Aquí em teniu, disposat a contar-vos coses, i a comentar coses que passen. Miraré de ser entretingut.
Blogs i anonimat
mllauger | 27 Octubre, 2006 10:08
Blogs i anonimat
(publicat avui al Diari de Balears)
La blogosfera ha creat, en poc temps, els seus usos i les seves tradicions. La proliferació de blogs anònims i, sobretot, la naturalització dels comentaris anònims és, segons opinió meva que deu ser poc compartida en cercles bloguistes, un dels trets que més obstrueixen l'objectiu tan proclamat de posar les tecnologies de la comunicació al servei d'un saludable debat democràtic.
No m'agraden els blogs anònims, entenent per blog anònim aquell que no va firmat per cap persona ni per cap entitat identificable. No em convenç l'argument segons el qual per refermar la preeminència de les opinions i les informacions sobre l'autoria cal amagar els noms d'autor, com si l'anonimat fos un acte encaminat a subvertir un ordre basat en la competitivitat i el culte a la personalitat. Crec, més aviat, que a la societat deliberativa cada posicionament i cada opinió han d'anar lligats a algú que en pugui respondre. O, per dir-ho d'una manera molt bona d'entendre: si llegesc alguna informació o algun argument interessants, vull saber de part de qui m'arriba, i, si llegesc alguna cosa que em sembla detestable, també. La firma és un mecanisme essencial de creació de confiança entre el que escriu i el que llegeix.
Molt més generalitzats que els blogs anònims són els comentaris anònims que els internautes envien als blogs, als fòrums o a altres menes de webs interactives. Tampoc no m'agraden, però cal matisar. Hi ha casos de pecat venial, o, fins i tot, d'anonimats inevitables o inofensius. Hi pot haver el cas d'algú que vol aportar una opinió que no és injuriosa i que creu rellevant però que per les circumstàncies que siguin ha de transmetre sense firmar. O hi ha també qui escriu darrere un pseudònim que és una clucada d'ull a l'autor, o a un cercle reduït, que reconeixeran qui s'hi amaga. Una cosa molt diferent és l'improperi o l'exabrupte: aquell simpàtic comentari que no té contingut més enllà de la pedrada llençada amagant la mà. El ciberespai en va ple, i la seva proliferació pot fer de la blogosfera l'equivalent virtual d'una ciutat infestada de papers anònims on circulen lliurement l'insult i la injúria. La regla a aplicar és simple: si es tracta de despotricar, només és admissible escriure allò que un pot dir amb la cara descoberta.
Hi ha un argument més per detestar aquests comentaris anònims: poden construir impressions falses amb tota facilitat. Una sola persona, enviant desenes de comentaris a diferents blogs, sota pseudònims diferents, pot fer de la seva veu solitària la ficció d'un clamor popular. Fer trampa, en definitiva.
Que ningú no s'alarmi: no estic proposant cap regulació per llei. Ni seria possible ni és desitjable. Estic parlant de joc net, de sensatesa i de qualitat del debat: de civilització. Els blogs constitueixen una eina extraordinària (àgil, ràpida, descentralitzada, barata) de comunicació i d'intercanvi d'idees. Alguns dels usos que s'estan imposant, però, minven les seves grans possibilitats per contribuir a una societat més democràtica. No ho podem combatre amb restriccions: combatem-ho, els que apreciam el seu valor, jugant net.
Per cert: quan aquest article hagi sortit em premsa el penjaré al meu blog. Esper els vostres comentaris. Firmats o no, naturalment, encara que m'agraden més firmats. Als que us limiteu a vomitar dues o tres línies de fel sense dir qui sou, què us he de dir? Quedareu retratats com com el que sou, encara que jo no sabré a qui correspon el retrat.
General | 
Següent | 
Anterior | 
Comentaris (8) | 
Retroenllaços (0)
Comentaris
Presentació
Què dir de mi? M'agrada la literatura, i he tengut la gosadia de perpetrar tres llibres de versos i un de relats. Un dia, ja fa disset anys, em vaig afiliar als Verds de Mallorca, i aquí em teniu, diputat del Bloc per Mallorca al Parlament de les Illes Balears. Crec que el més important és no creure massa en la nostra importància: Ferrater va escriure que la vida és sempre, per a tots, una lliçó de modèstia.
Menú
Cerca
Calendari
| « | Març 2010 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
| 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
| 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
| 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
| 29 | 30 | 31 | ||||
Pens que el dret d'escriure sense signar és tan fonamental com el dret de votar en secret o de no dur el DNI a la boca. Exercir aquest dret obliga a uns deures, que s'han de complir. Per exemple, no és igualitari atacar un nom i llinatge des d'un anònim. En aquest sentit, m'apunt al joc net que proposes. Un inconvenient de la signatura és que precondiciona la valoració del text. Una signatura que consideram de prestigi ens pot fer empassar un argument fal·laç o un bon enfilall de mentides. A l'inrevés, una signatura que detestam ens pot dur a ignorar una bona construcció o una informació valuosa. La "trampa" que fa un opinador molt treballador que es molesti en comentar arreu és molt més legítima i productiva que la trampa de pagar campanyes publicitàries, on el missatge no varia mai i, per tant, ni tan sols evoluciona, només matxaca. L'argument que no et convenç, per a mi és fonamental. L'anonimat -si no és responsable, no mereix el nom d'anonimat- cerca més la col·laboració que la competència i convida a la difusió lliure alliberant les idees del jou feixuc de la signatura individual. Si vols anar a la platja en banyador, no te demanaré que te'l llevis, però també m'agrada que no em demanis que jo me'l posi. Crec que hem de poder compartir la platja -blogosfera- totes les persones, amb banyador o sense.
