miquel àngel llauger

En terra d’oliveres

(publicat a Diari de Balears divendres 8 de setembre)

S’ha publicat fa pocs mesos el volum En tierra de los olivos de Sumaya Farhat-Naser, professora de botànica a la universitat de Birzeit (Palestina), la seva ciutat natal. El llibre, que porta el subtítol Una historia de mujeres por la paz, relata el projecte i les activitats de The Jerusalem Link, una entitat creada per al treball conjunt en defensa de la pau i de la justícia entre l’associació de dones palestines The Jerusalem Center i l’associació de dones israelianes Bat Shalom. Es tracta d’una lectura més que adequada per a aquests temps difícils per a la pau a la regió.

El llibre de Sumaya Farhat-Naser resulta interessant, fins i tot més enllà del que es refereix a l’Orient Mitjà, per la riquesa de les seves reflexions i vivències entorn del treball per la pau en un context d’enfrontament entre dues comunitats. Voldria destacar, en aquest sentit, algunes aspectes del que narra l’autora. Un primer ensenyament és que, en aquesta situació en què dos col·lectius es veuen mútuament com l’altre, l’enemic absolut a qui es nega gairebé la condició humana, el treball per establir ponts de diàleg suposa necessàriament algun grau d’enfrontament amb la comunitat pròpia. Rompre estereotips i trencar prejudicis situa els activistes per la pau en el límit de l’acceptació per part del seu propi poble, instal·lat en el simplisme de la divisió del món en bons i dolents. La capacitat de resistir aquesta pressió és part de l’heroisme del pacifista.

Una de les coses que fan recomanable aquest llibre, en segon lloc, és que va en sentit contrari a qualsevol visió del treball de la pau com un esforç naïve o una pura efusió de bons sentiments. No hi ha pau sense justícia, i no hi ha pau sense fermesa en els posicionaments polítics. Això implica, al seu torn, que el treball conjunt entre persones provinents de comunitats diferents és, necessàriament, difícil i conflictiu. El que fa més interessant aquest En tierra de los olivos és veure el joc entre la voluntat de les dones palestines i les israelianes de treballar conjuntament i la constatació de les òptiques diferents d’unes i altres. Per part de les dones palestines hi ha molta més consciència que la pau exigeix justícia i claretat en els posicionaments polítics, i tenen la capacitat de mantenir la seva visió fins al caire permanent de la ruptura amb la contrapart israeliana. De la història de The Jerusalem Link també es desprèn que, en una situació com la de l’Orient Mitjà, no hi ha treball conjunt possible sense assumir l’assimetria bàsica de la situació, en què una part pertany a la comunitat dels ocupats i l’altre a la dels ocupants. Al final, però, el diàleg enriqueix totes les parts, i les dones palestines també adquereixen de les israelianes una major consciència de la necessitat que les urgències “nacionals” no ajornin indefinidament la lluita pels seus drets com a dones.

El llibre de Sumaya Farhat-Naser, en tercer lloc, està carregat d’emocionants històries sobre les relacions personals que s’estableixen entre les dones d’un i altre “costat”. En la situació inicial, les dones israelianes, potser més condicionades per la mala consciència, cerquen més amistat personal, i les dones palestines no poden acceptar la “normalització” que suposaria, per exemple, anar a dinar juntes una vegada acabat el treball conjunt. No és possible, però, compartir l’afany pel diàleg sense que es creïn llaços personals en què hi entra l’afectivitat. El fet de parlar duu a posar-se en la pell de l’altre, com també ensenya la pel·lícula “Promesas”, un excel·lent documental sobre la vida d’infants israelians i palestins. En aquest “posar-se en la pell de l’altre” hi ha el bessó del treball per la pau. Aquest llibre ens ho explica, i ens recorda que això només serveix si va acompanyat de claredat i fermesa en la defensa de la justícia.