Goebbels, fascinada pel Führer i fidelíssima fins al final, va decidir que els seus sis fills tenguts amb Joseph Goebbels havien de morir amb el Tercer Reich. Quan ja no hi havia esperança, els va donar amb un somnífer i després els va obrir la boca i hi va abocar unes gotes d'àcid prússic. Només a la major, de dotze anys, s'hi varen poder apreciar signes de resistència. En una carta al seu fill tengut del primer matrimoni (que era presoner i se'n va salvar) escriu: "El món que vingui després del Führer i del nacionalsocialisme no mereix que s'hi visqui, i per això m'he duit aquí els nins. Són massa valuosos per a la vida que vindrà després de nosaltres, i un Déu misericordiós em comprendrà si els allibero jo mateixa".  Poques històries ens mostren amb tanta cruesa el pou insondable d'horror que pot ser l'ànima humana.