En realitat els arguments dels dos em semblen vàlids, però em decanto per l'opinió d'en Miquel Àngel, de qui per cert em crida l'atenció veure que és escriptor. Has sentit a parlar del projecte MALLORCA FANTÀSTICA 07? Estic traduint i penjant informació en el meu bloc, però penso que persones com tu tenen molt que oferir en un marc com el que preparem, i seria interessant un intercanvi de e.mails, si et sembla bé. Ens ajudaries a empènyer el carro d'aquest somni fabulós?
Si fecim el que proposes, hauries de posar una persona que es dedicas, només, a vigilar els insults i les amenaces en aquesta illa tan mafiosa. Si vols més detalls, donem el teu mail i t'ho contaré.
Estic d'acord amb "El meu nom no el sé ni jo". Primer hem de tenir en compte els motius que ens porten a ser presents a la blogosfera. Si no he entés malament, el trasfons d'aquest article és bàsicament polític. No em ficaré en aquest tema. Només pens que hi ha gent, el motiu del qual té un bloc no és polític, i que li agrada gaudir de l'anonimat. Sense fer mal a ningú. Llibertat, benestar... el que li vulgui dir. Pens que en aquest món tan controlat en què vivim, també és lícit tenir una estona per no donar explicacions a ningú del que escrius (i xerr només per jo, no defensaré els malintencionats).
Només volia fer aquest comentari perquè crec que aquests dies s'està debatint molt sobre l'anonimat i se'ns està ficant a tots dins el mateix sac.
Com diu el comentari anterior, amb banyador o sense, tots tenim dret a compartir aquesta platja. I jo, de moment, defens la meva manera d'estar-hi.
Ben interessant el debat sobre l'anonimat a Internet, concretament en els blocs, que ens planteja en Miquel Àngel. Crec que els blocs amb pseudònim no són blocs anònims ja que el lector en llegir els escrits dels seu autor podrà valorar-los correctament. Penso que una persona que escriu reiteradament sota pseudònim pot arribar a tenir la mateixa credibilitat que una persona que escriu amb nom i llinatges. El mateix penso en el delicat tema dels comentaris. Si els comentaris els fa una persona que fa servir reiteradament un pseudònim identificable crec que tampoc són anònims ja que els lectors en podran valorar la seva credibilitat. Qüestió diferent són els comentaris anònims de tipus destructiu que no van signats per un pseudònim identificable i dels quals no podem valorar la trajectòria i credibilitat del seu autor. En tot cas, el que sí tinc clar és que els autors dels blocs no han de tenir manies en esborrar tots aquells comentaris anònims destructius que no tenen res a veure amb la crítica i el debat racional.
Tot i respetant les opinions favorables a l'anonimat, continuo pensant com ja he expressat a altres blocs, que és bo donar la cara i saber qui expressa l'opinió.
Encara més quan es tracta d'una opinió política :o és que encara no ens creiem de veritat que hi ha llibertat d'opinió ?
Què pot passar per expressar una opinió personal ? Qui encara tengui por que no escrigui, i qui escriu que s'atengui a les consequències d'allò que ha escrit.
Des de l'anonimat és més fàcil arribar a l'insult, la mentida, el tirar pedres amagant la mà,etc...
SAlutacions, Miquel Angel i gràcies pels teus escrits signats !
Sincerament, qui em pot assegurar que "miquel monroig" és qui diu qui es? o "Isabel Pinteño"? Darrera el nostre ordinador, l'únic que ens identifica més o menys amb seguretat és la IP. Crec que no són ni millors ni pitjors, ni hauríen de tenir més o menys credibilitat o importància els comentaris en funció de com es firmin, pens que el més important és el contingut, sempre que es respectin les normes básiques de qualsevol debat. Si no és així, jo no m'ho pensaria: "delete" i listo. Una abraçada a tots i totes!!
Jo sempre he optat per posar el meu nom i primer llinatge als comentaris que faig. Pel que fa al meu bloc segueixo el mateix criteri. Per qualsevol persona és més fàcil fer-se una idea ample i completa del que està llegint, si està firmat i si a més se li ofereixen algunes dades biogràfiques. Voldria llançar una pregunta capciosa: si acceptam com a normal que els llibres que es publiquen convencionalment i els articles a la premsa periòdica vagin signats, per què hem d'admetre que els escrits sota anònim tenguin la mateixa credibilitat que aquells que van signats? Si posa'm en un mateix pla d'igualtat els articles signats i els anònims, estarem cometent una gran injustícia, ja que no ens enganyem en aquesta vida cal una dosi de valentia per donar la cara i l'anonimat és el recurs fàcil, que a vegades per por o per ganes d'emprenyar - o per qualsevol altra que ara se m'escapi -, utilitzat per aquells que no volen tenir un reconeixement social d'allò que escriuen.
Per altra banda, "El meu nom no el sé ni jo" - per cert podries haver triat un pseudònim més llarg però no més complicat - diu que el que és fonamental és l'argument que convenç; doncs el que crec que és fonamental, tant en la vida blocaire com en la vida real, és anar amb la veritat per endavant i sincerament els pseudònims serveixen per a ocultar-se quan no hi ha cap necessitat de fer-ho ja que vivim en una societat on el respecte per la llibertat d'expresió és bàsica, car va costar moltes vides i molt de patiment per aconseguir-la. No malbaratem tot aquest capital de llibertats a canvi d'un anonimat mal entés. Ara bé qui vulgui continuar escrivint amb pseudònims que ho faci, però a mi no em convencerà més perquè vulgui continuar mantenint el ridicul misteri de la codificació de la personalitat.